Tot i la proliferació de conceptes com vulnerabilitat, precarietat o fragilitat en multitud de debats polítics i artístics contemporanis (de Judith Butler a Élisabeth Lebovici, de Remedios Zafra a Achille Mbembe), els espais que habitem no permeten que els cossos vulnerables es trobin, cooperin, s’infectin. A CRIATURES VULNERABLES, l’exposició a La Casa Encendida que segueix el projecte inaugurat en unes trobades a Lisboa el passat any, els comissaris Andrea Bagnato i Iván L. Munuera busquen imaginar aquests espais a través d’una mostra que posa a prova moltes contradiccions, al temps que topa amb el problema fonamental de la representació de la vulnerabilitat a l’art. A través d’obres ja produïdes i d’altres pensades per a l’exposició, deu artistes avaluen aquests significats i s’enfronten a les implicacions de la malaltia i les possibilitats polítiques.

En una reivindicació de les aportacions més rellevants per a la investigació del que és infecte i exclòs, la presència de les màscares i dibuixos de Pepe Espaliú a l’exposició marca el gir fonamental en l’atenció de la malaltia a partir de l’epidèmia del VIH/SIDA . L’anomenada «epidèmia de sentit» que va fer fallida les relacions amb els cossos en un moment d’optimisme i que va estigmatitzar encara més les comunitats més fràgils del planeta va servir també per a la producció de noves visions sobre allò comú, allò quotidià i les formes de l’experiència en la malaltia. El cos malalt va deixar de ser un període per convertir-se en una manera d’organització social, en una forma de repressió de la diferència i, també, en unes pràctiques artístiques que van haver de decidir-se en allò comú i polític renovat. Les elegants màscares de cuir, disposades per la sala en peanyes o directament a terra en sèries, repliquen aquest fenomen dual entre la visibilitat i l’ocultació, amb unes formes que recreen el rostre i el seient en termes gairebé intercanviables. El díptic Cannibale/Vive papa conjuga les obsessions més comunes de l’artista cordovès amb un acabat finíssim que serà una de les senyes de les altres obres exposades.

Obra de Pepe Espaliu en l’exposició “Criaturas vulnerables”. Imatge cortesia  de La Casa Encendida, Galerna, 2022

Les metàfores històriques de la infecció recorren l’exposició i la vertebren, com és el cas del Common cup de P. Staff, una tassa lligada a unes cadenes que recorda les fonts urbanes d’aigua potable construïdes per evitar les epidèmies de còlera al Regne Unit al segle XIX i a la segregació racial dels Estats Units, que diferenciava els usos comuns de l’aigua per races. També Michael Wang recorre a les regulacions sobre la puresa, si escau de les tulipes: més de sis-cents bulbs de «pura raça» estan plantats a la torrassa de La Casa Encendida, al costat de sis-cents infectats pel virus del mosaic de la tulipa, que provoca una floració vermell intens als pètals. El govern dels Països Baixos prohibeix cultivar les espècies infectades pel virus, per por del seu contagi, en una mesura de control epidèmic que reverbera amb força sobre els nostres propis esquemes de la malaltia i les seves regulacions. És inevitable reflexionar en aquest punt sobre com la metàfora encaixa amb les nostres estructures, es disposa per a elles, i sobre com afecta altres éssers les definicions humanes del sa i el malalt, més enllà de les nostres perspectives sobre la bellesa. Potser el més radical de l’obra Contagion Garden sigui precisament la bellesa de les tulipes malaltes.

Molt més propera a la nostra zona de perill es troba l’obra multidisciplinar Tsetse Eradication Campaign, de Pratchaya Phinthong, projecte artístic que va tenir el seu origen a la DOCUMENTA (13). Dues mosques tse-tse «dormien» en una vitrina, permetent als visitants observar la causa de la mort de milers de persones a l’Àfrica subsahariana sense accés a sanitat pública de qualitat. Paral·lelament, una de les centenes de trampes construïdes per l’artista busca un mètode d’eradicació de la pandèmia que no impliqui el desastre ecològic de la radiació ionitzant, el mètode de control acostumat a llocs com Zàmbia o Etiòpia. Un vídeo conscienciant dels perills de les mosques tse-tse, basat en un documental de fa trenta anys, elimina les imatges, però deixa subtítols i so. Tot plegat, l’obra recupera les condicions polítiques de la vulnerabilitat i la seva definició ancorada irremeiablement en desigualtats històriques i geopolítiques. La malaltia i la mort, també en el cas de les mosques, és una circumstància de la colonialitat.

