“No Self Control (Sense autocontrol)”, comissariada per Dinos Chatzirafailidis a Space52 d’Atenes fins al 2 de desembre, desafia les nocions convencionals d’espectador, fomentant una connexió psicosomàtica entre els visitants i les diverses obres d’art. Influenciada per les aportacions feministes als estudis sobre el trauma, l’exposició explora l’estat intermedi d’intimitat i d’inaccessibilitat. Amb artistes com Dafni Atha, Katerina Komianou, Cecilie Skov, Leonts Toumpouris, Corinna Triantafyllidis i l’espanyol Carlos Zorromono, la mostra transcendeix les oposicions binàries. En aquesta entrevista amb el comissari, aprofundim en el marc conceptual de l’exposició i en el seu innovador enfocament curatorial.

Pots explicar-nos el marc conceptual de “No Self Control” i com transcendeixes les oposicions binàries, explorant específicament l’estat intermedi que ressona tant en el jo com en allò que amenaça?

L’exposició navega per les complexitats de les experiències humanes, alhora que enfosqueix deliberadament les línies de les oposicions binàries tradicionals. Aquesta exploració matisada pretén descobrir espais liminals on la identificació i la categorització resulten difícils. Un exemple és Proliferation I (2020) de Dafni Atha, una pintura escultòrica a gran escala que fusiona a la perfecció elements de diferents mitjans, encarnant aquesta difuminació de les fronteres i exemplificant la dissolució de les distincions artístiques convencionals.

A la seva sèrie Suave com una espina (2022-23), Carlos Zorromono s’enfronta a sistemes insostenibles i explora contrastos convincents. En juxtaposar vulnerabilitat i resistència, construeix una narrativa visual que explora la interacció de forces oposades dins de la condició humana i s’aventura als espais complexos que hi ha entre aquestes dicotomies.

A Pore Interlude (2021), de Corinna Triantafyllidis, uns retrats estranys ressonen a un nivell molt personal alhora que aborden aspectes de l’existència, com l’erosió de la pròpia identitat i la profunda sensació d’alienació dins la pròpia imatge. Aquestes obres provoquen malestar i introspecció, reflectint els conflictes interiors propis de l’espectador.

Com vas seleccionar els artistes participants en aquesta exposició i quins criteris vas utilitzar per garantir la diversitat dels temes relacionats amb la intimitat, la inaccessibilitat i la fragilitat de la integritat física del subjecte?

El procés de selecció dels artistes participants a “No Self Control” va suposar un delicat equilibri entre la rellevància temàtica, la diversitat de perspectives i la inclusió d’un ampli ventall de pràctiques artístiques. Els temes de la intimitat, la inaccessibilitat i la fragilitat de la integritat física del subjecte són molt introspectius i poden ser experimentats de manera diferent per diferents individus. Per copsar aquesta diversitat d’experiències, vaig reunir un grup d’artistes de procedències i enfocaments artístics variats. Això va permetre una exploració més àmplia i inclusiva, fent llum sobre aquests temes des de diferents angles.

He donat prioritat a la inclusió d’artistes que no només demostren una habilitat excepcional, sinó que també exhibeixen, directament o indirectament, un compromís profund amb els temes escollits i les idees centrals. El set-up col·lectiva es va fer de manera que continuessin una narració coherent. Com a resultat, totes les obres intenten evocar una resposta somàtica, mobilitzant els processos cognitius i psíquics en confrontació amb els components carregats de lexposició.

L’exposició sembla desafiar les nocions tradicionals de l’espectador animant els visitants a comprometre’s amb les obres a un nivell més subjectiu i afectiu. Ens podries explicar alguna cosa més sobre el teu enfocament curatorial a l’hora de fomentar aquesta relació única entre l’espectador i l’obra d’art? Al text curatorial fas referència a les aportacions feministes als estudis sobre el trauma de Jill Bennett, Griselda Pollock i Bracha L. Ettinger. Com han influït aquestes aportacions al comissariat i de quina manera creus que es manifesten les seves teories a l’exposició?

L’exposició desafia deliberadament les nocions convencionals d’espectador i convida els visitants a comprometre’s amb les obres d’art a un nivell més profund i afectiu. Els temes seleccionats sovint susciten respostes emocionals complexes i, per fomentar una connexió íntima entre l’espectador i l’art exposat, he recorregut a aportacions valuoses de les feministes als estudis sobre el trauma. Les tres investigadores esmentades subratllen la importància de la interpretació subjectiva, l’empatia i l’autoreflexió a l’hora d’enfrontar-se al trauma. El seu enfocament interdisciplinari, que abasta camps com la psicoanàlisi, la història de l’art i la teoria feminista, va establir les bases per a una comprensió global del trauma i el seu impacte a la naturalesa humana.

