Carta oberta de l’Associació Galeries Independents de Catalunya

En aquests darrers mesos els responsables de la política cultural de la nostra ciutat han intentat dinamitzar les arts plàstiques i més concretament la vessant econòmica relacionada amb l’art contemporani.

Amb aquest esperit, les associacions de galeristes (en tenim quatre a Catalunya) hem estat citades a innumerables reunions on s’ha discutit fins a l’extenuació sobre la conveniència de fer una fira d’art contemporani a la ciutat de Barcelona. El GIC (Galeríes Independents de Catalunya) sempre ha estat del parer que per fer una fira com la que es planteja (de gran qualitat, bàsicament) fa falta una certa solidesa a l’escena artística local, calen bons artistes, bones galeries  però sobretot, una bona base de col·leccionisme tant privat com corporatiu i també institucional.
 
Sembla ser que a nivell polític interessa fer una fira d’art a qualsevol preu. Una altra fira d’art sense garanties de futur -i el futur, ara més que mai, el garanteix només l’excel·lència- seria completament contraproduent, un nou desencís que s’afegiria a un seguit d’altres frustracions de projectes que aquesta ciutat no ha sabut tirar endavant: Primavera Fotografica, Triennal de Barcelona, etc.

En un recent debat electoral a A*DESK (es pot veure online a www.a-desk.org), tots i cadascun dels candidats a ocupar la regidoria de cultura de la ciutat de Barcelona van coincidir en prioritzar aquest «gran esdeveniment» que posaria Barcelona en el mapa de les arts contemporànies, el lloc que, segons els candidats, correspon a una ciutat com la nostra. Podríem concloure de la proposta, i de tot el que es va dir en aquest debat, que els polítics no són conscients de la precarietat del sector artístic, a “casa nostra” i que viuen en una construcció de la realitat que està anys llum de la situació d’abandó en què es troben tots els estaments de la creació contemporània en una ciutat tan puntera i moderna com preten ser Barcelona.

Estem assistint al desmantellament de les estructures bàsiques pel funcionament del sector i el més greu d’aquesta situació és, que s’hi ha arribat per la falta d’interès de les institucions, locals i nacionals. Fa uns anys Barcelona tenia espais d’exposició que eren referents a nivell europeu. Amb la pèrdua de la Sala Montcada de la Fundació «la Caixa» es va iniciar una cursa avall que no remunta. El darrer escull insalvable sembla ser el Canòdrom, amb director i programa aprovats però sense edifici acabat i sense consens entre Generalitat i Ajuntament per posar-lo en marxa. Entre mig, tots i cadascun dels museus i fundacions han vist reduïda la seva activitat i les programacions se n’han ressentit greument. I el que ens sembla una situació límit es veu agreujada per la fuga de talents, també a tots els nivells. Actualment no hi ha un artista que surti de la facultat i trobi cap al·licient per quedar-se a Barcelona -i oblidem-nos de que algun estranger vulgui venir atret per l’escena local-. Ara per ara, és imperatiu que els artistes vagin a formar-se fora: l’educació artística a Barcelona no disposa de cap opció que es pugui comparar als cursos de determinats centres de formació europeus. De la mateixa manera, els historiadors i comissaris no només no poden continuar la formació aquí sinó que senzillament no existeix una borsa de treball relacionada amb el sector. El resultat és clar, els professionals marxen a treballar allà on se’ls deixa treballar.

Hem pogut constatar que, d’uns anys d’ençà, Madrid té un fort atractiu pels nostres professionals. És sabut que el Museu Reina Sofía té un equip format i curtit a Barcelona. Ferran Barenblit va fer el salt al CA2M forçat per les irregulars circumstàncies que el van fer fora de Sta Mònica. Trobem també que, mentre que la última galeria amb visibilitat internacional va obrir a Barcelona el 2004, a Madrid sorgeixen projectes nous, sovint de la mà
de col·legues que han trobat que Barcelona els donava l’esquena. Crítics d’art, gestors culturals, gent jove que són deixats de banda a Barcelona troben les seves oportunitats a Madrid. I ara els artistes més emergents, que han fet pinya aquí mentre les seves carreres eren del tot incipients, troben que a la capital hi ha més diàleg, més acceptació, més creació.

Abans que una fira d’art necessitem una base sòlida de galeries, de col·leccionistes, de gestors. Necessitem que la funció pública habiliti i optimitzi els espais mal gestionats, que els centres cívics compleixin amb una funció que va més enllà de la social, que les fàbriques de creació siguin una realitat, que es recolzin els projectes que funcionin de debò, sense grans pressupostos ni grans despeses.

És especialment reveladora la visita a l’exposició que s’acaba d’inaugurar al Centre d’Art La Panera, a Lleida: La Qüestió del Paradigma. Genealogies de l’emergència en l’Art Contemporani a Catalunya. El retrat que s’ofereix en aquest estudi de l’art emergent i el seu circuit és com un gerro d’aigua freda. Centrada en la seva major part a la ciutat de Barcelona, l’exposició descriu els mecanismes d’exposició, promoció i producció amb que compten els artistes emergents, i explica clarament com es conforma el teixit artístic català des de l’educació a la eventual internacionalització. Una de les conclusions que es deriven d’aquesta mostra és que l’art emergent no pot sortir de la precarietat més absoluta. També, que si la creació emergent existeixi a Barcelona es deu a la voluntat  individual dels agents que ho fan possible: els propis artistes, comissaris, galeristes. I que les institucions, els museus, els mitjans de comunicació hi són totalment absents, aliens al què es fa al seu entorn. En definitiva: que l’art més contemporani no interessa.

Tornant a les propostes electorals, i a l’afany amb què els responsables de cultura dels partits prometen un gran esdeveniment en l’àmbit de l’art contemporani només els voldríem dir que el tenen davant dels nassos, i l’estan deixant podrir. L’únic «problema» és que no dóna resultats instantanis i sobretot, no dóna vots. Però a Barcelona li seria molt profitós tenir una escena artística potent, cuidada, amb inter-relacions a tots els nivells -locals i internacionals-. En tenim les eines, només ens falta optimitzar-les com per exemple, Hangar, els centres cívics, les universitats, els museus, les galeries. Si potenciem el treball en xarxa i traspassem el coneixement dels uns als altres arribaran més artistes, tindrem més estudis de postgrau, obriran més galeries, es formaran més col·leccionistes, s’enfortiran més els museus. S’han de reforçar els recursos destinats a programació i producció, en detriment d’inversions faraòniques en equipaments que quedin infrautilitzats. Necessitem els pressupostos destinats a la cultura es gastin en cultura. Que es dediqui part de l’u per cent cultural a la creació de patrimoni contemporani. Que els que gestionin la cultura a Barcelona s’estudiïn la situació seriosament i s’enfrontin amb la realitat.

Associació Galeries Independents de Catalunya, formada per:

ADN Galeria

Galeria Alejandro Sales

Galeria Estrany de la Mota

Galeria Miguel Marcos

NoguerasBlanchard

Palma XII

Galeria Sebastià Petit

Projecte SD