El veritable protagonista de Manifesta 15 – Barcelona Metropolitana 2024, més enllà d’un relat reconeixible i, fins i tot —com algun representat polític va admetre en la roda de premsa inaugural— més enllà dels mateixos artistes seleccionats, és el territori en el que es duu a terme. Com ja s’ha explicat de forma molt més detallada per altres vies, en el projecte d’aquesta edició de Manifesta van confluir interessos comuns per part de l’anterior consistori i l’equip de Manifesta en reflexionar sobre el mateix projecte de la biennal, emfatitzant la seva relació amb l’àrea metropolitana, això és, el cinturó de dotze ciutats industrials que envolten la ciutat de Barcelona, i treballant amb un total de 12 municipis. S’ha arribat a dir que és, en conseqüència, la Manifesta més gran fins ara, tot i que potser cal matisar que és la més extensa, de la mateixa manera que, més que aspirar a la descentralització del projecte, es tracta d’una biennal amb una articulació policèntrica. Una lògica policèntrica que, d’altra banda, caracteritza el model urbanístic de moltes ciutats europees actuals —i sens dubte nord-americanes— on el vehicle es fa imprescindible.

Aquestes altres centralitats, que alhora articulen altres nodes, són la Casa Gomis, el Monestir de Sant Cugat i l’esperat projecte de Les Tres Xemeneies del Besòs (centres, tots ells, que es poden visitar amb una entrada única de 15 € durant tot el període de la biennal, a diferència de la resta d’equipaments implicats que s’han negat a imposar una entrada segons em trasllada la coordinadora d’un d’ells). Per la seva part, l’antiga editorial Gustavo Gili, que encara fa de seu principal i catalitzadora de la biennal, no articula altres experiències en el context de la ciutat de Barcelona, cedint el protagonisme a l’àrea metropolitana. D’aquesta manera, la biennal posa de relleu tota una sèrie d’espais culturals que no sempre han estat apreciats des de la capital, la major part dels quals ja són en funcionament amb una programació pròpia, a més d’obrir altres equipaments —com La Caldereria, a Cornellà— normalment tancats al públic o destinats a altres usos. S’ha de dir, a més a més, que en el cas de la ciutat de Sabadell, tal com em traslladava Óscar Abril (representant artístic d’aquest municipi per a Manifesta) la realització de Manifesta 15 coincideix amb els programes organitzats per a la Capital de la Cultura Catalana 2024, de forma que els projectes “amb segell Manifesta” presentats a la fàbrica de Vapor Buxeda Vell coincideixen amb tota una investigació efectuada per un equip de curadors, dirigida per Maia Creus, que podrà visitar-se a Ca l’Estruch, el Museu d’Art i l’Acadèmia de Belles Arts (una dinàmica ben diferent de la posada en pràctica a la mateixa biennal, com veurem més endavant).

Per tot l’esmentat, com no podia ser d’altra forma quan l’extensió territorial és protagonista, la Manifesta 15 ha estimulat en especial la imaginació de mapes. Mapes que articulen tota aquesta xarxa policèntrica d’espais i que es despleguen en totes les tipologies cartogràfiques en els materials de comunicació i mediació, però també en les obres mateixes. N’és el cas evident la instal·lació interactiva #lamevaripollet (2024) de Nora Ancarola a Cal Quitèria, produïda per a la biennal a través de la convocatòria oberta per a projectes locals, en la que es duu a terme una interpretació del pla urbanístic de Ripollet des d’una perspectiva de gènere. També és el cas de la Dïàspora de Binta Daw (2021–2024), una trama de trenes que condicionen el nostre moviment a l’interior de la sala de Can Trinxet, a l’Hospitalet. El tramat dels cabells va ser una pràctica que les esclaves africanes van utilitzar com a mètode clandestí per a representar vies d’escapament i que van guiar, per exemple, als cimarrons cap a llocs com San Basilio de Palenque (Colombia), on avui encara es conserva aquesta memòria.

