Caterina Almirall: Em rondava el cap la idea del propi tema del festival: “la Producció”, des de la perspectiva de l’espectador i de la crítica, (del que ve i del que es veu afectat per i del que comparteix coneixement sobre allò que veu); sobretot des dels cossos que la fan. Com la “producció” travessa la carn, afecta allò que som, mobilitza, satura, col·lapsa, esgota, estimula.

 Davant la proposta d’A*DESK com a ens observador del Loop, A*DESK es va haver de desdoblar en diversos cossos, uns cossos que s’havien de coordinar per a ser un de sol, o un múltiple, depèn de com es miri. Perquè la proposta era impossible que fos realitzada per un solo cos individual.

 Per a produir crítica s’ha de veure, per a veure s’ha d’anar, per a anar s’ha d’estar, per a estar s’ha de poder ésser. A més, per a produir crítica s’ha de compartir, per tant s’ha de ser més d’un. Fins i tot diria que això és en part l’essencial de la crítica: el diàleg. D’això que aquest text també.

 Carolina Jiménez: Parles de “produir” crítica, invocant a més els seus límits i la materialitat que la constitueix, i se’m ve al cap la crítica que Dorothea von Hantelmann fa a Lucy Lippard sobre la impossibilitat de l’obra d’art desmaterizalitzada. Com apuntes, la crítica desmaterialitzada tampoc existeix. La seva materialització té lloc a través de la documentació, de l’escriptura i, sobre tot, dels nostres cossos reclamant el seu dret a aparèixer. Uns cossos que solen estar connectats per unes condicions de vulnerabilitat i solitud ocultades darrere la pantalla. Em sembla molt interessant la idea de la crítica com a pràctica, en aquest cas col·laborativa, que si torno a Hantelmann, tindria més a veure amb les maneres de fer que amb el dir. Una crítica que no només habiti la teoria ni insisteixi en la fantasia èpica de l’ull superobservador que, a més, ha de “fer sentit”, sinó que s’assagi com una pràctica de la cura i de l’acompanyament més enllà d’un conjunt estàtic de decisions. La crítica com a espai de confluència on generar aliances, fonamentada en el diàleg, però oberta al mateix temps al dissentiment i a allò inesperat. Una pràctica que en el nostre cas es va concretar en acciones tan quotidianes com obrir un grup de WhatsApp, organitzar un horari, coordinar disponibilitats, fer torns, compartir fotos, intercanviar opinions o anar a comprar pizza per a sopar després d’una inauguració.

 Encara que dubto que Hans Ulrich Obrist es referís a res semblant quant durant la seva xerrada en Loop Talks va aludir al treball del comissari com aquell que “fa realitat els somnis dels artistes” (we make artists’ dreams happen). Si a tal afirmació la despullem de les llicències demiúrgiques que es permet Obrist, el que ens queda és un “make things happen”, és a dir, produir.

 Caterina: Ara que mencionaves a Lucy Lippard, just l’he estat rellegint aquests dies preparant unes classes d’art contemporani, i bé, tot i sabent-ho és molt fort com en el relato que ella fa de l’art conceptual, va a parar directament a un art “desmaterialitzat”, però totalment encossat, i molt en el l’estil demiúrgic que proposa Obrist. Un art que deixa sol a l’artista amb els seus gests per mitjà dels quals transforma la matèria, i al seu torn la capacitat d’agència d’aquesta. Un art en el què no hi ha “obres”, hi ha gent senyalant coses. Ell, Obrist, seria l’artífex d’aquesta producció immaterial: amb el seu dit senyala un artista i el fa saltar de la invisibilitat a la hipervisibilitat. Un art molt neoliberal en general, que produeix valor més que “obres”.

 Lucy Lippard també coincideix amb aquell moment en el què els que no eren artistes eren crítics, com ella mateixa, però poc a poc va començar a “curar” exposicions, i hi ha una transició del crític al comissari -productor d’exposicions-, senyalador d’artistes. Però jo no crec, com Obrist, que la curadoria o la crítica tinguin a veure amb “fer realitat els somnis” de ningú, sinó que en els dos casos es tracta de teixir relacions de col·laboració. Sí que crec en el poder dels gests d’artistes i altres agents, però des de la perspectiva d’un context en el que aquests poders funcionen (com deia Marcel Mauss, la eficàcia de l’acte màgic és la conseqüència i no la causa de la creença en els poders del mag)… i aquest context és el de l’art contemporani. Per aquest motiu la qüestió relacional en tots els casos és fonamental, perquè són aquestes xarxes les que permeten que els poders funcionin.

 Carolina: De fet, Lippard en una entrevista recent amb Consonni explica que quan ella va començar a fer crítica d’art no era feminista i que va convertir-s’hi en el procés: “Vaig començar escrivint i em vaig adonar que estava avergonyida de ser una dona. Llavors vaig haver de saber per què. Després em vaig enfadar”.

