El so sorgeix del xoc de molècules que produeixen un moviment vibratori. Només pot succeir en un context substancial, mai en el buit. Concretament en l’aigua, el medi líquid, el so esdevé amb menor pèrdua d’energia i amb més rapidesa que en l’aire.

En les successives visites a La Virreina, sento que estic bussejant, submergint-me, pensant des de l’estat líquid. No semblen casar amb una idea de sequedat persistentment present en les imatges de l’exposició Màquines de Viure. Flamenc i arquitectura a l’ocupació i desocupació d’espais: les modernes arquitectures nues i fallides, les cartografies utòpiques de derives, les fotografies d’escenes de marginalitat, o els teatres d’escenografies i gestos durs. I malgrat això, l’aridesa d’aquestes imatges es percep travessada per la reverberació d’un so, el del flamenc.

La mostra proposa com a punt de partida la relació entre música i espai, entre aquest so flamenc i l’arquitectura. A través d’ells es planteja la investigació sobre com la producció simbòlica de l’imaginari caló ha ocupat diferents estructures. Ho fa a través de la indagació en les formes constructives, i en aquesta anàlisi s’entén com la reverberació d’una manera de vida, amb més energia i més ràpidament que a l’aire lliure exterior, s’expandeix per qüestionar el concepte occidental d’organització social.

El medi líquid en el qual ens situem és l’arxiu que Pedro G. Romero ha convertit en nucli del seu projecte Máquinas PH. Un aparell que des de 1995 li permet, en activitats de reflexió col·lectiva i sense autoria única, establir coincidències i relacions entre forma i manera en diferents nivells, entre pràctica artística i anàlisi sociològica, psicològica i filosòfica, com un gran Atles a la Aby Warburg. La seva estratègia de treball es converteix així en una eina política a través de l’expansió de categories i subversió de sistematitzacions clàssiques.El flamenc, pensat profundament, desborda el concepte de simple música o cant. Són molts els teòrics i pensadors que troben en ell qualitats que defineixen, tant en la seva tradició com en la seva condició experimental, una relació temporal i espacial que escapa dels preconceptes de la nostra societat. Didi Huberman explicava en la conferència “Terra i commoció o l’art de l’esquerda”[1] que el flamenc colpeja el sòl i en aquesta fricció els artistes “no cessen mai d’interrogar la terra sobre la seva capacitat de respondre al cos amb xocs retornats”. Són cossos en moviment, que recullen el seu origen nòmada i que no pertany a un lloc concret, sinó a un paisatge del trànsit que no es lliga a un territori cultural específic. Així, és “pur esdevenir sense mesura”. En un altre fòrum de reflexió, Giorgio Agamben[2] explicaria que el ball flamenc no és un esdeveniment, no és una cosa que “tingui lloc” sinó una probabilitat, una cosa que “podrà, potser, passar”. No és espacial sinó temporal. El mateix Pedro G. Romero en el seu llibre El ojo partido[3] descriu als gitanos com a desterritorialitzats, situats al marge. I és aquest estar al marge allò que connecta directament amb l’actitud avantguardista i el posiciona com a qualitat política que permet la possibilitat d’un nou pensament de les formes de vida. De viure més que d’habitar.

L’exposició de La Virreina sintetitza aquests elements en tres nuclis: l’arquitectura social, en el qual es reuneixen diferents experiències de regulació arquitectònica sobre les poblacions gitanes; l’arquitectura radical, on es mostren múltiples propostes realitzades des de l’avantguarda, fonamentalment situacionista, inspirades en les maneres i cultura romaní[4]; i les arquitectures teatrals, i allò que en elles es va desenvolupar en el seu moment d’eclosió en l’Espanya dels anys setanta, amb una barreja de tradició, innovació i avantguarda.

Si bé tots són reals, els espais presentats a la mostra sorgeixen sempre com projeccions. La primera, la del moviment modern desenvolupista, és una temptativa d’imposició sobre un poble que escapava dels canals en què el progrés havia de succeir. La segona, l’artística, es nodreix i adopta part de les seves maneres i estratègies – nomadisme, rebuig del treball, usdefruit de l’espai urbà, predomini del joc, anomia delirant, l’argot com a llengua, la baixa producció industrial, la deriva o el détournement – per imaginar futurs alternatius, pràcticament tots dins del camp de la utopia. Tant l’arquitectura com l’art contemporani són per tant projeccions imaginàries sobre una cultura, infravalorada o mitificada en cada cas. Finalment, la projecció que la mateixa cultura gitana crea, en els intersticis espacials on l’han deixat d’existir, al camp híbrid del “lumpenproletariat”. A través de l’assimilació de propostes experimentals, i que també escapen de la norma dels espais regulats, troben el seu camp de reflexió, la seva manera d’existir, en la ficció.

A cada capítol de l’exposició ens enfrontem a diferents friccions, a molècules que xoquen en el seu moviment, a un so que potser es dilueix en les nostres ciutats, però que aquí ens permet arribar a la seva ressonància. Com diu Teresa Lanceta, artista que va estar en contacte amb la cultura gitana a Barcelona i de qui pengen tapissos a l’exposició: “El flamenc em va cruixir i vaig descobrir que l’excepció és la regla que ens fa possibles”.

[1] Seminari La nit espanyola. Flamenc, avantguarda i cultura popular. Georges Didi-Huberman, “Terra i commoció o l’art de l’esquerda”, http://www.pieflamenco.com/tierra-y-conmocion-o-el-arte-de-la-grieta/ (vist el 27/03/2018).

[2] Seminari Flamenc. Un art popular modern. Giorgio Agamben, “Creació d’un lloc on el ball pot ocórrer”, http://www.pieflamenco.com/creacion-de-un-lugar-donde-el-baile-puede-ocurrir/ (vist el 27/03/2018).

[3] Pedro G. Romero, El ojo partido: Flamenco, cultura de masas y vanguardias (Flamenco y cultura popular), Athenaica Ediciones Universitarias, Sevilla, 2016.

[4] Guy Debord deia sobre els gitanos: “el capitalisme els travessa de part a part i en res canvia la seva forma de vida”. Cita en els textos explicatius de l’exposició Màquines de Viure. Flamenc i arquitectura a l’ocupació i desocupació d’espais, a La Virreina, Centre de la Imatge, Barcelona.