close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

13 gener 2021
Pedagogies del dol

Núria Gómez Gabriel

Una reflexió sobre l’experiència íntima de la mort, els seus imaginaris
i la recuperació dels marcs simbòlics del dol i la pèrdua

 

Em faré rica, sí, merda, quan arribi a casa em poso amb això. Em faré rica, curulla de diners, sí, fastigosament rica, sí… Dissenyaré una línia de taüts per a IKEA. La veritat és que no sé com no se’ls ha ocorregut abans. Quan arribi a casa em poso amb això: teles estampades, materials lleugers…

 

Amb aquesta línia de text, la coreògrafa Ángela Millano va idear la seva performance Hogar (2017) presentada per primera vegada a Plataforma Berlín. Una acció irònica i al seu torn tranquil·la, gairebé meditativa, en la qual l’artista dedica una hora de rellotge a la construcció d’un fèretre utilitzant exclusivament les peces que conté un armari ANEBODA d’Ikea per a, una vegada muntat, entrar en ell i demanar al públic de la sala que verifiqui que suporta el seu pes. Hogar es construeix amb la idea d’abaratir els costos d’una mort i la de cavar la teva pròpia tomba. Com Amaranta, el personatge de Cien años de soledad (1967), que es passa la vida teixint una mortalla per a una altra persona i en acabar-la, mor. El gest poètic d’Ángela és semblant al de William Warrer quan va dissenyar la prestatgeria-taüt Shleves for Life (2005), però, en lloc de posar especial atenció en la vida-mort dels objectes, se centra en el camp de possibilitats d’un cos quan abandona la vertical. Millano ens explica que Hogar és “un procés que té a veure amb la cura d’una mateixa, amb la paciència, amb la idea circular del temps i de la seva relació amb la matèria, però sobretot amb un moviment de la vertical a l’horitzontal”. Sens dubte, les qüestions que Ángela posava en el centre de l’escenari del festival de dansa berlinès dedicat a la fusió de la cultura ancestral i contemporània, són ara més vigents que mai. De la seva posada en escena es desprèn una reflexió sobre com facilitar l’accés a una “mort digna” i la disconformitat amb la manera en la qual es gestionen els processos post mortem en la nostra societat. Sense oblidar, que  la legislació sobre els cossos i els seus espais, l’habitabilitat i els seus residus, és alhora una legislació sobre la mort.

 

Galerna. Hogar, Ángela Millano. A NO NO NO SOLO SOLO NO, Sala Amadís, Madrid,, 2020

La qüestió del marc legal dels processos post mortem també va ser abordat pel col·lectiu LAS HUECAS en la mostra al públic de la seva proposta escènica Aquellas que no deben morir el juny passat de 2020 en l’espai cultural La Infinita de L’Hospitalet. Una dramatúrgia que pren com a punt de partida la situació actual per a investigar el lobby de la indústria funerària espanyola format per empreses privades com Áltima o Mémora, propietat de Ontario Teacher ‘s Pension Plan i que a Espanya gestiona 130 tanatoris, 28 crematoris i 23 cementiris. Enfront de l’oligopoli d’aquestes empreses, LAS HUECAS decideixen posar el cos en una sèrie d’accions de guerrilla com, per exemple, trucades telefòniques al personal de Mémora per a abordar diferents conjuntures dramàtiques, o, de nou, l’excavació de la seva pròpia tomba, encara que aquesta vegada als afores de Barcelona.

Aquellas que no han de morir, LAS HUECAS, 2020. Foto d’Andrea Cuéllar

El procés creatiu de LAS HUECAS no consisteix únicament en les pràctiques que realitzen com a col·lectiu, sinó que en aquesta ocasió decideixen col·laborar amb la cooperativa Som Provisionals dedicada a l’autogestió de la mort, a la creació de xarxes de suport mutu, a l’acompanyament en els processos de dol i a la divulgació crítica del marc legislatiu actual. Juntes treballen per una bona mort. Al final, Aquellas que no han de morir ens parla de la pèrdua i de la histèria col·lectiva, la fragilitat i la vulnerabilitat dels cossos. Una iniciativa que, com elles mateixes comenten, “semblaria feta a mida del nostre present històric on, la institucionalització dels afectes i del mateix procés de traspàs ha aconseguit el seu màxim paroxisme”. Aquellas que no han de morir  voreja, doncs, la idea, la gestió, la localizació i l’economia de la mort en el context d’una societat hedonista i hiperpositiva que glorifica la joventut i demora la realitat del traspàs. En aquesta tesitura, el col·lectiu proposa endinsar-se en l’exploració de les estructures socials i polítiques que governen la mort per a habilitar instruments que permetin revertir el relat convencional.

Com fer històries per a reconfigurar el lloc que ocupa la mort en els nostres mons és també el que la coreògrafa i arquitecta Esther Rodríguez-Barbero i la investigadora Marta Echaves han explorat, des de fa mesos, en les seves pràctiques d’escriptura escènica Invocaciones i No lo sé.

Un fantasma és un abisme entre dos fragments de memòria. Un espai buit que s’emplena amb informació altra. Quan no existeix informació suficient, quan s’esborren les dades, desapareixen els records, apareixen els secrets i apareixen els fantasmes. Avui hem estat aquí a la sala negra, la sala sis, fent les nostres danses. Les hem dit així no sé bé per què. Som aquí i a l’altre costat, en les graderies, no hi ha ningú. Les butaques buides ens contemplen. Hem convocat a un públic invisible internacional. Dear ghosts, you are very welcome to this dance, please have a seat. 

