close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

12 agost 2020
« LA TECNOLOGIA DIGITAL OFEREIX ALTERNATIVES A UN NECESSARI NOU MODEL DE MUSEU»

Beatriz Sánchez Santidrian

Frédéric Migayrou, conservador cap d’arquitectura i disseny del Mnam-*CCI Centre Pompidou de París, ens dóna la seva visió de l’evolució del sector dels museus després de la pandèmia.

Distància social, màscareta obligatòria, reserves prèvies, itineraris predefinits… Són algunes de les mesures preses pels museus després del confinament. Com canviarà tot això l’experiència del públic?

La qüestió és si a llarg termini la lògica del museu de masses és viable. Haurà de reinventar-se el model d’accés a les obres d’art, que canviarà al seu torn la noció d’exposició. Es tracta d’una aposta en la lògica interna dels museus i en la gestió general dels fluxos turístics a nivell mundial. Hauria de crear-se el que jo diria un museu «pervasiu», és a dir, un museu amb una explotació de la col·lecció, una lògica de la comunicació i un accés virtual molt més importants. L’oferta cultural digital compensaria la simple visita tradicional. Els museus no sols presentarien les obres, sinó també conferències, espectacles, anàlisis crítiques… No es tractaria només de fer exposicions monogràfiques, temàtiques o per corrents artístics, sinó d’exposicions crítiques, més analítiques. Es podria deixar una part per a accés gratuït, i després crear abonaments per a un accés més privilegiat, per a públics específics. El que no impediria conservar la visita tradicional, la del passeig, que va ser inventada en el segle XVIII.

Quines altres aplicacions podrien proposar-se ?
Es podria imaginar una forma de comissariat virtual, amb la col·laboració del públic, que portaria a l’organització d’exposicions. O un paper més actiu de la universitat i dels investigadors. O un accés major a la documentació, disponible en Internet, amb debats i col·loquis entorn d’un tema o una exposició. La qual cosa portaria a una major participació crítica per part del públic, que ja no seria un públic turístic anònim sinó cada vegada més qualificat. Per a això, el museu hauria de dotar-se d’una plataforma de producció i difusió, d’un grup de periodistes-conservadors i d’un equip de televisió, un plató, un sistema de rodatge, etc. La idea és fer el museu permeable a la circulació de la informació, utilitzar la tecnologia perquè el museu es converteixi en un mitjà de comunicació. No es tracta només d’acumular obres sinó d’augmentar el capital simbòlic del museu, el seu capital informatiu. Hi ha una enorme atomització de la informació, i que un museu de la talla del Pompidou no ho faci és un veritable problema.

Frédéric Migayrou, comissari de l’exposició Neurones, les intelligences simulées, Centre Pompidou, 2020 ©Anne-Fréderique Fer

 

Però cal tenir els mitjans per a accedir. El confinament ha posat de manifest la bretxa digital…
La gent que no té accés a aquesta mena de tecnologia està ja marginada socialment per l’estructura socioeconòmica i tecnològica actual. Això no canvia res, totes aquestes manques de la societat no són un problema específic del museu.

Com afectarà la pandèmia a la xarxa d’artistes, galeries i col·leccionistes? Suposarà la fi de la globalització i un retorn a les escenes locals en el moment de les adquisicions?
No, al contrari. El que hi haurà és un creixement del mercat de l’art, una acceleració en la circulació de les obres i en les vendes online; el valor simbòlic de les obres serà més important que el valor material. El que la gent comprarà és un nom.

El mercat de l’art online serà la solució enfront de l’anul·lació de les pròximes fires?
Ara com ara, les fires que s’han anul·lat són només les de tardor. Però les fires no són més que un avatar d’aquestes noves economies simbòliques de les obres, en certa manera no hi ha res a veure en elles. Al final, el mercat de l’art no les necessitarà: quan estiguin en Internet, la fira serà constant.

 

Els museus tancats durant el confinament hauran d’enfrontar-se a una disminució dels seus ingressos, i les subvencions de l’Estat són cada vegada menors. Com arribar a un equilibri sa entre finançament públic i privat?
La crisi econòmica no farà més que radicalitzar una transformació necessària dels museus. Ja no són plataformes de visibilitat cultural subvencionades públicament, sinó instruments econòmics als quals es demana una rendibilitat. No es pot culpar als museus nascuts o sotmesos a una lògica econòmica liberal per veure’s afectats per la crisi del liberalisme. El Guggenheim de Bilbao, el MACBA de Barcelona… aquests museus creats per a canviar la imatge cultural de la ciutat entraran en crisi; em sembla obvi que es vegin afectats econòmicament, ja que han estat construïts per a això. El Reina Sofia i el Prado no, perquè el seu capital cultural és molt més gran; però aquest capital, o s’explota o no s’explota. Jo crec que cal fer-ho. Que s’inventin altres lògiques econòmiques diferents a les tradicionals, a la participació del sector privat, em sembla molt important. I la tecnologia digital podria oferir noves possibilitats. Podria anticipar el final del model de museu turístic, i crear establiments culturals de veritat.

Vista de l’exposició Neurones, les intelligences simulées, Centre Pompidou, 2020 © Audrey Laurans

 

(Imatge destacada: Vista de l’exposició Neurones, les intelligences simulées, Centre Pompidou, 2020 © Audrey Laurans)

 

La Beatriz Sánchez Santidrián sempre havia volgut ser biòloga, però es va criar entre llibres, discos, pel·lícules i exposicions; dies abans de matricular-se a la universitat va decidir que ella era més aviat d'Història de l'Art. Somiant amb els intel·lectuals bohemis del París de postguerra, allà es va instal·lar. No s'ha trobat ni a Beauvoir ni a Cocteau, però aquí segueix. Continua buscant.

Publicacions

12 agost 2020

« LA TECNOLOGIA DIGITAL OFEREIX ALTERNATIVES A UN NECESSARI NOU MODEL DE MUSEU»

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)