Alguna vegada hem confiat en la massa com a motor d’emancipació, com a espai on resoldre finalment aquell dilema adornià entre l’alta cultura burgesa i la cultura popular (Adorno, 1970). S’ha arribat a dir, fins i tot, que la cultura de masses va conciliar en un mateix projecte posicions ideològiques antagòniques en el mateix moment en què la indústria cultural –o creativa– es va instal·lar al centre de la nova economia (McRobbie, 2009). En efecte, l’economia immaterial ja no va de productes sinó d’acumulació experiències creatives i, per descomptat, els festivals de música, més que qualsevol altra esfera de la cultura, representen el paradigma d’aquesta indústria despolititzada travessada per la performativitat que atorga l’escolta massiva, el ball i la desfilada de moda.

Enmig d’un clima primaveral desconcertant en què s’intuïen canvis dràstics al panorama de la política espanyola, ens endinsem amb malles, brillibrilli i teixits metal·litzats a la primera edició que el Primavera Sound comparteix entre les dues grans ciutats del país. Com havia estat anunciat el 2022 amb aquella controvertida lona en què Colau i Ayuso reproduïen el famós petó de Brézhnev i Honecker, i que ha acabat amb una punxada de l’experiment a Madrid, encara que ja no tant a conseqüència d’aquest clima polític sinó més aviat pel meteorològic. Primavera Sound 2023 ha estat també la primera edició en què s’ha donat un lloc al fenomen de Rosalía, una oportunitat que l’artista ha recollit de manera emotiva enmig d’un desplegament de superproducció de mitjans, sons i complexes coreografies amb què la Motomami ha demostrat davant les masses el seu característic eclecticisme.

I és que la cultura immaterial és una cultura irremeiablement caracteritzada pel trànsit, com el trànsit estel·lar de The Comet is Coming entre el sintetitzador, el teclat, la bateria i el saxo impossible de Shabaka Hutchings. O bé entre el so electrònic clubbing, techno, industrial i no occidental de Tzusing, el músic malasi actualment a cavall entre Xangai i Taipei després d’una temporada als Estats Units que, entrevistat amb motiu d’aquesta crònica, no va dubtar a reconèixer-se com un artista transcultural . Perquè el trànsit apunta una qüestió de gèneres musicals, com aquest ampli espectre del post-punk de Le Tigre, però implica a més un qüestionament incisiu del propi concepte d’identitat ja atomitzat completament amb el soroll futurista queer d’Yves Tumor. Potser per això trobem sentit a l’èxit massiu entre les noves generacions de bandes com Måneskin, que no resideix tant en la sofisticació del seu pretès hard rock, sinó més aviat en l’operació de democratització del maquillatge. Ara bé, potser no està de més recordar, tal com entonem juntament amb un entregat Damon Albarn, que els que vam créixer amb Blur mai no hem sabut clarament qui són les noies i  qui els nois.

De fet, si potser recordarem el Primavera Sound 2023 serà –a més d’una disminució en la massificació d’espectadors a causa de la seva doble oferta Barcelona/Madrid (amb els números fets estarà per fer una valoració sobre si ha valgut la pena)– pel paper que han exercit els que seria just qualificar com a mestres. Ha estat amb ells com el nostre outfit ciberespacial de sobte va adquirir tot el seu sentit ja que, com tothom sap, músics com els New Order no vénen del passat, sinó del futur. Ho van fer barrejant guitarres i sintetitzadors, himnes memorables i noves melodies que no van deixar de recordar Joy Division, forever. Qui diu mestres, és clar també diu Shellac amb el seu rock minimalista i el seu maximalisme discursiu, el so sofisticat del músic i productor John Cale o l’elegància experimental dels Sparks que van unir música, poesia, spoken word, performance i arts visuals. D’una manera propera, l’escriptora, poeta i artista Laurie Anderson va donar una mostra magistral del que es pot arribar a considerar avui l’R+D+i de la música i la performance. En aquesta constel·lació, és clar, Depeche Mode va regalar foscor apoteòsica i celebració tràgica amb un Dave Gahan poderós i generosíssim que ens va ensenyar per sempre tot el que pot donar de si un dol.

Reconeixent-nos en les noves, però amb l’aprenentatge d’aquestes altres generacions que continuen sent les autèntiques modernes, ens queda recapacitar sobre la despolitització de la indústria cultural i l’empenta, cada cop més intensa, cap a una concepció de la música –especialment l’electrònica– com a territori de consens. Mentrestant, mentre seguim obviant el component polític –vital o militant, però sens dubte apassionat– de la cultura més enllà de la seva versió com a mer entreteniment, mecanisme d’evasió o de consum de masses, potser ens tocarà ser testimonis de petons inesperats. insòlites aliances, però almenys ens agafarà ballant (i bombant).

(Foto de portada: Pancarta del petó de Ada Colau i Isabel Díaz Ayuso al Primavera Sound 2022. Foto © Rocío Curia / Infobae de l’article Postales del Primavera Sound publicat a Infobae el 5 de juny de 2022)