Els mapes poden ser cosmològics, juxtaposant-ne espai, temps i creences, com el tapís de Fanja Bouts en el claustre del Monestir de Sant Cugat, la instal·lació de Marie-Claire Messouma Manlanbien o la tela de l’artista —i sacerdot de Palo Monte— José Bedia en aquella mateixa seu. El monestir es converteix així en una classe de temple ecumènic d’un totum revolutum de caràcter ritual que es projecta a la resta del clúster Cuidar i cuidar-nos, incloent-hi big names com Judith Chicago, Antoni Miralda i Ana Mendieta (també exposada a la Casa Gomis juntament amb Fina Miralles) i en la que no hi ha faltat un artista representat per la Galleria Continua (Jonathas de Andrade). Ara bé, més enllà de comprendre l’afany compulsiu que implica la voluntat de representar el cosmos —i assumir que es consolida l’èxit del que reivindicava Cecilia Alemani a la Biennale de 2022— sembla que no s’acaba d’entendre la selecció d’artistes al voltant d’aquesta idea ampliada de “les cures” (on per cabre, hi cabrien fins i tot les propostes ecologistes del clúster Equilibrant conflictes, que articula la seu de Casa Gomis o la mateixa idea —brillant— d’incloure l’edifici com a seu tenint en compte la seva possible desaparició).

Però tornant als mapes —que almenys ens donen la pau de conduir-nos físicament i figuradament a algun lloc concret: a l’antiga editorial Gustavo Gili s’han assajat vàries visualitzacions de dades que s’apropen al cartogràfic de moltes maneres, ja  que reorganitzar és cartografiar noves formes de coneixement i, tanmateix, noves relacions, com és habitual a la feina de Transductores, i com també han desenvolupat Anïs Florin, Diversorium & Ariadna Guiteras o Massa Salvatge & Lluc Mayol, sense que els materials resultants, això sí, garanteixin l’accés al contingut de cadascun dels projectes. La recerca de noves formes de coneixement, relacions i visualitzacions de dades també ha motivat investigacions variades al de la idea de l’arxiu, tot i que no totes s’han pogut incloure en la mostra definitiva. Entre aquelles que sí, la investigació de Tania Safura Adam Arxius Negres: fragments d’una metròpoli anticolonial (2024) adopta alguns displays en les sales de la Gustavo Gili construint un contra-relat de la ciutat de Barcelona a través de les seves comunitats negres. Una reflexió específica sobre la construcció de relats a partir del display expositiu que s’encreua amb el joc d’Eva Chettle al Museu de Ciències Naturals de Granollers (2012–2024) –una broma, s’ha de dir, que també va fer en el seu dia Damien Hirst.

Però si busquem un mapa de veritat, és possible trobar-ne algun més cartogràfic que un organigrama? Entendre de veritat el projecte de Manifesta 15 sembla requerir una lectura obligatòria de la seva llista de crèdits. Jo no seré una de les moltes persones que ja han insistit en els més de 8 milions d’euros que han alimentat la maquinària, sinó que em centraré —particularment— en el seu capital simbòlic. En aquest “mapa organitzatiu” trobem un peculiar predomini dels termes representant artístic (un per cada municipi) i, en especial, mediació (ja ho van preveure Lars Ang Larsen i Soren Andersen el 2006), mentre que el concepte de curadoria ha estat omès. És evident que els controvertits experiments dels últims anys —basats precisament en el policentrisme organitzatiu—ha donat fruit i aquí no es defensa ni molt menys la curadoria (d’alguna forma ens ho haurem buscat), però és que a veure, en aquest llistat de crèdits apareix sense embuts el concepte de negoci. Potser, el que queda avui en dia de la curadoria es troba precisament entre la idea de mediació i la idea de negoci (s’ha de dir que pel que es pot deduir del llistat de partners —on certament no abunden grans corporacions com en altres esdeveniments internacionals— a part de la inversió pública, la biennal també pretén autofinançar-se amb una ampla carta de serveis que s’ofereix als visitants —turistes?— incloent excursions guiades per les zones metropolitanes i lloguer de cotxes).

