Amb les ciutats inactives durant mesos, per força van créixer en elles els terrenys erms, terrain vague, les deia l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales atorgant-los la pàtina cinematogràfica que mereixen. Durant el parèntesi improductiu no van haver de vendre la seva imatge i les males herbes es van “desmelenar” a gust, adobant terreny per a l’emergència de “espais indecisos”, que diria Gilles Clement, parcel·les urbanes residuals com a pedreres potencials per a la diversitat, biològica i social.

“2022: Under destruction”, una exposició comissariada per Adonay Bermúdez, atorga al terrain vague un caire ambigu. D’una banda, el comissari adverteix com referma el fenomen de l’acte-exclusió veïnal en barris deteriorats: les comunitats empobrides s’atrinxeren en l’abandó suburbà tement que les reformes encariran els seus lloguers. Per un altre, artistes com Lara Almarcegui, inclosa en la mostra, ens sensibilitzen sobre la importància dels terrenys perifèrics. Així, amb les seves guies de descampats (inventaris de solars de diverses ciutats), salvava de la desmemòria aquests “buits”, documentant el seu passat i les expectatives d’inversió posades en ells. Una altra manera d’alentir aquest moment de trànsit, de buit de poder, va ser la restauració de mercats condemnats a la demolició. En altres casos, en respondre amb la no-intervenció la invitació a intervenir artísticament un espai, per pura entropia aquest lloc es converteix amb el temps en jardí assilvestrat, alliberat del disseny metropolità que no deixa escletxa a la improvisació, a la vagància, a la imaginació.

Lara Almancegui. Opening interior gardens

Detinguem-nos en aquests parèntesis, entre el paisatge destruït i la construcció en cerns, sembla suggerir-nos també una altra artista participant en aquesta col·lectiva que se celebra en el Casal Solleric de Mallorca: Mar Guerrero, en la seva sèrie “Paisatge en construcció” fotografia atrezzos atzarosos a base de materials industrials retallant-se davant el litoral mallorquí. En un d’ells, l’arc de Sant Martí travessa un cel carregat d’electricitat, vernissant els residus de cristall i metall amb una pàtina inquietant. Els treballadors, autors d’aquests monuments efímers, estan descansant. Mentrestant, la futuritat a tons plomissos roman larvada, en suspens. 

Mar Guerrero. Paisaje en construcción, 2015

Un altre passejant d’extraradi, Tomás Piza, flâneur empedreït, s’ha interessat a confrontar la deterioració suburbial amb la sublimació que la ruïna ha conegut en diferents èpoques. En representacions pictòriques del que podríem dir “jardins del dia després”, la naturalesa s’ensenyoreix lentament dels tendals fets esquinçalls, de les caravanes atracades en les riberes de la civilització. En aquesta ocasió, la pintura s’acompanya d’un extracte de la delirant teoria de la ruïna d’Albert Speer, l’arquitecte de l’III Reich, on expressava la seva preocupació per llegar a generacions esdevenidores ruïnes comparables a les gregues: “un munt d’enderrocs oxidats difícilment podrien comunicar les inspiracions heroiques que Hitler admirava en els monuments del passat”. 

Tomás Piza. Our empire style, 2020

Marla Jacarilla. Do yourself a book or many, 2017

Sobre la banalització de la ruïna i el llast del seu poder de suggestió també ironitza Marla Jacarilla, posant al peu de fotografies de fàbriques abandonades fragments de novel·les inexistents d’autors imaginats.

En el vídeo d’Enrique Jezik, enormes excavadores redueixen a pols una casa, en al·lusió a les arpes protètiques del govern mexicà i les seves aliances amb constructores corruptes.

Cingles d’amarrament serveixen a Gema Rupérez de metàfora del nomadisme forçat, i les fotografies de Sergio Belinchón mostrant erms recorreguts per tractors congelen aquest moment límbic, entre dues fases, de la vida d’un suburbi. Són imatges que semblen convidar-nos a estirar al màxim el temps suspès en “espais indecisos”, provisionalment desproveïts de funció, latències, com a pensaments en guaret.

Sergio Belinchón. Suburbia, 2002

(Imatge destacada: Enrique Jezik. Desmonte, 2012)