En el treball del duo Momu & No Es (Eva Noguera i Lucía Moreno) a través de vídeo art, vídeo performance, instal·lacions, escultures conflueix l’absurd amb una crítica a la pulsió escòpica i la hiperconnexió en l’era del capitalisme cognitiu i les seves noves formes de constitució de subjectivitats.

Sota l’aparent superficialitat de l’espurna còmica, en les vostres peces sempre nia un inquietant presagi: D’on va sorgir el vostre interès per despullar aquesta relació alienadora i supersticiosa que tenim amb el món digital?

El nostre interès ve de la suspicàcia i d’una genuïna desconfiança per l’evolució de l’ús de les “noves” tecnologies de realitat. Generacionalment som unes observadores que hem vist i viscut canvis molt radicals en tots els aspectes de la nostra manera d’entendre l’entorn i a nosaltres mateixes. Conceptes com la privacitat, la simultaneïtat, la disponibilitat 7/24 o l’streaming són elements i maneres d’existir que han estat reinterpretats i assimilats trepidantment per tots. Malgrat estar immerses en aquesta realitat, encara recordem un món diferent en el qual no vivíem connectades.

Com va començar la vostra sospita cap al poder de la imatge digital? Recordeu alguna situació clau, de despertar, de curiositat? Algun moment, diguem, epifànic?

Mentre estudiava a la universitat a principi dels 2000 em va impressionar molt una exposició “Cultures d’arxiu” a la Fundació Tàpies, comissariada per Nuria Enguita i Jorge Blasco, ja que va ser quan vaig descobrir el poder de la imatge digital i com revolucionaria les maneres de veure i d’aproximar-se a la realitat (Lucía). En el meu cas, va ser descobrir el Freehand (Eva).

Imatges instal·lació Be Careful My Sister (Joey Ramone Gallery, Rotterdam)

En la vostra última exposició Be Careful My Sister (Joey Ramone Gallery, Rotterdam, 2019) torneu al llenguatge de la instal·lació. Podeu comentar en què consisteix i quines són les idees motores d’aquesta exposició?

Be Careful My Sister és una versió resumida de l’exposició My advice to Eva, que s’està mostrant ara a La Casa Encendida a Madrid. Al seu torn, aquesta és la resposta a una petita peça anterior que va realitzar Eva a Lucía, cridada My Advice to Lucy en la qual mostrava tres punts claus per a la generació millennial: una ambició salvatge, perquè vivim en un món on les oportunitats són per a gent ambiciosa, on la consigna predominant és “no et creguis especial, en aquest moment, no ets especial” i tercer, “no sofreixis pel que pensen els altres de tu perquè els altres estan bàsicament igual que tu”.

My Advice to Eva és una peça en la qual es descriuen situacions diàries que ens porten a tots a la frustració: un vídeo agraïment a un candidat descartat en un procés de selecció, una dona que necessita trucar el seu gos en els seus cinc minuts de descans, una piràmide de Maslow i un cuc que et canta que ets un loser. Però hi ha una rèplica a aquest cuc i a tots aquests elements castradors i paternalistes, una fantasma a la qual li rellisca tot i que viu en aquest mateix món.

Imatge de la instal·lació a La Casa Encendida, 2019. Fotografía Manuel Blanco

L’exposició està envoltada d’informació: hi ha textos, símbols i imatges que abracen aquest diàleg. Un cooconcom a  ésser de llum, estoïcisme com a manera d’habitar, mems propagandístics, profecies sobre un futur guiat per una intel·ligència artificial etc. Be Careful My Sister, continua aquesta idea de fraternitat en un món de temps i narracions fragmentades, i defensa que mentre existeixi un tu i un jo hi haurà esperança perquè existeix un nosaltres.

Imatges instal·lació Be Careful My Sister (Joey Ramone Gallery, Rotterdam)

En el vostre treball convideu a l’espectador a submergir-se en simulacions de les promeses de felicitat que ens ofereix Internet, reinterpretant imaginaris i referents de la cultura popular global. Com treballeu tant a Espanya com a Rotterdam i heu participat en exposicions i residències en altres llocs del món, com el Japó o els Estats Units, noteu alguna diferència en la recepció dels vostres treballs en diferents contextos culturals?