En tot cas, la “desaparició” de la curadoria a Manifesta 15, es manifesta, almenys, en dos problemes. El primer i principal és que queda desdibuixada la responsabilitat real del/s que han realitzat la selecció principal d’artistes o col·lectius participants i han delimitat el marc conceptual bàsic en el qual s’havia d’operar: més enllà del fet que el procés hagi tingut una col·laboració i un policentrisme benintencionats, relacions de poder, al cap i a la fi, sempre n’hi ha. El segon és la dificultat perquè el públic pugui fer una lectura coherent de tot el que s’ofereix i avaluar quina ha estat la proposta conceptual de fons (per això hem de fer servir mapes de tots tipus per a orientar-nos una mica), més tenint en compte que vivim en una època en la qual les xarxes socials i els vertiginoses corrents d’informació contribueixen cada dia a dispersar i atomitzar qualsevol classe de relat o pensament. Tot i l’encert d’implicar a “responsables artístics” a cada municipi, amb l’excepció d’alguns centres —com el MAC de Mataró— que va fer la seva pròpia selecció, moltes de les propostes ubicades a cada una de les seus suggereixen certa gratitud respecte al seu context i al marc general de la biennal, el que podria haver-se solucionat amb una taula de curadors amb professionals locals.

Potser, d’aquesta taula hauria sorgit la idea que, posats a fer-la, la biennal era  una oportunitat per elaborar un relat conjunt —comú i no dispers— d’aquella Barcelona metropolitana que és més que nice locations i que està travessada per les ombres del seu passat industrial: la seva organització social, els conflictes entre treballadors i la burgesia local, la divisió de gènere en el treball, la migració, les aspiracions democràtiques, la desindustrialització, l’Informe Petras i la reconversió cultural dels antics espais fabrils, el perill de la gentrificació… No hi ha dubte que es tracten molts d’aquests temes a la Manifesta 15 gràcies a artistes com Lara Schnitger, Marta Sentís, Fernando Sánchez Castillo, Lola Lasurt, Felipe Romero Beltrán, Lorenzo Sandoval, Emilija Škarnulytė, Domènec, per descomptat Dziga Vertoz o el col·lectiu Claire Fontaine, per iniciatives com la revista Ajoblanco o l’Entesa per a un Gran Parc Litoral al Besòs. Però sembla haver-se desaprofitat l’oportunitat d’elaborar un relat comú, honest amb Barcelona, trobant-se a faltar a més a més la participació de molts agents locals que fa temps que porten compromesos amb aquestes qüestions —com la plataforma iDENSITAT que tant ha treballat sobre el Besòs, o tot un elenc de fotògrafs crucials.

La història ens ha ensenyat que els mapes serveixen —i es produeixen— sobretot en temps de guerra. Tot i que la Manifesta 15 amb prou feines fa al·lusió a la conjuntura bèl·lica en la qual ens trobem, com deia Brecht, l’art ens parla inevitablement d’ella. Per això la decisió de convocar a 3000 professionals de la cultura a la “cerimònia inaugural” de Manifesta 15 – Barcelona Metropolitana 2024 al Besòs només per un festeig amb la lògica de consum d’un gran festival, sense oferir la possibilitat de visitar l’exposició principal d’Imaginant futurs, només es pot entendre com  a moviment preocupant. Posats a celebrar, ja podrien haver fet unes portes obertes perquè els veïns de Sant Adrià participessin en una cerimònia celebrada en un territori que també els pertany (no només el de Les Tres Xemeneies, sinó el de la mateixa cultura) en dates tan assenyalades com les de la festa major. Despresa del seu potencial emancipador, la simple festa ens conduirà a la societat frívola que Elias Canetti descrivia en Party in the Blitz. Una party en la que, com en la performance Ghost soldier (bagging away) produïda per MASBEDO per al refugi antiaeri de la Plaça Maluquer i Salvador de Granollers, ballem en un búnquer el so tecnològic de les bombes, mentre per sobre dels nostres caps es produeix mort a escala industrial.

(Foto de portada: Russian Missile, 2022 © Ira Lupu. Foto © Manifesta 15 Barcelona Metropolitana, Helena Roig)

Manifesta 15 – Barcelona Metropolitana 2024, fins al 24 de novembre de 2024