Un vent huracanat ha arrasat amb tot. Ha assolat les ciutats i ha esfondrat les cases; ha destruït els grans edificis, les antigues catedrals i els monuments que abans veneràvem. Què serà de la civilització després de l’huracà? Les bruixes poden trobar un nou rumb, un nou vent que guiï els nostres passos?

Aquesta és la premissa de la qual parteix la instal·lació audiovisual de l’artista multidisciplinar Juliette Lizotte, Sisters of the Wind. Aquesta ficció especulativa, sota la forma d’un bosc màgic ple d’al·lucinacions visuals i sonores, ha estat activada (a l’espai madrileny Nadie Nunca Nada No entre els dies 5 i 9 de gener de 2021)^[1] Dins del marc de Meandro Merodeo, cicle d’exposicions i performance amb els artistes Juliette Lizotte, Ewa Poniatowska i Álvaro Chior, comissariat per Jorge Van den Eynde. per la pròpia artista i per la creadora Ainhoa ​​Hernández en format de visita performativa i de roleplay. Es tracta d’una obra que, lluny de considerar-se postapocalíptica, avisa de la possibilitat assetjant del col·lapse i mira d’imaginar noves maneres de viure en comú, mantenint una mirada lúdica, crítica i esperançadora. En un bosc apartat i fosc, que emergeix com un espai màgic de resistència i diversió, esdevé una ficció “improbable”. Una comunitat de bruixes es reuneix per exercir una tasca messiànica i sanadora: guarir el vent de la seva perversió, desallotjar la seva acceleració extàtica i deconstruir les seves promeses del passat.

El vent ha estat sempre còmplice de la promesa, de la salvació: esperit del passat que es projecta amb força cap al futur. Encara avui, el vent empeny alegre la utopia de la modernitat, la manté viva. Tanmateix, quan es mira atentament, es descobreix la seva veritable naturalesa, la d’un cicló, un fort tornado. Walter Benjamin avisava fa més de mig segle del perill d’un persistent i descontrolat vent propi de les societats capitalistes. Aquestes articulen el discurs històric des de l’enfocament del progrés oblidant que els béns culturals estan construïts sobre la servitud, la repressió i l’exclusió de certs col·lectius (com les bruixes).

Ara que l’huracà del progrés ha aixecat “un cúmul de ruïnes que creix fins al cel”, cal tornar la vista enrere. Se sent encara un xiuxiueig, una ràfega. Un vent perviu al bosc, més enllà de la catàstrofe, on juguen les bruixes a somiar el passat, a rebobinar-lo i a desmuntar-lo a trossos, a construir un futur en comunitat, entre les branques dels arbres i els sons dels animals. “Endinsem-nos al bosc”, ens diu ara Juliette. De la mà comença un viatge al costat de la resta de bruixes a través del temps.

A Nadie Nunca Nada No ha crescut un bosc. En ell, regeixen altres lleis, es desenvolupen altres habilitats: el joc enfront de la norma, el que és comú enfront del que és privat, la circularitat enfront de la linealitat, la bifurcació i la pèrdua enfront de la rectitud, el trànsit i la confusió enfront de la racionalitat. Entre les branques dels arbres, el temps s’enreda, s’esquerda i es recargola fins a defallir exhaust. En aquest frondós i fosc bosc, la Història es fa fallida i esclata en mil miques, en mil relats, que s’entremesclen, que s’interfereixen els uns amb els altres. Tot és possible: un abisme, un salt, un laberint, un aquelarre de bruixes. Es tracta de “raspallar la història a contrapèl”: tornar a explicar-la, tornar a mirar-la, tornar a escoltar els seus ressons, les seves ràfegues.

El bosc ens enganya, ens il·lusiona: genera una ruptura, una confusió de veus i sons. Les parets d’aquest bosc són fredes, també el terra. No hi ha un corriol unívoc, sinó un laberint d’anades i vingudes. Les al·lucinacions, en forma de peces audiovisuals, alhora interrompen i acompanyen el viatge de les bruixes. Elles decideixen el seu rumb al costat del vent. En aquest bosc tot reneix, tot pot tornar a ser, tot canvia constantment. L’ànima viatja d’uns éssers als altres. Es genera una ficció poderosa, una idea de comunitat, de cura, de respecte i d’atenció cap a tot ésser viu: una simpatia i una amistat comuna. Les bruixes juguen ara a viatjar a través del temps, cobren vida, cobren força. Busquen un nou vent que les acompanyi en el viatge.

En aquest bosc que ha emergit sobtadament a Nadie Nunca Nada No, les bruixes fan de la monstruositat diabòlica que els ha conferit la història una arma empoderadora. Les bruixes van ser en realitat dones sanadores no professionals al servei de la població camperola: “dones sàvies”, com indica la seva etimologia (atès que en anglès wizard/witch deriva del saxó wicca/wicce que correspon a savi/sàvia). El període de la “caça de bruixes” s’estén a Europa durant més de quatre segles (des del segle XIV al XVII), quan es van assassinar al voltant de nou milions de dones a Europa, segons xifrava Gottfried Christ. La persecució més aferrissada de bruixes coincideix amb aquells períodes d’agitació social que van commoure els fonaments del feudalisme, com ara les insurreccions camperoles de masses o les conspiracions populars, així com el naixement del capitalisme i l’aparició del protestantisme.

Tot i això, la fúria de la caça de bruixes no va ser en cap cas una demanda camperola, sinó el resultat d’una calculada campanya de terror desencadenada per la classe dominant, que hi abocava tota mena d’incriminacions, culpabilitzant-les de gran part del malestar social . Una de les acusacions principals que se’n feia era que tenien poders màgics sobre la salut. Certament, les bruixes duien a terme aquesta tasca mitjançant una gran varietat d’analgèsics, digestius i tranquil·litzants. Ja al segle XVI, la persecució brutal de les bruixes i la radical repressió d’aquestes activitats suposadament endimoniades va donar pas a la medicina moderna, que excloïa les dones del seu estudi i pràctica —fins i tot les de classe alta— i que estava molt menys avançada en coneixement i tractaments. Davant la ignorància de la ciència mèdica moderna, les bruixes havien estat durant segles oferint cures a les classes més baixes.

Com aquelles bruixes de fa tants segles, o com les “bruixes contemporànies” que reivindicaven els grups feministes de finals dels 60 als Estats Units, a Sisters of the Wind, les bruixes es reuneixen per compartir i conspirar, per pervertir i curar. A la llum —ombria— d’aquesta estela, no és estrany que Juliette indagui en el poder màgic de les bruixes: en la seva font inesgotable d’inspiració, saber i experiència. Conscient de la capacitat sanadora i alliberadora, l’artista convoca un aquelarre de germanes bruixes disposades a jugar amb el vent; a deixar-se emportar per les intuïcions i el joc, a cuidar el bosc i escoltar les seves profecies.