Sí, notem diferències en la recepció del nostre treball. Per sort, no vivim en un món tan globalitzat. Per exemple, notem diferències fins i tot entre Madrid i Barcelona on els contextos són petits. On realment notem una recepció diferent va ser al Japó. Malgrat haver treballat en institucions i en col·laboració amb altres artistes japonesos, era complicat establir diàlegs, ja que encara que sembli que sí, no comparteixes els mateixos codis ni referències artístiques i aquí és quan t’adones que vivim en un món eurocèntric i que no totes les tradicions artístiques tenen un mateix origen ni orientació. Quan vam estar al Senegal, el contrast va ser molt més impactant.

Però més enllà dels contextos locals i transculturals, sí que hi ha un denominador comú en els imaginaris que creem. És bastant universal perquè sempre tenim la intenció de poder arribar a una audiència general. Encara que la peça o projecte no sigui didàctic o del tot intel·ligible, ens proposem que tingui una aparença familiar al públic, que contingui cultura popular i una mica d’espectacle i que aquesta connexió sigui una porta d’entrada a la proposta.

En la vostra obra, la materialització del poder de les imatges com a constructores de subjectivitats em recorda al poder de les imatges religioses en l’Edat mitjana. Si és cert que avui confiem en els algoritmes de la mateixa manera que els antics anticipaven el resultat de les seves batalles en les vísceres dels animals, coincidiu amb la idea que la postmodernitat és una nova Edat mitjana? Per què?

Recordo un dia fa anys, escoltant en la ràdio una emissora de música antiga, en un moment, el locutor va preguntar no sé si a un teòric o intèrpret per què hauríem d’escoltar música barroca i aquest va contestar: “per a preparar-nos per una tornada al Barroc”. Era una emissora nacional, seriosa. I, des de llavors, no vaig parar de pensar en això. Coincideixo que potser si que estem a les portes d’una Nova Edat mitjana. Ara, en temps de la postveritat, sembla que a nivell social estem tornant a l’era mítica no racional, prefilosòfica i precientífica. La comunicació d’avui dia, malgrat ser escrita, s’assembla més a una expressió oral escrita perquè ocorre en una cultura de la interfície on som còmplices del nostre propi engany.

Si és cert que les generacions que ens criem a l’entorn d’Internet pertanyem a l’anomenat Segon Parèntesi Gutenberg, una era d’analfabetització on la comunicació digital promou una nova oralitat, creieu que faria falta una nova alfabetització? Existeixen alternatives més emancipadores al nostre paradigma actual de comunicació online?

Per a mi una alfabetització necessària avui, seguint la idea de l’assaig In the Beginning… Was the Command Line de Neal Stephenson (1999), seria el coneixement del llenguatge de la programació. És a dir, ja que estem en un moment d’acceleració tecnològica, hauríem de conèixer el llenguatge que s’amaga darrere de les GUI (interfície gràfica d’usuari) cada vegada més simplificades i alienadores que ens distancien i desconnecten de la tecnologia que hi ha darrere. I sí, sí que existeixen alternatives més emancipadores al nostre paradigma actual de comunicació online. Sí, segur! Continuem tenint cos. I cap. També confiem que, com sempre, en la tecnologia hi haurà pics en què els nostres nets s’horroritzin perquè jo fes servir l’Iphone a la taula, com m’horroritzo jo que els meus avis tiressin la cendra dels seus cigars al terra de casa.

Qui són els vostres referents i fonts d’inspiració teòrics i artístics?

Hi ha moltes referències literàries en la nostra obra, però a part de la literatura en general com a font d’inspiració artistes com Antonio Ortega, Fischli & Weiss, Daniel Rehn, Carles Congost, Yuichiro Jose Tamura, Shana Moulton, Michel Pornoy, Jon Rafman, Lauren Prouvost, Erina Matsui, Camille Henrot, Hito Steyerl, Ryan Trecartin. I a nivell més teòric ens interessa gent i col·lectius com Tiqqun, Donna Haraway, Timothy Morton, Geert Lovink, Florian Cramer, Sarah Sharma, Rosi Braidotti, Chus Martínez, Saito Tamaki, Josep Maria Esquirol, Ursula K. Le Guin entre molts altres.

En què esteu treballant actualment? I quins són els vostres futurs projectes?

Un nou musical.

(Imatge destacada pertanyent a l’exposició Be Careful My Sister, Joey Ramone Gallery, Rotterdam)