Segons Google Maps la distància entre l’emblemàtica Freiduría Ambaixadors 84 i La Casa Encendida és de 5 minuts. Simplement, cal baixar el carrer en direcció a la rotonda d’ambaixadors i travessar-lo, dirigint-nos cap al carrer del mateix nom, encara que el temps real és de 6 minuts, ja que el punt de partida és l’exposició You Got To Get In To Get Out (YGTGITGO). Aquests mons paral·lels van cohabitar durant el 2021, obeint lògiques molt contradictòries, encara que totes dues es presentaven com una reacció davant d’un model imposat per l’economia de mercat.

YGTGITGO, un projecte de recerca comissariat per Sonia Fernández Pan i Carolina Jiménez, lluitava per desconstruir la visió convencional del techno a través d’una programació completa. Mentrestant, a escassos 500 metres, la Freiduría Gallinejas, on es preparava tota mena de triperia, encarava la recta final de la seva longeva vida des del 1955 alimentant el Madrid de la postguerra.

La Freiduría Embajadores 84 celebrando las tradicionales Fiestas de San Isidro.

La Freiduría representaria la tradició, que lligada a la nostàlgia i en constant lluita contra l’esdevenir dels temps, intenta sortejar (sense èxit) les envestides de les multinacionals. Fent de contrapès en aquesta qüestió, l’exposició YGTGITGO, inaugura allò que podríem considerar com una Nova Tradició. De fet, les comissaries, parlen del techno com un lloc on es crea comunitat, reivindiquen orígens oprimits i es trenca la linealitat temporal a través de les llargues sessions de ball. La creació dels espais esmentats canviaria la manera d’entendre les relacions socials, l’oci i la cultura, buidant el vell concepte de tradició i emplenant-lo de continguts nous.

Els orígens del que ara considerem techno apareixen en el context postindustrial de la ciutat de Detroit, on joves negres amb ganes de produir música i pocs recursos comencen a fer servir sintetitzadors per donar forma a un gènere musical que deriva de l’acid jazz i del house. Entenent-ho com una ruptura amb la lògica interna de la música negra del moment. Un so mecànic que emanava de la decadència produïda per l’automatització a les grans factories automobilístiques.

El techno es mostra com un element progressista a cada lloc on aterra, la creació despais on totes les orientacions, races i classes sinclouen, toleren i fomenten; així ho mostra Matthew Collin al seu article La Nit és Nostra, adscrit a l’exposició YGTGITGO.

Aquest aspecte ja ho havia assenyalat Chimo Bayo, quan va analitzar la Ruta del Bakalao, mostrant-la com una veritable revolució cultural que trencava amb la concepció de treball i una vida productiva, configurant un model de festa, de valors i de barreja de classes que s’escapava dels convencionalismes a l’Espanya dels 80′.

Parkineo o Ágora delante de unos de los clubs más emblemáticos de la Ruta del Bakalao. Valencia, finales de los 80’.

No resulta desgavellat assenyalar que la cultura de la rave i el ball es veu accentuada en les societats més individualitzades com va passar al Regne Unit de Tatcher ia l’Alemanya postsoviètica. És un gènere que fomenta una visió molt personal del gaudi però que està lligada a un total respecte i admiració envers els altres. La reivindicació sobre el paper que ocupa allò irracional en tota la visita de la mostra de YGTGITGO, dilueix els límits entre la sala de ball i l’exposició. Exemplificant-se a la pel·lícula de Cyprien Gaillard, Night Life, que acompanyada de la frase en constant repetició I was born a loser de la cançó d’Alton Allis, genera un estat mental que comença i acaba a la sala i es converteix en una experiència totalment immersiva . El capital de la mostra no el constitueix la música techno com a objecte destudi, sinó labast que ha tingut com a element evocador de les problemàtiques socials. I no deixa de sorprendre la quantitat de conceptes tant artístics com a socials que es poden extreure d’una festa i les comunitats adjacents.

Cyprien Gaillard, Night life, película en 3-D en la exposición YGTGITGO, La Casa Encendida

La Nova Tradició que s’extreu és la presència del techno i la música electrònica com un pilar fonamental dins les esferes artístiques. La concepció reaccionària sobre un espai de desfasament i d’autodestrucció, ha estat enderrocada per les noves generacions i un blanquejament de les festes d’aquesta índole, desembocant en què cada cop més artistes i espais de renom apostin per la inclusió d’aquest gènere als seus programes anuals.

L’exposició s’entén com una exemplificació d’unes generacions que situen el clubbing com la seva àgora i el Soundcloud com la seva enciclopèdia il·lustrada. La ruptura amb el concepte tradicional de festa, va mostrar als joves dels 90′ en endavant perquè lluitar o en què inspirar-se, proporcionant una visió tremendament actual i analítica en la manera d’entendre el gènere, inaugurant una Nova Tradició on el techno apareix com un element dinamitzador de projectes artístics, socials, culturals…

L’obra d’art, tal com la qualificava Rancière, ha d’estar adscrita a dos règims que, en el cas d’aquesta exposició, apareixen innegables. D’una banda, el règim d’allò estètic ens atrau a interactuar amb allò exposat ia relacionar-ho amb la música que sona a les nostres esquenes, mentre que el règim ètic és present implícitament i explícitament en cada representació donada. Podem jutjar-la racionalment a través de l’estètica i identificar-la amb la nostra sensibilitat o vivències, generant un coneixement molt íntim sobre la matèria.

Tony Cokes, Microhaus, or the black Atlantic?, ensayo sonoro en la expo YGTGITGO, La Casa Encendida

(Foto de portada: Cyprien Gaillard, Night Life, pel·lícula en 3-D pertanyent a l’exposició YGTGITGO, La Casa Encendida)