Sovint resulta més fàcil explicar una història a partir del relat de ficció, dotant-lo d’evidències i fins i tot ironies que no deixen de ser una crítica cap a alguna cosa o algú. Desbordar això que entenem per veritat a través de les paraules es converteix així en un gest simbòlic que és capaç d’observar diferents realitats des d’una altra dimensió, més àmplia alhora que complexa. Descodificar-la no és del tot fàcil –pot ser que per a alguns sigui fins i tot un exercici pesat– però sí necessari per a moure’ns en diferents llenguatges. Portat a l’àmbit artístic, quan aquest gest escrit adquireix més força que el projecte en si es produeix una situació estranya: automàticament pensem que l’artista no ha estat capaç d’expressar-ho visualment. Però, què passa quan és aquesta la intenció, quan es vol donar més importància al text que a l’obra? Sobre aquesta equació ens situa Martin Llavaneras en la seva exposició Medicane a Bombon Projects.

A partir de la reflexió sobre els límits físics i simbòlics entre Barcelona i els seus voltants (Gavà, El Prat de Llobregat), l’artista elabora una proposta que busca condicionar l’espai de la galeria en disposar en aquest dues grans tanques com les que separen els espais que queden enmig d’aquestes localitats, no llocs1  pels quals cada dia transiten alguns dels seus ciutadans. Dues teles solars travessen els extrems de cadascuna d’aquestes tanques, permetent veure el que hi ha a l’altre costat a través d’uns petits talls que Martin ha realitzat. És també gràcies a aquestes incisions físiques que es pot presenciar la pobresa dels materials amb els quals treballa: plàstic fos i fulles de plantes. Col·locades sobre les teles hi ha unes peces escultòriques elaborades amb aquests materials. El procés de treball és acumulatiu (a partir de capes) i una mica atzarós, però estèticament potent. No obstant això, tornant a l’inici del text, el potencial és més discursiu que estètic. Totes les fulles que s’integren en les peces responen al nom real d’una planta: la Kentia. I Kentia és també la veu que dialoga amb l’artista en aquest text ficcional on hi ha cabuda per a multinacionals, vistes aèries, consells de salut, vivers i exotismes.

“Dir «Divers» a tot el que fins avui va ser estranger, insòlit, inesperat, sorprenent, misteriós, amorós, sobrehumà, heroic, i encara així diví, tot el que és un Altre. L’exotisme sol ser «tropical», deia en Assaig sobre l’exotismeVictor Segalen. Narrar una història ‘exòtica’ a partir de la ficció per a reflexionar justament sobre aquest terme i fer-ho sense caure en discursos moralitzadors sobre ecologisme ni globalització crec que també té molt de sorprenent; estic segura que Kentia opinaria el mateix.

Vista general de l’exposició. Fotografia: Ketevan Gvinedadze

(Imatge destacada: Martín Llavaneras, Royal, 2019. Fotografia: Ketevan Gvinedadze)

[1] Augé, Marc. Los no lugares. Espacios del anonimato: una antropología de la sobremodernidad. Barcelona: Gedisa, 2009 (1992).