La residència de Carlos Monleón a l’espai d’Homesession de Barcelona va donar lloc a la instal·lació sonora Respiración Fluvial que actualment es pot veure a la Panera de Lleida fins al 26 de maig. L’experiència es desplega a diferents escales: com a posada escènica, com a història musical o com a veu cantant d’una escultura que busca la manera de transmetre la seva vida. Mitjançant la seva narració, ens endinsem en un paisatge que parteix del registre objectiu d’un ecosistema, per destacar-ne la poètica respiratòria, el to, el ritme, la fluïdesa constant. A través de les troballes, els enigmes i les pèrdues d’un naturalista cibernètic, ens trobem amb la traducció d’aquest registre a un llenguatge sensorial humà.

Vista instal·lació. Foto © Jordi Rulló

El riu Ebre serpenteja per diferents paisatges d’Espanya i ofereix una reserva de vida silvestre. Després del rastre d’un mol·lusc, que és essencial per al cicle vital del riu, el naturalista cibernètic captura sons i mostres de la seva expressió en aquest sistema. Les nàiades són cloïsses de riu que van heretar el seu nom de les nimfes d’aigües dolces de la mitologia grega (potser ho són virtualment, en la dimensió simbòlica).

El naturalista cibernètic vol saber i, si és possible, constatar si aquests éssers que intervenen la terbolesa del riu es manifesten, si parlen, si canten, o si les dades del seu metabolisme es poden traduir en cant, és a dir, si es comuniquen. Vol esbrinar com és veure sense ulls aquesta terbolesa que el cant converteix en perla. Si és cant a la mort, sec i dolorós. Si el riu agonitza.

Utilitza el mite i la dada, perquè són maneres d’encriptar i desencriptar les relacions subreptícies que formen -entre les coses, cossos i pensaments- al món. Perquè són intents per emmagatzemar-ne i processar-ne el funcionament, encara que en el fons l’objecte de la memòria és la poesia. Quan tot funciona és d’una poesia lleugera, quan es trenca alguna cosa, la desolació no és menys poètica: propera al final, s’intensifica en escumes rabioses, és qüestió de supervivència.

La perla fa visible el mol·lusc (la perla és una dada), i la nimfa expressa el seu cant (la nimfa és un mite). És difícil saber si el cant sorgeix de la nimfa o si tots els components vius i no vius del riu produeixen una simfonia tal, que sona a cant per a l’orella humana. Depèn de la màquina semàntica, de la lectura que ofereix sobre el fenomen.

El cant de les nàiades dramatitza l’existència d’aquests éssers, la respiració discreta dels quals s’expressa en cant coral, i la vibració, en perles que atresorem com a objecte preciós, per la seva alquímia inexplicable i per la capacitat d’evocar la memòria.

La idea que aquestes nàiades mai no es presenten aïllades, sinó que les seves formes i veus són úniques en cor, en rajada, en raïms, configura el lloc de trobada entre la dada i el mite: si el cor és la clau, quines històries es produeixen entre els seus cants?

El naturalista cibernètic volia retrobar el factor incalculable del món, o el respecte a allò indesxifrable. Sabia que les nàiades no es presentarien com a nimfes, però es comportarien d’aquesta forma, devotes al sistema del riu del qual formen part, al qual corresponen igual que vísceres. Volia saber quin ressò produeixen les seves veus (amplificades, interpretades) davant la transformació del riu i en particular, davant la seva extinció ràpida com a agent clau.

En el procés, les nàiades van créixer al seu cant artificiat, van canviar d’escala davant l’augment de la terbolesa. Es van reunir en una habitació com a cloïsses mutants, són producte de la imaginació, són monuments al seu laboriós metabolisme.

