¡Parecía que las enfurecidas fuerzas atmosféricas hubiéranse concentrado en ese punto de la tierra para herirla y despedazarla!

Francisco Coloane

En el transcurs d’aquests turbulents mesos, les terres magallàniques –situades en la rematada meridional d’Amèrica–, han estat testimonis de la creació d’innombrables poesies sobre el seu emplaçament continental.

La peculiar geografia d’aquest enclavament, prefigura una territorialitat diferent a la que pretén imprimir-li Xile, un país que ha emprès sobre aquesta una forçosa intervenció, inclusivament, als seus desapacibles paisatges. No obstant això, malgrat els embats d’aquest Estat miop, la recent crisi sicopolítica que viu el país ha potenciat la irrupció d’algunes veus crítiques que han aixecat, específicament des del pensament contemporani, una sèrie de reflexions col·lectives que, en el passat, van ser absurdament censurades per l’absurd temperament xilè.

La majoria d’aquestes anàlisis són la base argumental per a concebre un parell de propostes creatives l’accent crític de les quals sostingui heterogènies idees que articulin, per exemple, una màxima anti-colonial just l’any que Espanya i Portugal commemoren el cinquè centenari des de l’arribada dels primers europeus a la terra australis l’any 1520. A partir d’aquest fet ens preguntem: Què fem amb els relats epistèmics d’aquesta regió a l’hora de comprendre el destí que esplaien aquestes ‘commemoracions’ europees? i com llegim i observem aquests atribolats imaginaris colonials per a re-escriure innovadores cròniques locals?

Per a respondre en part, aquest interrogants, apareix en escena el projecte (re)producción y sonificación de figuraciones,una de las incomptables cròniques que ha creat el col·lectiu últimaesperanza. Aquest grup trans-disciplinar d’artistes interfereix en el panorama extractivista que presenta l’àlbum de fotografies[1] creat i editat per l’explorador romanès Julius Popper[2].

A partir d’aquest document patrimonial, que ha estat comentat amb suspicàcia per alguns líders del patrimoni local –i principalment nacional–, aquest col·lectiu ha rescatat alguns successos tangibles i orals sobre la dominació europea i les conseqüències de l’extermini de les primeres comunitats que van habitar Tierra del Fuego.

La civilització va creure sempre que els homes primitius, i amb major raó encara els fueguinos, estaven condemnats a lluitar amb una naturalesa implacable i capritxosa, voraç d’esforç humà.[3] No obstant això, la major condemna per a aquests pobles va ser que l’home europeu es va convertir en un dels seus principals depredadors. Aquest dilema que va portar l’euro-blanquisme, ha mobilitzat al col·lectiu últimaesperanza per a re-observar les escenografies dissenyades pel mateix Popper que certament van generar altres paisatges perquè apareguin com a diàfanes escenes que glorifiquen aquestes localitzacions només com un camp d’extracció aurífera. Per cert, una pancarta bastant utilitzada pel capitalisme europeu al llarg de la seva història.

Sota aquests panorames, el duet d’artistes ha utilitzat una sèrie de dispositius que desprèn el paisatge sonor, la política i l’etnohistòria. Tot això amb la finalitat d’argüir una visió contemporània que els porti a enfrontar els relats dolorosos que mostren aquestes fotografies catalogades com a patrimonials i que sens dubte reviuen l’etnocidi sistemàtic que van sortejar aquests habitants, malgrat que des de l’actual contingència política pocs volen assumir les seves responsabilitats. 
A partir d’aquestes desventures de lesa humanitat, aquest grup d’artistes invisibilitza la idea de petjada patrimonial per a juxtaposar-les a la memòria contemporània que han exterioritzat aquests territoris. Ser contemporani pot significar ser immediatament present, com un ser aquí i ara. En aquest sentit, l’art apareix ser veritablement contemporani si es percep com a autèntic, com a capaç de capturar i expressar la presència del present, d’una manera que està radicalment impol·lut de tradicions passades o d’estratègies destinades a l’èxit en el futur.[4] Per a aquest cas, l’art només existeix com a conflicte amb la seva època… l’art implica el coratge per lliurar respostes a preguntes que no existeixen.[5]