Marta i Esther es van trobar per primera vegada en la residència artística CRUSH del Centre d’Arts La Praga de Madrid. Un espai dedicat a la recerca en i des de l’escena on van estar pensant sobre les possibilitats dramatúrgiques que s’obren quan es posen en comú pràctiques i sabers a través de formats com l’entrevista o la conversa. Mesos més tard de la seva primera trobada, durant el confinament, decideixen iniciar No lo sé (2020), una correspondència escrita que acaba prenent la forma de vuit textos impresos en paper, que més endavant guarden en un sobre de carta i lliuren als seus cercles personals perquè aquests llegeixin els relats i deixin la carta fantasma en algun lloc del seu recorregut habitual. La seva invitació genera una situació espectral en la qual la persona que rep el sobre pot fabular i imaginar nombroses possibilitats d’intercanvi. Encara que, en el fons, l’acció consisteix, precisament, en la importància de regalar alguna cosa al desconegut, saber deixar anar i afrontar la pèrdua.

No lo sé, Esther Rodríguez-Barbero i Marta Echaves, 2020

Fa mesos que Marta i Esther  es relacionen a través d’un procés íntim d’amistat i d’aprenentatge mutu entorn a l’escriptura coreogràfica com a pràctica de restitució i dol. No ho sé ha estat el lloc d’encreuament on les seves inquietuds i interessos conversen. Encara que les seves aproximacions personals amb els processos de dol han recorregut camins molt diferents. Marta va iniciar, en 2015, una recerca entorn de la dècada dels anys noranta en l’Estat Espanyol, i sobre com aquest marc epocal havia estat desatès en la majoria dels relats oficials que expliquen el nostre present. Més endavant, la seva recerca es va centrar exclusivament en el cas de l’heroïna, i la posterior aparició del VIH/Sida, com a figura que condensa aquest moment històric del territori peninsular. Un passat que ara ressona en un present condensat d’absències i de buits. Esther, no obstant això, va tocar amb la seva pròpia pell el llindar de la mort. Des d’aquest moment, escriu una novel·la preguntant-se com narrar la seva experiència amb les veus de totes les persones que es van veure afectades per això. També balla, al costat de Marta, les seves Invocaciones (2020), una sèrie de coreografies improvisades en cementiris de Madrid i Barcelona o en llocs abandonats com, per exemple, la discoteca Puzzle de València. En les seves danses tracten de connectar amb el inaprensible, utilitzen el cos com a radar mentre es pregunten: “Què sabem i no sabem del que és present i del ja que no hi és?”.  Segons ens expliquen, el cos és el mitjà que els permet accedir a un lloc molt físic, pre-lingüístic, darrere de l’hipotàlem, d’on vénen les paraules.

Divendres 2 d’octubre, Marta i Esther van decidir obrir el seu procés de recerca al públic en el marc de ARAR, unes jornades dedicades a fer de l’ara un verb d’acció i a imaginar altres maneres de compartir el temps i de no abandonar-nos en la distància que es van celebrar en el centre de dansa i arts escèniques La Caldera de les Corts de Barcelona. Però el seu procés d’obertura no acaba aquí, sinó que continuarà actiu, al llarg del 2021, en el Centro de Arte Dos de Mayo situat a Móstoles, Madrid.

En l’actualitat, on el dolor i la pèrdua han estat expropiats de l’espai social i comunitari, pràctiques com les d’Ángela Millano, Núria Corominas,  Júlia Barbany, Andrea Pellejero, Esmeralda Colette, Sofía A. Martoria, Esther Rodríguez-Barbero i Marta Echaves obren espais simbòlics per a assajar noves pedagogies del dol: processos d’aprenentatge i emancipació col·lectiva al marge de les lògiques de productivitat i eficiència del mercat. Escenes i relats que ens plantegen, en última instància, la necessitat política de fer de la mort un ritual d’hospitalitat per a i amb el desconegut.

Núria Gómez Gabriel (Barcelona, 1987) és investigadora en l'àmbit de la comunicació i les cultures visuals contemporànies. La seva pràctica travessa les pedagogies crítiques, l'escriptura i la curaduría. Treballa com a professora universitària en el Grau en Arts i Disseny de la UAB i col·labora en el Colectivo de Investigación Estética de los Medios Audiovisuales de la UPF de Barcelona, on ha dipositat la seva tesi doctoral Espectropolíticas. Imatge i hauntología en les pràctiques artístiques contemporànies. Coautora del llibre Love me, Tinder (Temes d'avui). Publica en plataformes com CCCBLAB Recerca i Innovació en Cultura o TEATRON. Els seus projectes s'han mostrat en contextos com el V Seminari Internacional de Cinema de TABAKALERA, Festival FEMTEK Feminismes i Tecnologia, Festival Internacional de Videoart LOOP Barcelona, Festival de Literatura Ampliada Kosmopolis del CCCB, The Museum is Closed del MACBA o en Las Jornadas de Estudio de la Imagen del CA2M, entre altres.

Publicacions

13 gener 2021

Pedagogies del dol

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)