BNV Producciones

L’oficina de producció cultural BNV Producciones va ser fundada el 1988 per Joaquín Vázquez i Miguel Benlloch, a qui Alicia Pinteño es va unir el 1990. BNV es defineix com un dispositiu de producció i intermediació cultural que va néixer amb la intenció d’irrompre al panorama andalús per a produir efectes que accionessin pensament crític i noves maneres de fer en el teixit creatiu. Responen a aquesta entrevista Joaquín Vázquez i Alicia Pinteño.

Mela Dávila Freire – BNV Producciones és una de les iniciatives independents dedicades a la producció d’art contemporani més longeves del país. No és fàcil esbossar un resum de la vostra llarguíssima trajectòria, però comencem pel principi: com i per què va sorgir la idea?

BNV – El 1988, després de la nostra (Miguel Benlloch i Joaquín Vázquez) progressiva desvinculació de la militància política, precipitada per la derrota de la opció «no» en el referèndum sobre l’OTAN, tots dos vam assumir el propòsit de «treballar en la producció cultural, un camp des del qual era possible continuar amb una certa construcció de sentit», i vam fundar BNV Producciones, primer com a comunitat de béns amb seu a Granada, una mica més tard com a societat limitada i ja a Sevilla. BNV va sorgir amb la voluntat d’incidir sobre les polítiques culturals i expandir el diàleg entre l’experiència artística contemporània i els contextos on es presenta i es genera aquesta pràctica.

La nostra primera tasca va consistir en editar la revista La fábrica del sur (La fàbrica del sud) i fer diverses exposicions per encàrrec, sobretot per la Junta d’Andalusia. Ens vam iniciar en l’art contemporani de la mà de Mar Villaespesa, amb qui vam dur a terme El sueño imperativo (El somni imperatiu), que es va presentar el 1991 al Círculo de Bellas Artes de Madrid i es va finançar en la seva totalitat amb un patrimoni privat: una aportació de la cooperativa d’habitatges PSV, dependent del sindicat UGT.

Poc després, Mar Villaespesa i BNV vam rebre l’encàrrec del Pavelló d’Andalusia de l’Expo 92 de comissariar i produir un projecte d’art contemporani en l’àmbit de l’Exposició Universal, que vam acceptar amb dues condicions: que apuntés a la reflexió més que a la celebració, i que es desenvolupés fora de l’illa de la Cartuja (espai dedicat a commemorar el Descobriment). Va ser llavors quan Alicia Pinteño es va unir a l’equip.

A partir d’aquí, els projectes en què ens vam embarcar compartien un tret: no es tractava només de trobar suports i col·laboracions per aconseguir els recursos econòmics que els fessin viables, sinó de crear xarxes interinstitucionals que ajudessin a trenar llaços entre les institucions, artistes, creadors i agents interessats a problematitzar les seves pròpies pràctiques i estatus, i oberts a experimentar noves vies de producció, creació i difusió de cultura contemporània.

Mela Dávila Freire – Us definiu com «oficina de producció cultural», que a Espanya, el 1989, estava lluny de ser habitual. Quins van ser els vostres models, doncs, o com se us va acudir de convertir-vos en una cosa que difícilment hauríeu vist en funcionament?

BNV –En una escena com l’espanyola a la dècada del 1980 i principis de la del 1990 no existia cap model en el qual ens podíem inspirar, o bé, si hi era, no el coneixíem. Hi havia esclats, «crides i fogonades», que dirien Tiqqun, però tan breus i puntuals que moltes vegades ni els arribàvem a entreveure. Però vam aconseguir desplegar la nostra feina a les esquerdes que es posaven al nostre abast gràcies a l’escàs grau de professionalització de l’incipient administració cultural, mancada de programadors i gestors capaços d’elaborar continguts. Sense haver-ho planejat, vam ocupar i vam cobrir aquelles escletxes, les vam habitar, no com la conquesta d’un espai d’autoritat («fem forats per a produir moviments a les estructures del poder», deia Miguel), sinó com un espai de dret, i com a única manera de donar continuïtat a un projecte que s’havia convertit en la nostra ocupació i sustentació econòmica.

Les relacions de BNV amb les institucions públiques (llevat d’excepcions com Arteleku, la Fundació Tàpies i, més tard, el primer equip de la UNIA) podrien ser definides com a «tenses», davant la lògica dificultat de tirar endavant projectes que no eren a l’horitzó oficial; però també sòlides, perquè a totes dues parts ens interessava de mantenir-les.

