close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

16 gener 2019
Obrint buits

Helena Moreno Mata

Sota cap títol ni necessitat aparent s’obre la nova exposició que acull Halfhouse, que ja no es troba en aquell entorn idíl·lic sinó en un de més fabril i connectat amb les latituds humanes. Un espai situat al barri de La Verneda que, donada la seva proximitat, s’integra en la xarxa artística del Poblenou, cosa que ja deixa entreveure un cert canvi de rumb.

La mostra, formada per obres de Susana Solano, Fernando García, Oier Iruretagoiena, Pablo Capitán del Río i Idoia Montón, denota una mena d’auguri cap al buit existencial. Quatre teles en blanc situades al fons de la sala conformen un espai transcendental al que s’accedeix vorejant escultures en forma de creu, sobre les quals la gravetat del temps es diposita en forma de pedres. La superposició de materials –i textures– que duu a terme Oier Iruretagoiena és una espècie d’al·legoria imperfecta a les també imperfectes capes de temps, cosa que és interrompuda pel fosc abisme de la peça escultòrica de Susana Solano –No lo sé nº 1–, que imposa un abans i un després en el recorregut expositiu.

El que més xoca de l’exposició és el poc diàleg que mantenen les obres d’Idioia Montón amb la resta; les seves pintures agòniques semblen tancar-nos en una espècie de manicomi sagrat que es troba en una altra fase del discurs expositiu, totalment explícit i que trenca el viatge sensorial i pictòricament harmònic proporcionat per les altres. El mateix passa amb el seucollage. Una sensació de desconcert que s’aguditza amb la falta d’informació sobre el projecte, cosa que probablement s’hagi d’entendre com una declaració d’intencions, però que a efectes pràctics el que fa sobre tot és allunyar a qui prova d’apropar-se.

El gest d’obrir buits –visuals, narratius– és sens dubte necessari, perquè amb ells s’articulen noves lectures i accions que, d’una manera o altra, surten de la centralitat discursiva. El que és  incomprensible és que això passi per un distanciament amb respecte als espectadors.  Produeix, un cop més, un espai auràtic que en lloc d’incloure manté allunyat qualsevol mena d’apropament. És això el que volem? O millor dit, és això el que necessitem?

 

Vista general de l’exposició. Fotografies de Pol Aregall

(Imatge destacada: Oier Iruretagoiena, Sin título, 2018)

Escritora i investigadora. Llicenciada en Comunicació i Indústries Cultuals per la Universitat de Barcelona, actualment està finalitzant el Màster en Estudis Avançats en Història de l'Art a la mateixa universitat i treballant en el projecte final: l'exploració entre espai públic, institució-museu i identitat a través de l'art relacional. Ha treballat al departament d'exposicions del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i actualment forma part del grup de comissariat On Mediation. Escriu sobre art a Exit Express i ha col·laborat a Tentaciones de El País i PlayGround Mag.

Publicacions

16 gener 2019

Obrint buits

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)