Pallay Pampa. Encrucijadas andinas és l’actual exposició que presenta ifa Galerie a la seva seu de Mitte, Berlin. Curada per la historiadora de l’art i docent Lizet Díaz, aquest projecte presenta l’obra de cinc artistes peruans de diferents generacions – Carolina Estrada, Juan Osorio, Kenyi Quispe, Emilio Santisteban i Daniela Zambrano Almidón -, juntament amb un assaig audiovisual basat en la investigació d’Adela Pino en col·laboració amb Isaac Ruiz i Álvaro Acosta. Tot i que l’exposició i les obres van començar a prendre forma el 2019, la inauguració es va veure postergada fins a aquest any a causa de la pandèmia. La seva proposta s’emmarca dins del programa a llarg termini Untie to tie – On Colonial legacies and contemporary societies (Deslligar per lligar – Sobre llegats colonials i societats contemporànies), que ifa Galerie desenvolupa des del 2017. En línies generals, “Untie to tie ” es proposa observar aquests llegats des de les problemàtiques de la migració, el racisme, i el medi ambient. Amb el propòsit de convocar generacions més joves a formar part dels debats, aquests temes es desenvolupen per mitjà de programes públics presencials i online, publicacions com la recent compilació Untie to tie: Colonial fragments in school contexts^[1]Untie to tie. Colonial fragments in school contexts. Diallo Aicha, Niemann Annika, Shabafrouz Miriam (eds), ifa-Galerie Berlin, Bonn 2021. i exposicions com l’actual, que inclou visites i activitats en espanyol, anglès i alemany a càrrec de l’artista peruana Karen Michelsen Castañón.

El títol Pallay Pampa remet, en llengua quítxua, a l’entramat vertical i horitzontal que conforma els tèxtils andins. L’àrea intervinguda és Pallay, simbolitza allò que es diu o allò dit; mentre que l’àrea llisa és Pampa, allò que cal dir, el discurs futur. D’aquesta manera, el títol refereix metafòricament a la forma de coneixement andí: com quelcom que en part està donat – basat en sabers ancestrals – i en part obert, disposat al canvi i a la reflexió. En conjunt, la mostra busca aproximar la vivència del temps i la cosmovisió andina, com també la seva complexitat. En aquest sentit, les obres no es queden a la mera exposició del tema, sinó que aprofundeixen en el diàleg d’aquestes formes de coneixement amb les premisses i les formes de fer del món occidental. Les cruïlles sorgeixen principalment en el contrast de temporalitats dels dos mons, les maneres dispars de conviure amb l’entorn i la cura de la mare terra. Alhora, es qüestiona també la idea d’identitat andina, revelant com aquesta es conforma i actualitza mitjançant un teixit d’intercanvis en procés d’esdevenir continu.

El recorregut i el disseny de l’exposició va ser realitzat pel Studio de Manuel Raeder i Rodolfo Samperio. En arribar, al centre de l’espai hi ha Pedagogía téxtil andina, el vídeo en quatre canals d’Adela Pino, Isaac Ruiz i Álvaro Acosta. Els vídeos, projectats sobre una taula de fusta en format horitzontal, introdueixen el paisatge andí i la quotidianitat dels seus habitants. Assegudes fora de casa entre bosses de llana, algunes dones teixeixen mentre altres esquilen les ovelles en un procés de treball col·lectiu alhora que pedagògic. Els seus diàlegs donen compte de com fins abans de la pandèmia mantenien un ingrés amb les vendes dels seus teixits, cosa que es va veure interrompuda durant el 2020, moment en què va ser filmat el vídeo. La resta de les obres es distribueixen circularment al voltant d’aquesta. A la dreta, The Birth of Collaboration, la videoinstal·lació de Carolina Estrada mostra les conseqüències del canvi climàtic en relació amb els períodes de pluja a la zona de Quispillacta, Ayacucho. L’aigua de pluja que abans queia de forma equitativa durant certs mesos, ara cau de forma concentrada en tan sols uns dies. Per aprofitar-la, es recorre a la tècnica ancestral de la sembra i col·lecta de l’aigua per mitjà de bufetades, aiguamolls ubicats a les altures andines que ajuden a purificar i regular l’aigua, proveir de nutrients a la terra i a mantenir la biodiversitat de la flora i fauna local. El vídeo explica com s’està tornant a aquesta tecnologia per poder aprofitar de manera més sostenible aquest recurs natural.

Instalació AV de Adela Pino/Isaac Ruíz/ Álvaro Acosta

Esq: instalació de Carolina Estrada. Der: instalació AV de Adela Pino/Isaac Ruíz/ Álvaro Acosta

A continuació, en un ambient separat, el vídeo Suma Quamaña a la ciutat, de Daniela Zambrano Almidón, es projecta des del sostre cap a una àmplia taula baixa. El perímetre adopta la forma del llac Titicaca, i l’espai circumdant està connectat per mitjà d’un fil d’alpaca. El vídeo exposa el diàleg que manté l’artista amb el Yatiri (savi) Apu Qullana Mallku, que va revelant a la conversa els seus sabers i pràctiques al voltant de la cosmovisió andina. Una cosa que pot passar desapercebuda per a l’espectador, és que el Llac Titicaca és part d’un sistema circulatori d’aigües subterrànies que culmina al mar i un lloc sagrat per la seva ubicació entre dues wak´as -Pachaqamac i Titiqaqa-, que originalment conformava el centre del Tawantinsuyu. Menys evident potser, el circuit de fils que es desplega al voltant del perímetre del vídeo pot remetre als múltiples intercanvis que manté la comunitat andina amb aquest organisme complex i múltiple que és la Pacha. Aquest intercanvi es realitza a partir del sarnaqami, la caminada, i implica l’activitat productiva no com una cosa merament terrenal sinó també sagrada, ja que involucra intercanvis amb les deïtats.