Amb menys èxit es desenvolupen aquests significats a les instal·lacions dels estudis C+arquitectes i all(zone), malgrat la seva actualitat —ambdues parlen de la pandèmia de coronavirus— són relativament incapaços d’enunciar-se des de la vulnerabilitat i cauen en un discurs de la planificació arquitectònica i del control del significat del que és fràgil. All(zone), potser amb més encert pel seu afany pragmàtic, mostra una maqueta a escala 1:1 d’un habitatge, ideat per a Bangkok, que facilita la ventilació i que utilitza la veranda colonial per facilitar la vida en comú. Sense posar en dubte la seva practicitat, el resultat s’assembla molt a un dispositiu de control dels fluxos, en una mena de maqueta normativa dels comportaments quotidians al més dur de la pandèmia fa dos anys. Menys agressiva, potser pel seu interès especulatiu, i més propera a les nocions de vulnerabilitat dels comissaris, la instal·lació de C+arquitectes (Nerea Calvillo i Manuel Alba Montes) investiga la distància social en un aire que ha deixat de ser transparent per a esdevenir una substància visible que aquest estudi recrea a través de màquines d’escuma. No obstant això, la instal·lació, encara de forma involuntària, acaba resumint-se en un excessiu interès per l’espectacularitat de la visibilització, és a dir, per l’acció demiúrgica dels arquitectes, que permet a les persones visitants veure el que abans no veien, segons implica la instal·lació. Que l’escuma impulsada per uns canons accionats cada cert temps, massa d’aire fet visible, estigui enclaustrada en panells transparents tampoc no permet que la vulnerabilitat es comparteixi, i tampoc la seva mera observació deixa traspassar el perill —com sí que ho fan les mosques a la vitrina, per exemple—; queda fora de nosaltres, controlat per altres, sense possibilitat de compassió.

all (zone), All that Is Solid, 2022. Imatge cortesia de La Casa Encendida, Galerna, 2022.

Finalment, la vulnerabilitat no és sovint un estat del cos ni una circumstància o situació, sinó que estructura les condicions materials dels éssers vius. Tot i això, la seva ubiqüitat és paral·lela a la seva invisibilització. L’ésser fràgil està, d’alguna manera complexa, eliminat a la nostra visió del món. No veiem els cossos que ens envolten i que se sostenen precàriament al món. No veiem no només perquè no vulguem veure, com podria suposar un judici moralista i ràpid, sinó perquè a la nostra memòria visual ha desaparegut el patiment dels altres. L’exigència de la seva puresa, de la seva incontaminació, així com el rebuig a l’infecte, desordenat o desnaturalitzat, que fonamenta les normes del poder i també les de l’art, han sabut construir un règim visual excloent. Destruir aquest règim o, almenys, posar-lo a prova, ha de ser el principal objectiu d’uns comissaris que pretenen destapar la vulnerabilitat, exposar-la, en el sentit més clàssic, regirar els seus desordres i presentar-los. Inesperadament, el desordre més gran en aquest sentit el provoca no el cos humà, protagonista de l’exposició davant de tots els altres cossos possibles, sinó una muntanya que parla, el Nanda Devi de l’Himàlaia, i un dispositiu nuclear instal·lat pels Estats Units allà a 1965. Aquest dispositiu, ja en desús i causa probable de l’alta radiació a la zona, serveix per sostenir un epistolari amb el Nanda Devi on s’exploren, a través del so i d’imatges alterades, no només la qüestió de la infecció i la malaltia, sinó també la capacitat productiva i viatgera de les contaminacions. És curiós i bell que una exposició contemporània, aquest regne del visual-regulat, erri en la planificació de l’habitabilitat i triomfi en les paraules que queden quan les muntanyes estan vedades al pas:

«han bufat forts vents, transportant-te. t’intueixo a prop. Sempre m’ha meravellat el pes que trasllada l’aire pel món. un àtom de nord a sud. tots carreguem amb altres que no es poden conèixer. potser també funcioni així el temps: un sol instant de fa molt de temps pot reaparèixer de cop, ara».

Fragment d’An Affirmation, d’Himali Singh Soin

(Imatge destacada: Michael Wang, El jardín del contagio, 2022. Fotografia cortesia de La Casa Encendida, Galerna, 2022).