close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

01 abril 2021
Reprimir l’herència Sobre "Ugly Enemies" d'Esther Gatón

Andrés Carretero

Entre les moltes convencions professionals a què les artistes s’han d’enfrontar, exposar la seva obra en una galeria comercial no és una de les menors. La relació estireganyosa entre els treballs realitzats a l’estudi o taller i la seva recomanable exhibició pública, un simple desplaçament que permet la tan anhelada contextualització per a facilitar l’intercanvi mercantil, les obliga a respondre ¾encara¾ davant d’una tradició, un gènere i una herència: el problema de la transsubstanciació activada pel dispositiu espacial de la galeria, que recull l’art i constitueix, per a les més conscients, una preocupació més gran. A la pregunta «com exposar?» s’eludeixen l’on i el què, però la dificultat per a assajar una resposta transitòria implica inevitablement els seus efectes i determinacions. A l’exercici d’aquest moviment es dirimeix en ocasions la intensitat reflexiva d’una pràctica artística.

Els ugly enemies  que Esther Gatón ha construït i disposat a la Cibrián Gallery (Donostia-San Sebastià, 2020-21) es despleguen a través d’una dependència mòrbida envers l’espai que ocupen i, seguint l’imaginari de l’últim gir antropocènic de l’art amb al·lusions a la vida submarina, en què bé podrien, tangencialment, inscriure’s, estableixen una forma d’interacció quasi biològica respecte l’arquitectura de la galeria. Sota les coordenades del comensalisme, del llatí cum mensa, tant les obres presentades com l’espai ocupat, i les seves particularitats, s’asseuen en una mateixa taula compartida –la que ofereix el moment expositiu-, en la qual les obres es beneficien mentre l’espai no es veu perjudicat.[1]Esther Gatón ha escrit sobre la comensalitat, que no comensalisme, com infraestructura per a l’art a “Lo que la forma hace hacer. Usos y comensalidad” (El que la forma fa fer. Usos i … Continue reading

Seria desitjable que aquest parentiu canviés cap a un horitzó fonamentat en el mutualisme? De fet, aquesta tensió recorre la mostra i s’arriba a entreveure en algun instant. D’aquesta manera, ens trobem amb una il·luminació dissenyada per a interactuar amb els cortinatges de PVC disposats darrere la vitrina o l’aparador d’entrada, que intensifica i perverteix el caràcter del clàssic display window; així també respecte a la ubicació relativa dels elements de connexió successius, escala i ascensor; al fons de la sala se situen tres falses peanyes a manera de petits monòlits, que imiten el marbre, en continuïtat amb l’acabat del terra; al soterrani ens reben una sèrie d’estretes plataformes de tràmex sobre les quals podem –o no- caminar. Entre les cortines acríliques i el pla del terra, ignorant les peanyes vacants que colonitzen la paret, sota o al costat dels plans metàl·lics elevats s’escampen “les peces”, contradictòriament antropomorfitzades com a ugly enemies sota aquest títol comú: petites escultures orgàniques i informes de porcellana vidriada i impressions digitals sobre seda, entre d’altres. Aquesta esquemàtica dualitat interpretativa, arbitrària, entre els objectes escultòrics i les seves respectives posades en escena, evidencia la percepció enganyosa que les promou, juganera, la fabricació d’aparences fake, la transició entre gèneres i materials que es fa visible en els títols més encertats d’algunes de les instal·lacions, com Slimy Trampantojo (Enganyifa viscosa), Falso (Fals) o Lo Crudo y lo Cocido (Allò cru i allò cuit); la concreció física d’aquesta última referència a l’arxiconegut llibre de Lévi-Strauss encarna no ja la inesgotable dialèctica naturalesa i cultura, o fons i figura, sinó la pròpia de l’art i la seva exposició. El fràgil matís de la seva tramposa distinció.[2]Sobre el moment expositiu com a trampa veure: Esther Gatón, “Sunburns”, A*Desk, 28 de setembre del 2020.

“El que Monta Cargas”, Ugly Enemies, Cibrián, 2020-21.

Menció a part mereix el breu vídeo que s’integra a la sala amb una calculada indiferència. El Que Monta Cargas (El que munta càrregues) és un cuidat artefacte, amb ecos sci-fi low-tech i preses frontals estil Kubrick, auto-irònic i humorístic, en què la mateixa artista apareix arrossegant pel terra de la galeria, literalment, el seu realitzador. Art thriller. Amb voluntat meta-expositiva, focalitzat en un habitar nocturn i autònom del cub blanc, ens proposa un recorregut narratiu per certes materialitats estranyes ¾d’allò industrial-prefabricat a allò esculpit, pobre i mundà – i, evitant spoilers, desvela més del que promet, des del complex posicionament de la seva autora a l’autèntic del film: l’espai on l’art acaba de fer-se.

A “Art in relation to architecture. Arquitecture in relation to art”, article seminal publicat per Dan Graham a Artforum (1979), l’artista estatunidenc plantejava una reflexió sobre el passat recent del minimal en al·lusió a la infraestructura arquitectònica de la galeria, que funcionava com a part activa de les obres. [3]Dan Graham, El arte con relación a la arquitectura. La arquitectura con relación al arte (L’art amb relació a l’arquitectura. L’arquitectura amb relació a l’art), Gustavo Gili, Barcelona, … Continue reading En agafar la figura de Dan Flavin com a precursor, s’enunciava el vincle de l’art respecte l’escenari arquitectònic interior com alguna cosa literal, immediata i específica. Sense relació de continuïtat, Esther parteix de la contenció o refrenament de la dependència d’un altre art, d’una educació sentimental, fins i tot d’una pulsió familiar, per a reprimir il·lusòriament aquesta herència i seguir així un camí propi. Lleig, enemistat, compartit.

“Slimy Trampantojo”, Ugly Enemies, Cibrián, 2020-21.

“Garaje Spa”, Ugly Enemies. Cibrián, 2020-21

(Imatge destacada: “Lo Crudo y lo Cocido”, Ugly Enemies, Cibrián, 2020-21).

1 Esther Gatón ha escrit sobre la comensalitat, que no comensalisme, com infraestructura per a l’art a “Lo que la forma hace hacer. Usos y comensalidad” (El que la forma fa fer. Usos i comensalitat), Materiales concretos, 23 de septiembre de 2019.
2 Sobre el moment expositiu com a trampa veure: Esther Gatón, “Sunburns”, A*Desk, 28 de setembre del 2020.
3 Dan Graham, El arte con relación a la arquitectura. La arquitectura con relación al arte (L’art amb relació a l’arquitectura. L’arquitectura amb relació a l’art), Gustavo Gili, Barcelona, 2009.

Andrés Carretero és arquitecte i crític. La seva pràctica abasta una concepció expandida de l'arquitectura travessada per l'art, la teoria i la política. Cofundador de MONTAJE.org — infraestructura cooperativa de producció arquitectònica.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)