Les qüestions relatives al paisatge han estat àmpliament descrites, dialogades i exhibides a Xile. Exemple d’allò va ocórrer en el segle XIX producte del pas de científics, dibuixants, il·lustradors i artistes europeus que van recórrer el nostre territori i, en alguns casos, el van fer propi, va establir les bases per al posterior desenvolupament de la pintura del paisatge.^[1]

Enfront d’aquest panorama van aparèixer bucòliques pintures, gravats i litografies de Claudio Gay, Alejandro Ciccarelli, Antonio Smith, Onofre Jarpa; per nomenar alguns. Tots ells van ser inclosos en una pràctica netament romàntica i cientificista. No obstant això, ja en el segle passat i amb bastant freqüència des de principis de l’actual, és instal·lada una visió del paisatge que qüestiona dràsticament algunes de les més recognoscibles i canòniques postals que han abordat aquesta temàtica.

De la mà d’aquestes insurgents idees, l’artista visual Germán Tagle proposa una sèrie d’imatges que consignen, des d’una detallada desarticulació, tant dels seus esquemes, com d’aquelles pintures vuitcentistes, l’actual degradació que sofreixen els diferents pisos ecològics producte de la força geològica de de l’ésser humà, un fet que ha provocat la innegable deterioració del paisatge.

Cal recordar que avui, se li demana a l’artista que abordi temes d’interès públic. En l’actualitat el públic democràtic vol trobar en l’art les representacions d’assumptes, temes, controvèrsies polítiques i aspiracions socials que activen la seva vida quotidiana.^[2] En aquest sentit, existeix una aspiració planetària que recala en la consciència crítica i perspicaç de Tagle perquè sigui un dels punts que instal·li en la palestra parteix de l’historial d’ecocidis, visibles en el medi ambient, amb els quals carrega aquest país. A més, aquestes perspectives plantegen una introspecció col·lectiva sobre les accions que, des de l’espai d’arts visuals, hauríem de disseminar per a dissenyar una urgent i estricta defensa de l’ecosistema.

Al llarg d’aquest any 2020, hem estat testimonis de les esquinçadores pancartes que ens enrostran que el canvi climàtic, la desforestació i la crisi epistémica multicontinental és real. Punts de convergència que ens conviden a re-pensar els nostres tractats amb els vitals elements que desprèn la Pacha^[3], molts dels quals hem saquejat, alterat i, principalment, extret de manera constant. Pel que ningú pot negar que l’extractivisme és un sistema que afavoreix l’anihilament dels paisatges on conviu la flora, la fauna. No hi ha dubtes que l’extractivisme ens ha mostrat que és un desenvolupament econòmic violent i destructiu per a l’equilibri ecològic de l’orbe. Segons MODATIMA (Movimiento de Defensa por el acceso al Agua, la Tierra y la Protección del Medioambiente) aquest país és reconegut en el món per difondre un model d’apropiació i explotació irracional i massiu de béns naturals comuns, sense processar o amb un processament mínim, i que es destinen preferentment cap als mercats d’exportació.^[4]

Sota aquest dictamen, les problemàtiques que ens revelen, en l’actualitat, els paisatges metamorfosats estan relacionats a l’extractivisme indiscriminat dels recursos naturals.

Dins de la visió del món extractivista, tot es transforma en recurs a extreure amb l’objectiu de vendre com mercaderia per a obtenir desmesurats guanys en el mercat global. Això inclou les formes de vida (humanes i no-humanes) i fins i tot aquells artefactes culturals que van ser ritualitzats en èpoques pretèrites. Tot ells són vistos com a instruments per al sosteniment de la vida extractivista. Per cert, aquesta característica despolititza, descontextualiza i despulla els sentits lingüístics i culturals que conviuen amb els artefactes i objectes extrets.^[5]

Llavors, la maquinària de l’extractivisme és el gran inspirador que travessa a aquests reflexos pictòrics amb la finalitat de re-visitar i re-explorar aquelles geografies contaminades per uns certs intermediaris que irrompen en les postals que promouen els paisatges congènits. Torres d’alta tensió, canonades, implements domèstics i les deixalles pròpies del capital, són agents que carregats de la desfeta humana, mostren les altres aparences que conviuen amb els nostres ecoterritorios.

D’altra banda, aquests encreuaments de la pintura rematen en un parell de localitzacions específiques –a hores d’ara bastant recognoscibles– que delaten les vicissituds d’un medi ambient cada vegada més corromput pel neoliberalisme. D’aquesta manera, l’equació extractivista que Tagle ens proposa i que marca la depredació de la naturalesa, està centrada justament a obrir un diàleg destemplat que examini la producció i distribució dels recursos, perquè per al neoliberalisme no hi ha producció sense extracció, ni molts menys, una proposta sustentable dins del mateix procés d’extracció just en aquests mesos en què convivim amb una incertesa generalitzada.

Doncs bé, la lupa del neoliberalisme pretén que aquests paisatges siguin homologats com un bé de consum. És la lògica d’un sistema caduc en una època de recessió econòmica i depressió cívica sense precedents. Una conjuntura que compon una part d’aquesta anàlisi ambiental que Germán Tagle ha enfocat sobre els ambients naturals ja fotuts per la irrupció de les transnacionals que, en aquesta ocasió, inspiren una plàstica reflexiva sobre les deformacions que han sofert els paisatges.

Al seu torn, el particular enllaç entre un parell de fites pictòriques i l’explícita diversitat territorial, constitueixen un eix clau per a dimensionar la peculiar confecció d’aquestes imatges. Certament aquests enquadraments pictòrics i instal·latius grapegen al medi ambient que ja ens va alertar sobre el precari maneig i irresponsabilitat social, política i econòmica que han mantingut els éssers humans.

Aquestes visualitats són, específicament, fruit d’una tensió entre l’extractivisme i els paisatges que aquest artista ha (re)construït i (re)produït al llarg de la seva carrera. Una dialèctica ininterrompuda entre la seva manera de producció d’art i les textures que són entrellaçades amb un pensament sustentable per a tensionar el rerefons polític de la lectura del paisatge en el qual ens desemboliquem.

Per a finalitzar, la denominada construcció del paisatge en l’art presa un dramàtic gir a les mans de Tagle qui no sols desajusta el pamflet desinformat que ha construït la elité, sinó que també experimenta entre els racons geogràfics d’aquest país, que jeu cada vegada més dominat per l’extractivisme.

(Imatges: Germán Tagle, projecte Futuro Esplendor, acrílic sobre paper, mides variables, 2020).

^[1] CORTÉS, Gloria. El paisaje habitado. Catálogo de la exposición “Puro Chile: paisaje y territorio”, Centro Cultural La Moneda, Santiago, 2014, pp. 198-203.

^[2] GROYS, Boris. Volverse público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea, (Buenos Aires: Caja Negra, 2015), p. 11.

^[3] Pacha, versió curta de Pachamama, de les llengües Aymara i Quechua, que vol dir “Mare del Món” tot i que habitualment es tradueix com a “Mare Terra”.

^[4] Ver http://modatima.cl/

^[5] GROSFOGUEL, Ramón. Veure a Revista Tabula Rasa (maig 2016) http://www.revistatabularasa.org/numero-24/06grosfoguel.pdf