Hi ha un tipus específic d’alquímia que es produeix quan un cineasta mira una ciutat no com a turista, sinó com un fantasma a la recerca d’una llar. A Crossing, Levan Akin —el director suecogeorgià que ja va saber capturar la tensió elèctrica de les pistes de ball de Tbilissi— dirigeix ara la seva mirada cap al cor expansiu i caòtic d’Istanbul. El resultat és una pel·lícula que respira amb la ciutat, que atrapa l’instant precís en què el romanticisme del Bòsfor es troba amb el formigó magullat de Beyoğlu.

Un viatge de desarrelament

El motor narratiu és enganyosament simple: la Lia, una professora jubilada, viatja des de Geòrgia per trobar la seva neboda Tekla, una dona trans que va fugir del seu poble fa anys. L’acompanya l’Achi, un jove la desesperació del qual per escapar de la seva pròpia realitat estancada és tan palpable que frega el frenesí. Istanbul se’ls presenta (i se’ns presenta) com una promesa mítica: un lloc on el passat pot esborrar-se i el jo pot reinventar-se. Però Akin és massa honest com a cineasta per romandre en el terreny del mite. A mesura que tots dos s’endinsen en el laberint urbà, la «ciutat dels somnis» es transforma ràpidament en la «ciutat de la supervivència».

L’ànima de Beyoğlu

El veritable triomf de la pel·lícula rau en el seu retrat del teixit humà de Beyoğlu. Aquí, el barri no és una destinació nocturna, sinó un refugi per als «altres».

El laberint urbà: Levan Akin captura la sobrecàrrega sensorial dels carrers secundaris —el vapor dels gots de te, el parpelleig de neó dels hotels barats, el brunzit constant i rítmic d’una metròpoli que no dorm mai—. És un lloc on un pot perdre’s i trobar-se en un mateix gest.

A través del personatge de l’Evrim, una advocada que lluita pels drets de les persones marginades, la pel·lícula ofereix una mirada poc habitual i profundament digna sobre l’experiència trans a Turquia. La «dura realitat» hi és —els controls policials, l’exclusió sistèmica—, però es veu compensada per una tendresa ferma i protectora. Les escenes de convivència i àpats compartits en pisos atapeïts concentren el pes emocional més profund del film.

A mesura que la recerca de la Lia i l’Achi s’allarga, la immensitat d’Istanbul comença a sentir-se menys com un espai de joc i més com un abisme. La pel·lícula explora amb mestratge la tragèdia dels «desapareguts»: aquells que arriben a la ciutat a la recerca de llibertat només per descobrir que aquesta llibertat sovint té com a preu la invisibilitat total.

La bellesa de Crossing rau en el fet que no ofereix cap resolució. En lloc d’això, proposa una forma de metamorfosi. El viatge de la Lia no consisteix únicament a trobar una persona, sinó en el desmantellament dels seus propis prejudicis rígids. Aprèn que la «dura realitat» no és la ciutat en si mateixa, sinó els murs que aixequem entre nosaltres i aquells a qui hauríem d’haver estimat millor.

Crossing, de Levan Akin, és una peça cinematogràfica poc habitual que aconsegueix ser alhora un drama de realisme social aspre i una elegia poètica i lluminosa sobre les connexions perdudes. Un recordatori que les ciutats no estan fetes de pedra i ciment, sinó dels somnis que perseguim i dels desconeguts als quals permetem convertir-se en família.