Mela Dávila Freire – Quina era la vostra posició, quan vau començar, respecte el finançament? En altres paraules: quan es va crear BNV, com us proposàveu finançar la vostra activitat?

BNV – No, no hi havia un pla economicofinancer predeterminat o prefixat. Era més aviat al revés: es partia d’una idea, proposta o projecte per a pensar quins serien els recursos necessaris per dur-lo a terme, i com es podrien aconseguir. L’aposta per una cultura pública feia que consideréssim que un deure de l’Administració era donar suport a propostes que, pel seu caràcter d’experimentació poètica o política, només es podien expressar des d’un marc institucional. És a dir, la tasca de BNV s’ha mogut entre dins i fora de la institució, moltes vegades amb la institució i d’altres malgrat ella. Però sempre s’ha expressat i manifestat a través d’ella.

Així, la nostra estratègia econòmica s’anava formalitzant a partir dels projectes que volíem impulsar, mentre acudíem a aquelles institucions que pensàvem que podrien estar-hi interessades. En els pressupostos de cada proposta ja s’incloïa la part proporcional necessària per a mantenir la petita infraestructura estable de l’empresa.

És veritat, no obstant, que si BNV ha pogut apostar per idees arriscades o experimentals ha estat perquè, mentre impulsava aquest tipus d’iniciatives, també oferia serveis culturals de tot tipus: des de l’assistència a comissaris i artistes, passant per la coordinació, el disseny i el muntatge d’exposicions i la producció audiovisual, fins a serveis editorials. Aconseguíem encàrrecs a través de concursos o convocatòries de tota mena d’institucions que volien aquest tipus de serveis. D’aquests encàrrecs, en els quals la nostra implicació conceptual o relativa a la creació de continguts era menor o inexistent, en dèiem internament «feines alimentàries», i durant molt temps van permetre que BNV costegés les seves despeses fixes, s’impliqués en iniciatives que donaven sentit a la seva tasca i afavorís propostes que es plantegessin com es podia salvar la separació persistent entre art, autors i espais artístics per una banda, i ciutat i ciutadans i ciutadanes per l’altra.

Mela Dávila Freire – Com ha anat evolucionant la relació que manteníeu amb les institucions públiques al llarg dels anys? Quines són les fórmules de col·laboració que us han permès de continuar endavant?

BNV – A la dècada del 2000, quan a Espanya la xarxa d’infraestructures culturals era ja molt més considerable i el país travessava una època de relativa bonança pressupostària, BNV va entrar en un nou període amb la posada en marxa de UNIA arteypensamiento, un projecte que insistia en la interrelació entre context, artistes, crítica, producció i institucions culturals públiques, a les quals se sumaven institucions o moviments socials. Per primera vegada vam comptar amb una institució, la Universitat Internacional d’Andalusia – UNIA, que es comprometia a donar un suport continuat a una programació que es desenvoluparia a la xarxa formada per UNIA i tres institucions perifèriques pel que fa a geografia i a pressupost, però afins pel que fa a les seves línies d’actuació i programes: Arteleku, la Fundació Tàpies i el Centro José Guerrero.

UNIA arteypensamiento va funcionar durant quasi dues dècades com a espai d’investigació, debat i reflexió al voltant de l’art, la creació i la societat. Tractàvem temes com els canvis en els modes de producció, mediació i intercanvi de sabers; les anomenades «baixa» i «alta» cultura; els suports i tecnologies digitals i el seu potencial en l’incipient moviment copyleft; les estratègies informals d’apropiació de l’espai públic; els postfeminismes i les noves representacions de gènere i de la sexualitat; el flamenc com a camp estètic; les representacions contemporànies del món àrab i llatinoamericà…

Però després de les crisis econòmiques i financeres a partir del 2008, la situació va canviar per complet: el col·lapse global del crèdit i les dràstiques retallades pressupostàries a les institucions culturals públiques van amenaçar de curtcircuitar els encara dèbils canals de contacte, incursió, cooperació i finançament que s’havien anat assajant amb major o menor fortuna. Els fons dedicats a experiències d’innovació política i institucional van començar a desaparèixer o es van reduir de forma substancial, i es van multiplicar els processos burocràtics destinats a canalitzar la col·laboració institucional amb entitats i agents culturals independents. I així, el projecte UNIA arteypensamiento va patir la progressiva reducció de pressupost —més d’un 70% en amb prou feines quatre anys— i la falta de suport institucional fins que va arribar a la seva completa dissolució el 2016.