Doncs bé, aquests artífexs han recollit un tros d’aquesta terra violentada i geo-referenciada anàlogament pel mateix Popper. Un segell que ens entrellaça amb els signes i sons que els poders comanden i que al mateix temps són sincronitzats dins de la plataforma tècnica de les arts medials ja que aquests són espais d’integració on les arts es fonen donant vida a produccions híbrides, desafiant l’especificitat o puresa dels materials originals.[6]

A més, la labor de recuperar un rodatge sonor, a través d’aquestes localitzacions, inspecciona des de la idea futurista de Marinetti, consolidades en un paesaggio udito, fins a les cavil·lacions que emergeixen de les escoltes ecològiques de R. Murray Schafer. Tot això ha estat combinat amb la materialitat dels calafats, el rugit del vent i, per moments, aquell cel de bonança. L’obturació d’imatges i l’amplificació dels testimonis sonors de Tierra del Fuego constitueixen una font de recerca transdisciplinar. Una conjuntura que mobilitza l’execució d’un pensar col·lectiu que renovi la visualitat que conservem de la postal de la ‘fi del món’ per a debatre, de manera constant, sobre aquelles conseqüències que ha destapat l’anihilació de les matèries primeres sobre aquesta recòndita australitat.

Des d’un altre aspecte, la posada en marxa d’aquest estudi ambiental, que va des del camp editorial fins a l’expositiu, també re-apareix just dins del conflicte que experimenta Xile i d’altres països on les seves cosmovisions estan sent esfondrades pels mateixos objectius que ha distribuït el neoliberalisme. Objectius que en cap cas estan allunyats del drama dels drets humans.

La territorialitat de Magallanes ha estat entreteixida per l’explotació dels seus recursos naturals. Aquest antecedent ha convidat al col·lectiu últimaesperanza a traçar una ruta que ha tingut com a principal propòsit la postproducció d’altres imatges, sons i intervencions per al cas particular d’aquestes geografies que jeuen fortament delmades per la naturalesa.

La revisió d’antecedents pretèrits ens proposa, per moments, només aixecar una mera crònica dels subjectes i objectes retratats; no obstant això, aquests esquemes visuals i sonors reflectiran com la representació de les nostres herències simbòliques, vinculades amb les poètiques del contemporani, ens revelen altres diàlegs davant el tràngol de representativitat que enfronten les commemoracions eurocèntriques, els processos de colonització versus les distopies anticolonitzadores.

En resum, aquestes il·lusions híbrides de meditació sonora són rescatades com una feina política que manipula la imposició de les històries hegemòniques i inquisitives que ha implantat la circulació actual de l’art contemporani i que pretén forçosament exotitzar, per exemple, les tragèdies que han sofert aquests pobles silenciats. Al mateix temps, aquest material escodrinya en les afiliacions que apareixen juntament amb les acte-determinacions des d’aquests territoris passant per altres paral·lels. Elements que quallen en el present en crisi i que nuen aquest tipus d’experiències de recerca per a revisar el marc conceptual expandit que circumda a la memòria no sols local, sinó que també global.

[1] D’aquest àlbum es van editar 6 còpies per primer cop l’any 1887. Avui una d’aquestes còpies és custodiada amb molta cura dins de la col·lecció patrimonial del Museo Regional de Magallanes.

[2] Julius Popper (1857- 1893) va ser un enginyer romanès que ha estat catalogat com un dels principals mercenaris de l’extermini dels Selk’nam que van habitar Tierra del Fuego.

[3] PRIETO, Alfredo, “Los Selk’nam: una sociedad satisfecha”, publicat a Revista Anales, Vol. XV, Instituto de la Patagonia, Universidad de Magallanes, 1984, pp. 71-79.

[4] GROYS, Boris, “Volverse Público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea” (Buenos Aires: Caja Negra, 2014), p. 83.

[5] STEINWEG, Marcus, “Kunst und Philosophie/Art and Philosophy” (Berlín: Neuer Berliner Kunstverein, 2012), p. 92.

[6] ALONSO, Rodrigo, “Elogio de la low-tech. Historia y estética de las artes electrónicas en América Latina” (Buenos Aires: Luna Editores, 2015), p. 165.