Hi ha una pintura conservada a la Galleria Nazionale delle Merche a Urbino que és la viva imatge del quattrocento. Fins ara, la seva autoria es desconeix, tot i que hi ha qui l’atribueix a Laurana, Piero della Francesca o fins i tot a Alberti. Es titula La ciutat ideal i mostra una plaça oberta, amb un edifici circular de columnes corínties al centre, a escassos metres d’uns edificis la separació entre els quals està matemàticament mesurada. Aquesta ciutat ideal, harmònica i lluminosa, és el contrari a un laberint.

Des del primer pis de la sala d’art Alcalá 31, podem configurar una imatge del laberint, conceptual i espacial, que presenta el comissari Óscar Alonso Molina amb motiu de la retrospectiva dedicada al pintor gadità Guillermo Pérez Villalta. L’arquitectura museística reprodueix la intensitat psicòtica dels quadres, i quan travessem l’exposició topem amb finestres ¾reals i pintades¾, amb fanals ¾alçats i representats¾ i, fins i tot, amb murs que ens barren el pas. Però hi ha una diferència essencial entre la idea comú d’un laberint i el laberint expositiu: en aquest cas, tot els camins porten a algun lloc figurat. A cada cantonada, a cada racó, hi ha un quadre. Si per qualsevol cosa el visitant es perd, sempre pot mirar cap a l’absis de la sala, on trobarà el rostre de Crist, brúixola i guia del visitant, de l’artista, de la història de l’art.

Pérez Villalta va apostar per la figuració quan l’informalisme triomfava a Espanya, a mitjans dels anys 70. Al llarg de les últimes cinc dècades el seu estil no ha variat, si bé els cossos que omplien aquestes composicions atapeïdes pròpies dels anys de la moguda madrilenya (Escena. Personajes a la salida de un concierto de rock [Escena. Personatges a la sortida d’un concert de rock], 1979; Grupo de persones en un atrio o al·legoria del arte y la vida o dels presente y el futuro [Grup de persones a un atri o al·legoria de l’art i la vida o del present i el futur], 1975) han cedit l’espai al buit. Ara Pérez Villalta composa imatges com La biblioteca (2019), en què allò espacial ja no està subjectat a la mesura del cos, sinó a la d’allò arquitectònic. L’artista treballa com un escultor sobre la tela, i emplena la part dreta del laberint de composicions geomètriques que ens recorden que la tasca del pintor i la de l’arquitecte neixen del mateix lloc, encara que sovint s’oblidi: la imaginació.

Fotografía Guillermo Gumiel

Els quadres de Pérez Villalta que estan reunits en aquesta exposició ens permeten, en cert sentit, apropar-nos a la seva ment, ens ajuden a composar la imatge de la seva idea del món, en la qual no existeix allò imaginatiu sense allò material, com es mostra a Anunciación (materia y vida) (Anunciació [matèria i vida]) (2006): la vida neix de la d’allò geomètric, allò geomètric és un pont entre l’interior i l’exterior. Per això són tan importants els ornaments a les finestres, finestretes i finestrals, que l’artista ha fotografiat durant vint anys i que ara reprodueix en fotografies i quadres. Perquè la bellesa protegeix, i el disseny harmònic de la finestra és un tan gran suport de la privacitat, que impedeix que ningú entri al nostre territori, com una expressió fonamental de la bellesa geomètrica.

La relació que s’estableix entre allò humà, allò mític i allò matemàtic és laberíntica, com el pensament mateix. Moltes vegades Pérez Villalta recorre a allò sagrat o allò mític: Ícar apareix com una projecció, el somni d’una caiguda a la tela, Narcís observa el seu reflex a l’aigua d’una presa, un espai reservat a la feina i la producció. Malgrat l’aposta figurativa i la voluntat harmònica de Pérez Villalta poden despertar acusacions de reaccionarisme pictòric, la veritat és que el seu treball amb el mite és radicalment contemporani, perquè apunta a la seva construcció mecànica. Les cisternes, envans, finestres i escales també pertanyen al món del mite, o és el mite el que, contemporàniament, es construeix a partir d’elles. En tot cas, hi ha una relació de reciprocitat entre allò oníric i allò mecànic que entronca amb la visió que el pintor esquizoté de si mateix: un creador de formes. No es tracta tant de buscar la bellesa com d’aïllar-la, en una refundació contínua dels límits de la pintura. Però la bellesa no hi cap.

A Altar (2001), el pintor elabora una visió de proporcions renaixentistes: un altar obert que, com totes les obres arquitectòniques, trenca la bellesa natural. A dins, no obstant, no trobem figures: res emplena el paisatge. Imaginem que, en els laberints de Pérez Villalta, el buit ha aplanat el camí del silenci. El pintor ens avisa que «la vida sorgeix per a tenir consciència de la bellesa», però la bellesa també és el buit. Aquesta és l’aposta d’un pintor clàssic i contemporani, que projecta una ciutat ideal d’arrels renaixentistes en què desitja que conflueixin tècnica i mite, cos i buit, somni i realitat. És conscient que no tot cap en un quadre, i així podem entendre que les seves teles són intents d’aïllar la part bella del somni, aquella en què tot el que és contradictori conflueix.

(Imatge destacada: Vista de l’exposició. Fotografía Guillermo Gumiel)