Detall. Foto © Jordi Rulló

Cloïssa-ninfa
(El mite)

A la mitologia la cloïssa es projecta com a nimfa, una criatura que encarna la divinitat del riu, capaç d’entrar en contacte amb els mortals. Les nimfes moren si les aigües estan malaltes, es casen amb herois per ser el nexe entre l’home i la deu, i associades a llocs específics, representen localitat: es comporten com a subjectes polítics.

Són nimfes i alhora són mites capaços de descriure l’existència d’una cloïssa i la seva situació inseparable amb el riu. En la perspectiva d’un naturalista cibernètic, la cloïssa produeix comportament dins un ecosistema que depèn de la seva existència per autoregular-se. Són fonamentals per a l’emergència d’un concepte com a riu Ebre, el nom del qual —encunyat per poblacions gregues que van freqüentar les costes en el passat històric— significa cabalós, i alhora desprèn de si, en moltes ensopegades del llenguatge, el nom Íber que va denominar antigament a la regió.

Detall Margaritiferes. Labors de Conservació de Margaritíferes i Potomides © Keiko Nakamura

La mesura de la terbolesa
(Les dades)

La veritat s’expandeix com una escuma ràbica: gairebé no es troben aquestes cloïsses al riu.

Les nàiades avui es conserven majoritàriament a laboratoris per estudiar i protegir aquesta espècie en perill d’extinció. Els sons i registres van ser captats en llocs artificials i en la seva interpretació també es manifesta la respiració assistida d’organismes que van aconseguir prosperar per més de 300 milions d’anys sense més modificacions genètiques.

Els mol·luscs bivalves que depuren les aigües i mantenen la qualitat d’ecosistemes aqüífers són uns dels grups animals amb més taxa d’extinció a nivell mundial.

Esq: Dipòsit de filtració de spawn.Der: Nadons Margaritifera. Labors de Conservació de Margaritifera i Potomides © Keiko Nakamura

El cor
(Sistema relacional)

Així com el compositor ornitòleg Olivier Messiaen assegurava que els ocells fan música, només que és massa ràpida per a l’orella humana, és possible que les nàiades, en la respiració i els subtils moviments, produeixin una cosa que puguem anomenar música.

Cal pensar que els seus cossos tous es disposen en concavitats auriculars la morfologia dels quals condueix amb eficiència acústica les vibracions sonores.

Amb els seus adductors obren i tanquen les valves amb un ritme desconegut. Les xoquen, mouen l’aigua, la degusten, respiren, s’arrosseguen al fang sorrenc, s’enterren, es troben, secreten néixer, expulsen ous.

A la peça sonora de Respiració Fluvial, aquestes accions modulades per la densitat del medi, s’expressen mitjançant un acordió amb una respiració plena d’harmònics, i la percussió sentida d’unes castanyoles de cor. El vaivé cíclic dels instruments funciona com a traducció expressiva de les nàiades. La seva respiració dota de calidesa i folklore l’experiència sonora, mentre que disposa les cloïsses com a entitats líriques, unides al riu pel seu cant.

Vista instal·lació. Foto © Jordi Rulló

La perla
(La lírica)

En aquesta projecció de les nàiades —que en comptes de nimfes són escultures, que en comptes de cloïsses són monuments al seu metabolisme laboriós— cada perla conté al centre part d’un relat. Hi ha misteri, hi ha lirisme, hi ha moltes referències culturals humanes. La memòria, la poesia, és l’element que aïlla i transforma la traïció en perla, que es forma mitjançant la digestió emocional i física.

Un naturalista cibernètic cerca maneres de representar l’objecte d’estudi amb la intenció d’incorporar-lo al seu coneixement. I en la representació hi ha un exercici de dramatúrgia, perquè la fantasia opera com una eina descriptiva, capaç d’explicar allò imperceptible.

Vista instal·lació. Foto © Jordi Rulló

Carlos Monleón, Respiració Fluvial al Centro de arte La Panera (Lleida) fins al 26 de mayo. 
Respiració Fluvial es va presentar per primera vegada a Homesession entre el 18/o1 i el 3/02 de 2024.