Aquesta perspectiva em va permetre avaluar críticament les formes de comissariat experiencial i comprometre’m amb elles, passant d’un model orientat al públic a un altre on l’espectador es converteix en protagonista empoderat. Aquest tipus d’enfocament holístic i relacional s’allunya del que és purament informatiu i representacional: «No Self Control» pretén tractar l’espectador com un agent, reconeixent-ne la naturalesa multidimensional i les qualitats sensibles.

A més, la teva declaració curatorial esmenta algunes obres d’art que creen un diàleg entre el cos de l’espectador i la materialitat de l’objecte, afectant l’espectador a nivell psicosomàtic. Pots donar exemples concrets d’obres que aprofitin les característiques dels materials, instigant una connexió profunda amb la forma viva de l’espectador?

La selecció de Cecilie Skov de materials amb qualitats orgàniques, com fulles, flors, palletes i llavors de fonoll, genera una profunda ressonància amb la forma viva de l’espectador. Transmeten una sensació de vida preservada, que serveix de testimoni dels aspectes tangibles i funcionals del cos humà. Alhora, la seva peça Spoon Spoon (2022), forja estranyes associacions corporals, actuant com a substitut simbòlic del cos humà: una forma invertida i desestructurada que evoca la imatge del cos patològic i fragmentat de finals del segle XX que era objecte d’escrutini clínic i dissecció.

Sense títol II (2023), de Katerina Komianou, magnifica la interacció entre les sensacions corporals internes i el món exterior a una escala substancial, intensificant la connexió fisicomental. Com a resultat, l’espectador pot experimentar dificultats per localitzar el propi cos en relació amb l’escultura.

La relació íntima de Leontios Toumpouris amb els materials va més enllà del visual, forjant un vincle que arriba fins a l’essència mateixa de l’espectador. El vidre fos a Hallucinations and tempi #4 (2022) porta marques visibles de transformació i fragilitat, invocant la vulnerabilitat i la fugacitat.

Donada la teva variada experiència com a comissari en institucions com el MoMA i Gagosian, així com en espais artístics independents, com ha influït la teva experiència en el teu enfocament curatorial per a No Self Control? A més, podries compartir algun tema o concepte que t’interessi per a projectes futurs?

En haver treballat en diversos entorns i interactuat amb nombrosos creatius, les meves idees han evolucionat i això també ha influït en la meva pràctica i ha reforçat la meva perspectiva sobre l’art i la narració curatorial. Els meus estudis de màster i doctorat m’han permès de centrar-me en la teoria de l’afecte i l’estètica psicoanalítica, que han demostrat ser eines poderoses per comprendre la dimensió psicològica de l’art, un element clau que s’explora en aquesta mostra.

L’exposició és el tercer lliurament d’una sèrie de projectes curatorials que he emprès, tots amb el denominador comú d’explorar maneres experimentals de fer exposicions afectives. Aquests projectes aprofundeixen en temes relacionats amb la subjectivitat de l’horror i s’inspiren en conceptes similars, com el sinistre, l’abjecte, l’estranyament i el sublim. Aquests temes han proporcionat un terreny vast per explorar la psique humana i les innombrables formes en què l’art pot provocar respostes emocionals. Així, doncs, en els meus futurs projectes curatorials, el meu compromís amb aquest examen de la teoria de l’afecte i la seva intersecció amb el comissariat és indestructible. M’entusiasma la idea de seguir superant els límits de la creació convencional d’exposicions, buscant noves maneres d’atreure tant el públic especialitzat com el general.

Pots descriure la teva experiència en la col·laboració amb Space52?

La meva col·laboració amb Space52 ha estat una experiència satisfactòria i fluida, caracteritzada per una coordinació perfecta. Space52 és una plataforma excepcional per mostrar el meu treball de comissariat, a més de la varietat d’obres d’art aportades pels artistes que participen a l’exposició. Agraeixo el suport inestimable i la llibertat creativa que Space52 m’ha donat al llarg de tot el projecte. El fundador de l’espai, Dionisis Christofilogiannis, ha mostrat molta obertura per explorar diverses possibilitats, i la seva professionalitat i enfocament col·laboratiu van simplificar tot el procés. L’espai desprèn una estètica única, amb línies arquitectòniques característiques. La sinergia entre el lloc i les peces ha resultat orgànica i espero que hi hagi més oportunitats de col·laborar-hi en el futur.

Totes les fotos de la instal·lació són cortesia de Space52 © Stathis Mamalakis.

«No Self Control» es pot visitar fins al 2/12 a Space52
Space52 és un espai d’art independent gestionat per artistes a Atenes, Grècia.