 Irina Mutt: Parlem de producció, de fer coses i materialitzar-les. Hi ha, llavors, la possibilitat de situar, posicionar. Parlar de producció en una fira em sembla correcte, és un temàs pensar en les condicions materials i temps de producció. Però qui produeix més i millor, qui parla i des d’on em semblen assumptes tant importants com la gestió de recursos i economies de la producció.

 Durant la fira de Loop, vaig passar bastanta estona a l’habitació d’hotel en la què ADN gallery presentava el vídeo De putasde Núria Güell. De putasés una mirada a la masculinitat hegemònica explicada per treballadores sexuals. Parla de com els homes tracten a les putes, a les dones. De com són els clients de putes en la intimitat, de les seves pors, perversions i jocs de poder. El format és documental, basat en les entrevistes. La intimitat de las putes és respectada: no surten els seus caps. Són els seus cossos i les seves veus. El cos-objecte sexual de la mirada masculina aquí es transforma més aviat en un cos que coneix. Un cos situat, personal i polític.

 En el vídeo les noies explicaven anècdotes i reflexions sobre la masculinitat. A estones reia veient el vídeo, assentint amb el cap, donant la raó a elles, amb el brillo als ulls de veure cremar el patriarcat. Núria Güell estava present i vam poder parlar una estona sobre el procés del projecte, sindicats de treballadores sexuals, abolicionisme ranci, Virginie Despentes. Un vídeo en el què bàsicament hi ha entrevistes, que s’estén a altres formats com llibres i publicacions. Fer un lloc per a parlar d’experiències de treball – i producció– en primera persona. Just en un moment en què els feminismes hegemònics i partits polítics neguen la possibilitat de sindicalitzar-se a un col·lectiu. Just en el moment en què el gir cap a la dreta ens estrella contra el que crèiem tenir garantit. Just quan sembla que les opcions es redueixen a poder “seguir tirant’’ en un dia a dia cada cop més gris. És en aquests moments quan més es necessita escurçar distàncies i deixar de pensar que el que pengem a les xarxes o veiem als mitjans ens passarà pel costat sense escatxigar. Entendre que si les polítiques foten a les putes, les immigrants, mares solteres, dones trans o treballadores de la llar, ens tocaran a totes.

O es que això de “si toquen a una ens toquen a totes’’ només val per algunes?

 Carolina: Sobre “qui produeix més i millor” i la consequent multiplicació de les formes d’estrès, depressió i altres malalties mentals indaga Estado de Malestar (malestar_exhuberancia_anomalía)de María Ruido, que s’estrenava en Arts Santa Mònica durant el Loop Festival. La pel·lícula incideix sobre la patologització i privatizació dels problemes de salut mental i la immobilització política que això produeix com un dels elements del context postdisciplinari del capitalisme tardà. La precarització del treball, la combinació de las tecnologies i el gerencialisme, el compromís amb l’anomenat “desenvolupament professional continu” del capitalisme cognitiu han incrementat brutalment la pressió sobre els treballadors, i més encara, sobre les treballadores, com expliquen en el documental algunes dones del col·lectiu InsPiradas.

 La depressió i l’estrès són l’altra cara de la treballadora “unidimensional” de la que parla Nina Power. Una treballadora de qui s’espera que no decebi l’empresa, ni a sí mateixa, no mostrant el suficient entusiasme, dedicació, nivell… o pitjor, quedant-se embarassada. Em sembla fonamental la idea de Power de què tot el treball s’ha transformat en treball de dones, fins i tot el dels homes. Ella assenyala com la professional entusiasta es el símbol del món del treball en la seva totalitat en tant que, seguint a Paolo Virno, “correctament comprès, el ‘professionalisme’ postfordista no correspon a cap professió específica. Més aviat consisteix en certs aspectes del caràcter”. D’entusiastes escriu també Remedios Zafra, que subratlla com les feines creatives i culturals són un sistema alimentat per l’entusiasme i el pagament immaterial, que promouen la resignació o se sustenten en la idealització de les pràctiques vocacionals, afectives i altruistes, on habita la precarietat feminitzada. O Hito Steyerl que suggereix que el treball cultural suposa noves formes d’explotació i un alt índex de treball no remunerat, com passa en el treball domèstic i de cures. I avui les qui cuiden els nostres avis i netegen les nostres cases són majoritàriament dones immigrants. Així que sí, com dius Irina, si foten a les putes, a les immigrants, a les mares solteres, a les dones trans, ens foten a totes. Encara que no amb el mateix grau de violència: els privilegis de raça i classe són una maleta invisible plena de provisions especials. Per això, insisteixo en el teu apunt sobre la necessitat de situar qui parla i des d’on.

María Ruido, Estado de Malestar (malestar_exhuberancia_anomalía), 2018

Imatge portada: Nuria Güell, De putas. Un ensayo sobre la masculinidad, 2018