Daniela Zambrano Almidón

Part dels temes elaborats pel Yatiri és la noció del temps. A la cosmovisió andina, el passat i el futur estan habitats simultàniament des del present, no hi ha un temps lineal (occidental), sinó cíclic. Així entrem a dues de les obres de Kenyi Quispe: Contigo, (un full amb una part de la cançó “Contigo Perú”), i ¿Qué viene después del futuro?, conformada per un text i una pedra amb l’enregistrament “Life implies death” (La vida implica la mort). La noció de temps és també desenvolupada, a la sala contigua, a les obres de Juan Osorio. La seva instal·lació PACHA – Dynamische Parität (Paritat Dinàmica) penja del sostre en làmines de plexigles en forma d’acordió, on es pot entreveure un poema de l’escriptor peruà José María Arguedas juntament amb conceptes Quechuas i Aymaras al voltant de la Pacha. Al costat, a terra, un televisor projecta Tiempo/Time/Zeit/Pacha, un vídeo basat en el film “Runan Caycu” (1973) que recull la vida del pagès de Cuzco Saturnino Huilca. El vídeo està intervingut per l’artista, i en comptes de transcórrer normalment, els esdeveniments succeeixen enrere. D’altra banda, la lectura de les paraules a la instal·lació PACHA fa fallida amb la lectura tradicional d’esquerra a dreta, convidant a llegir els possibles significats que resideixen entre les paraules.

Al capdavant: obra escrita de Kenyi Quispe

Juan Osorio

L’obra d’Emilio Santisteban, 我们都有吃饭的权利 (Tots tenim dret a menjar) està conformada per 324 patates Andretta col·locades ordenadament sobre el terra formant un relat. Cada tubercle està incidit amb la inscripció d’una paraula, que en conjunt transmet un relat sobre la interconnexió entre éssers i ens al món de l’agricultor de l’altiplà Santos Vilca Cayo. A mesura que passa el temps, les patates brollen i les paraules es van deformant fins a desaparèixer. El text convoca tots els éssers vivents a la terra, des de grans, verdures, animals, plantes, flors i també les malalties, que també formen part de l’ecosistema en què vivim. L’andí considera els seus cultius com a éssers vius amb qui conversa afectuosament, bescanviant els seus dons en respectuosa reciprocitat. Finalment, la tercera obra de Kenyi Quispe pot funcionar tant al tancament com al començament d’aquesta exposició. La historiadora de l’art Julia Bryan-Wilson diu, en relació amb el treball tèxtil, que l’exploració de la fibra pot mutar en una forma d’escriptura. És així que, al marge superior dels murs de la sala, podem llegir el poema de Kenyi Quispe inspirat en el viatge que va fer al costat d’altres dels artistes i la curadora al llac Titicaca el 2019.

Emilio Santisteban

El recorregut per aquesta exposició ens condueix a reflexionar sobre l’actualitat dels sabers ancestrals andins mitjançant les formes comunals d’autogestió, la resistència comunitària i la idea d’un temps múltiple, que fa fallida amb les metes de productivitat i especialització que sostenen a la construcció de coneixement occidental. Com a estrangera en aquesta ciutat, i comentant sobre una cultura que no és la pròpia, em pregunto com es tradueixen aquestes vivències i coneixements actualment en una ciutat com Berlin, on recentment es va inaugurar el polèmic espai del Humboldt Forum. Les obres presents a Pallay Pampa mostren el complex entramat que caracteritza aquesta cultura, alhora que interpel·len la nostra pròpia configuració del món, la nostra formació per fora d’espais institucionals, la convivència amb el nostre entorn natural, humà i espiritual. En l’aspecte personal, en paraules de Silvia Rivera Cusicanqui^[2]Cusicanqui, Silvia Rivera, Un mundo ch´ ixi es posible. Ensayos desde un presente en crisis. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: Tinta Limón, 2018., em remeten a seguir accionant des del coneixement que rau en el cor, el fetge i els pulmons, conegut com amuyt´anya en llengua aimara. Aprofitem aquest moment de crisi i transició per tornar la nostra atenció a les coses fràgils i petites, capaces d’anunciar un altre tipus de praxi i consciència que ens permeti imaginar un nou futur.

Vista expo

Vista expo

Totes les imatges: Victoria Tomaschko.

(Imagen de portada: Carolina Estrada)

Pallay Pampa. Encrucijadas andinas

16.09.21 – 02.01.22

ifa Galerie, Berlín