close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

21 juny 2018
Melanie Smith. La història com a palimpsest

Marla Jacarilla

En entrar a l’exposició de Melanie Smith Farsa i Artifici, hauríem de deixar que aquest idoni títol ens advertís d’allò que veurem. Estructurada a partir de set paraules clau (abstracció, urbà, color, cos, naturalesa, arqueologia i escala), la mostra realitza un recorregut per la seva obra des de principis dels noranta fins al present i aborda, mitjançant diverses formalitzacions (pintura, escultura, instal·lacions, fotografia, vídeo), una sèrie de tensions presents en la societat mexicana en relació amb la britànica (nascuda a Poole, Anglaterra, Smith ha desenvolupat la seva carrera a Mèxic durant els últims 30 anys).

Com es conformen les urbs? Com s’instaura la idea de modernitat? Com es replanteja? Com es defineix l’estructura d’una megalòpolis com Ciutat de Mèxic? Pot el col·lapse estructural d’una ciutat seguir generant vida? Fins a quin punt està present l’abstracció geomètrica en la configuració de les ciutats? Spiral City (2002) constitueix una resposta a l’obra Spiral Jetty, creada el 1970 per Robert Smithson en ple desert d’Utah. I si aquesta última -una de les obres més representatives del Land Art– estava situada en plena natura, allà on la mà de l’home encara no sembla haver modificat l’entorn, l’obra de Smith mostra, per contra, la capacitat de l’ésser humà per transformar el context i la seva inevitable necessitat de fer-ho constantment, creant una sèrie d’inabastables entorns distòpics en els quals intentar seguir endavant amb la seva vida (o no). Una sèrie de llocs en què la modernitat entra en diàleg (i conflicte) amb la tradició, la identitat amb la globalització, la natura amb la industrialització, l’ordre amb el caos, la colonització amb la resistència i la mort amb la vida; convertint tots aquests espais en una mena de caòtics palimpsests en què el pas del temps superposa infinites capes de realitat.

Un d’aquests entorns distòpics és Fordlandia, ciutat situada al cor de l’Amazones i ideada per Henry Ford en els anys 30 per establir-hi milers d’hectàrees de cultiu de planta de cautxú. Una ciutat que en principi estava destinada a satisfer la demanda de cautxú de la Ford però que es va acabar convertint en el seu major fracàs i a hores d’ara roman “abandonada”. Smith, a Fordlandia, la seva obra homònima de 2014, situa allà la seva càmera i observa a través de l’objectiu tots aquells petits gestos i evidències que demostren que la ciutat segueix (malgrat aquest suposat fracàs, o potser gràcies a ell) plena de vida. Un fracàs potser del capitalisme, però no de la vida que s’obre pas a través de les ruïnes industrials.

Una altra de les obres que millor reflecteix està tensió entre caos i modernitat és Aztec Stadium (2010), en la qual Smith va portar 3000 estudiants d’escoles públiques de Mèxic fins al famós estadi de futbol per a què componguessin de manera comunitària descomunals mosaics que, en certa manera, servien per representar aquesta tensió. Des del Quadrat vermell de Màlevitx passant per diverses imatges de la imatgeria nacionalista mexicana o icones de la cultura de masses, totes aquestes imatges es van construir davant les càmeres mitjançant un procediment una mica caòtic, orgànic i aparentment “poc organitzat”. La idea de convertir la reinterpretació de diversos elements de la història en una eina per analitzar el present constitueix així una constant inqüestionable en la seva obra. Durant aquest recorregut pels últims 30 anys del seu treball apareixen reminiscències a El Bosco o a Pieter Bruegel el vell, però també als Monty Python, a David Lynch o a Alice in Wonderland. Parlem d’obres com Obscuridades bucólicas (2017) o Bulto, en què l’alteració de l’escala, la fragmentació del cos, la comèdia de l’absurd, la importància del ritual o la presència del cos grotesc estan íntimament relacionats. Aquest mateix cos és construït, destruït i reconstruït en Irreversible, Illegible, Unstable (2012); obra en la qual, durant dues setmanes i juntament amb vint persones més, Smith va crear 3000 restes arqueològiques falsos a partir de motlles. 3000 restes que, en un exercici d’absurda arqueologia que nega la seva finalitat inicial, van ser ordenats i classificats. 3000 restes que, al cap i a la fi, no són més que cossos inerts, cossos que podrien representar aquells cossos que conformen la història. Cossos que, al capdavall, també podrien ser una farsa. Perquè, què és la història sinó un palimpsest, una superposició constant de farses que de vegades dóna com a resultat la instauració d’una certa veritat? Diu Melanie Smith que “el sense sentit té el poder de deconstruir”. I deconstruir, admetem-ho, és un pas imprescindible per a poder seguir (re)construint.

A la Marla Jacarilla li resulta difícil definir-se, encara que ho intenta de forma obstinada des que fa alguns anys li van explicar que seria bo que tingués un statement. Fa art (o almenys ho intenta), escriu sobre cinema i reflexiona de tant en tant sobre coses que solen passar desapercebudes. En certa manera, tot això se situa a un mateix nivell: l'obsessió per aquestes lletres que formen paraules, que formen frases, que formen paràgrafs, que formen capítols que ens expliquen històries.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)