Abans d’entrar, una sirena toca, cada hora. El seu so es barreja, a vegades, amb veus de manifestants. Una crida a què? La manifestació de què? qui ens convoca en una sala lateral del museu?

No és una exposició a l’ús. No hi ha comissàries articulant una proposta de narrativa, sinó un projecte obert a l’especulació que usa eines curatorials, i també de l’arqueologia o la sociologia, i del que identifiquem com art. No hi ha artistes en una llista, sinó una relació de persones, col·lectius, corals, instituts, universitats, laboratoris, i altres associacions participants i col·laboradores. Tampoc hi ha obres col·locades amb “aire” al voltant. Les úniques peces que ens remeten a un format expositiu clàssic són màquines d’aprenentatge del funcionament de sistemes industrials, provinents dels fons de maquinària industrial del campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València.

Indústria / Matrius, trames i sons es planteja com una recerca, una reflexió crítica i un procés obert per a replantejar el concepte de patrimoni, concretament el patrimoni industrial valencià, tant material (els vestigis clàssics arquitectònics, incloent la ruïna romantitzada) com a immaterial (sons de màquines, cants de treball o exemples de músiques de raves, al costat dels testimonis orals d’integrants dels moviments socials de participació ciutadana, des de l’anarquisme als sindicats o associacions veïnals). S’ha iniciat de manera col·lectiva gràcies al treball còmplice de recerca, arxiu i, ara, activació, d’un arqueòleg, Tono Vizcaíno, i un artista i curador, Lorenzo Sandoval. Convidats primer per Sergio Rubira, anterior subdirector de l’IVAM, i incentivats a continuar i a ampliar el projecte per la nova direcció de Núria Enguita, han estat els responsables de començar un recorregut per diversos dels llocs fonamentals en la història oficial de la industrialització i la col·lectivització d’aquesta regió: Alcoi, Elda i Elx a Alacant, Port de Sangunt a València, i L´l’Alcora i Onda a Castelló. Han trobat allí uns primers registres institucionalitzats, que els ha servit per a preguntar i conjuminar més exemples fins ara no considerats, molts oblidats i, en molts casos, fruit del desig que neix des del marge oficiós. Un arxiu ha cridat un altre, i a un altre, i a un altre… fins a formar un primer nucli de registres i documents que inicien el fons que, des d’ara, serà part de la biblioteca de l’IVAM.

Treballadores de la fàbrica El Bambú, Alcoi. Arxiu Municipal d’Alcoi

La idea d’arxiu, col·lecció i lloc on es reuneixen i custodien una selecció d’objectes i documents als quals se’ls atorga un valor molt precís, està en la gènesi de la idea del museu occidental com Wunderkammen. En elles s’atresorava el que es volia posseir, allò que es volia detenir en el temps com a símbol i/o imatge d’una determinada concepció del món i la seva organització, com a part d’una gramàtica molt precisa per a la creació d’un imaginari civilitzatori, un relat que sustentés i justifiqués l’existència d’un poder. Avui, rellegida la versió determinista de la Il·lustració, així com a través de les diferents teories decolonials o de gènere, plantejar un arxiu hagués de fer-se des d’un patró obert, mòbil i sempre en construcció. I aquest és per a mi el gran encert d’Indústria, en el seu contingut, en la seva forma i en la seva temptativa de disseny actual.

Mirar a la nostra història des d’una visió materialista, entenent qui controla els mitjans de producció, es quedaria sempre coixa si no comprenem també els mitjans de difusió i control del seu missatge, i de la seva imatge associada. Estudiar només les grans estructures d’aquesta maquinària també se’ns ha quedat insuficient, per excloents, i la labor ara és completar-la, fractalitzar-la en la multitud de veus discordants, infiltrades i, en la seva essència, subalternes. Per això, aquí es reuneixen revistes, fulls volants, cartells, documents, portades de disc, àlbums i fotografies, que realitzen una genealogia de la imatge i la gràfica que va donar forma la cultura entorn a l’industrial, des de la dècada de 1930 a la de 2010, amb algun exemple de fins del segle XIX. Però no sols “paper”, que no deixa d’estar prop de convertir-se en un altre fetitxe romàntic, si no també tota una varietat d’exemples del que es considera “immaterial”: enregistraments de discursos, cançons, sons de màquines, emissions radiofòniques, que per la seva pròpia característica no objectual ha servit de lloc per a la manifestació, a través de l’autoedició, del divers i crític a un poder hegemònic. D’aquesta manera, es poden traçar diferents línies que uneixen històries que tradicionalment no s’han contemplat ni sentit juntes, i que poden donar moltes claus per a entendre’ns o repensar-nos. Seguint la idea de “bon veïnatge” de l’atles de Warburg en aquesta sala es pot escoltar des del so d’un teler mecànic a l’experimentació de la música electrònica al llarg del segle XX, arribant fins al so “màquina” valencià. En aquesta amalgama sonora i diacrònica, entre el tradicional i l’avantguarda, es pot entendre l’escenari de la fàbrica i la seva vida en ella (patronitzada, col·lectivitzada, intervinguda, abandonada) com un espai d’anàlisi social que ens concerneix a totes. No és casual que aquesta exposició estigui sent la més visitada d’aquesta institució.

La reunió de materials que rastregen la conformació de l’imaginari (imatge, objecte i so) d’uns discursos i períodes històrics, desenvolupats en el segle XX, fa que el contingut entre dins de la matèria d’estudi d’una institució com l’IVAM, museu d’art modern. L’interessant és que, a més, s’aposta per l’experimentació en el seu disseny: Sandoval i Vizcaíno han proposat una sèrie de mòduls recombinables, reubicables i que permeten una estructuració espacial flexible i preparada per a la manipulació dels seus continguts, com ells mateixos diuen per a “reproduir el gest de l’arxiu”. Seguint l’estètica del constructivisme rus -referent de la concepció de la producció material i d’imatge- així com la redefinició del dispositiu com suport/ajuda articulat per Céline Condorelli, la visita pot seguir tres itineraris diferenciats per colors: en verd “Prendre la paraula”, centrat en l’enunciació i l’oralitat en l’espai públic; en blau “El so de les màquines”, que presenta com sona la màquina i les seves tecnologies; i en rosa “Dispositius d’interdependència”, que planteja les relacions amb processos instituents i de col·lectivització entorn dels complexos fabrils.

Aquest esquema es converteix en un patró que redefineix, i així m’agradaria creure’l, la funció d’una institució museística: un lloc de recerca en procés obert i col·lectiu per a l’anàlisi de la nostra memòria, i des d’aquests coneixements, la proposició col·lectiva de futures potencialitats com a societat. Aquesta seria una gran manera de convertir el cant de sirenes en un espai per al pensament radical.

PD: els dies 1 i 15 d’octubre es realitza el seminari “Indústria / Lectura i escolta” sobre productivitat i reproductivitat amb Silvia Federici en la primera sessió, Bonaventure Soh Bejeng Ndikung i Amador Fernández Savater en la segona.