A partir del 2010 vam continuar produint encara alguns projectes de gran envergadura, però era innegable que cada vegada resultava més difícil trobar finançament per a desenvolupar iniciatives pròpies, o rebre encàrrecs que permetessin de sostenir la nostra petita infraestructura empresarial.

Mela Dávila Freire – Com definiríeu la vostra manera de treballar al llarg de la vostra trajectòria?

BNV –Les diferents metodologies empleades al llarg de la nostra trajectòria poden definir-se amb tres grans trets. En primer lloc, buscàvem afavorir contextos i provocar trobades que no amaguessin els antagonismes entre agents socials, artistes, creadors, institucions, espais independents, activistes, moviments socials… i permetessin crear un espai de debat diferent de la espectacularització. A més a més, pensàvem que el repte d’unes polítiques culturals progressistes no residia en portar a terme programes amb contingut polític, sinó més aviat en forçar les estructures institucionals i la feina de l’art, les seves jerarquies i les seves funcions, per tal que en el seu si projectes, programes i actuacions es poguessin dur a terme d’una manera política. I per últim, en la nostra col·laboració amb les institucions —moltes vegades a partir de l’encàrrec polític o les urgències de la política institucional (més o menys legitimada per les urnes)—, encara que sempre intentàvem complir amb els seus encàrrecs, ho vam fer de manera desviada, perquè entenem que només la insubordinació que evita la literalitat del missatge i la duplicació del discurs polític permet una relació pràctica entre art i política.

Aquestes maneres de fer parteixen d’un «text», és a dir, d’un marc conceptual que acotxa el projecte; es recolzen en un «teixit», o sigui, en una xarxa social i institucional capaç de lligar i posar en comú les experiències o situacions que s’estan produint; i desemboquen en una «confecció»: una sèrie de produccions que expressen, formalitzen o materialitzen la feina conceptual i de procés que s’ha posat en marxa.

Mela Dávila Freire – Quina és ara la situació de BNV? Cap a on apunten els vostres plans de futur?

BNV – El 2015, en un context de crisi econòmica i esgotament de projectes i d’energies, no només es va tancar el programa UNIA arteypensamiento, sinó que a més a més l’Alicia es va incorporar al Museu Reina Sofia i va empitjorar la malaltia d’en Miguel, que va dedicar els seus últims anys a produir, ordenar i agrupar els materials que avui constitueixen el seu llegat. Aleshores vam començar a examinar-nos, a estudiar les nostres possibilitats de subsistència en un moment en què ens sentíem perduts i aparentment hi havia poques sortides: esperar, abandonar, acomodar-se…

La nostra conclusió és que estem davant d’una nova crisi i potser davant d’un nou fracàs, i això ens ha fet recapitular. Les institucions culturals són fortes i al mateix temps més dèbils que mai. Han deixat de ser donadores (en el suposat cas que alguna vegada haguessin estat motu proprio) per a tornar-se capturadores: són autosuficients, però més dependents, i estan més burocratitzades. La nova situació exigeix canviar les nostres maneres d’estar i de fer si es tracta de seguir produint cultura crítica contemporània.

Per això, ara ens proposem d’edificar una institució nova i pròpia. Entenem que ja no es tracta de treballar a, amb o contra la institució i ampliar els seus límits, sinó de ser instituent com a únic camí per a combatre una ofensiva política que, en forma de tràmits, retallades, obstacles i barreres, imposa allò instituït. Per tant, literalment sobre l’espai físic que durant vint anys ha estat la nostra seu estem aixecant la Plataforma Independiente de Estudios Flamenco Modernos y Contemporáneos, o PIE.FMC: un projecte que va néixer en el marc d’actuacions de UNIA arteypensamiento i té la mateixa vocació de ser espai d’investigació, ensenyament i exposició de les arts, però a la vegada aspira a establir vincles, relacions i accions amb col·lectius, institucions i agents del camp flamenc, un espai que tradicionalment s’ha construït des de la sociologia i l’antropologia.

El nostre interès és moure’ns en aquest espai central i perifèric propi del flamenc. Per tant, les nostres polítiques de xarxes i aliances tenen d’interlocutors tant institucions hegemòniques —la universitat, els museus, les administracions de diversos nivells— com les perifèriques: penyes flamenques, associacions gitanes o col·lectius socials, polítics i culturals diversament situats… Esperem aconseguir finançament públic mitjançant beques, ajudes o subvencions, però també privada (patrocinis i fins i tot vendes). L’antic espai de BNV serà on s’ubiqui la nova oficina de PIE.FMC, i allotjarà un arxiu i una sala d’exposicions i de treball on desplegarem la nostra programació.