Text número 2: «Silenci de fons» d’Anna Dot (setembre, 2017)

El breu assaig d’Anna Dot «Silenci de fons» tracta una política del soroll. Dot està atenta al soroll que sorgeix de l’expressió censurada, el passatge interromput i l’error corregit. Per a un professional exemplar, l’assaig de Dot senyala la poeta xicana Glòria Anzaldúa i el seu llibre Borderlands/La Frontera (1989) que posa en relleu i explora, des de la normalització d’una llengua anglesa estandarditzada, el «soroll» de l’accent xicano. [1] El soroll presenta l’especificitat concreta del silenci —d’allò silenciat—capaç de tenir el seu propi discurs.

Dot esbossa la metàfora central a partir del 4’33” de John Cage i la cibernètica en la mesura que les dues fonts semblen posar en dubte la possibilitat del silenci pur. Carregat de matisos acústics que acompanyen cada expressió, el canal comunicatiu desafia el silenci. Dit això, tanmateix, Dot sembla estar una mica avorrida del clixé cageà des del principi: «Ens vam creure la idea que el silenci no existeix a causa de la història que ens va explicar». De fet, el 4’33” de Cage suggereix una imatge molt més problemàtica que la interpretació convencional. La composició, que es defensa per ser una acceptació alliberadora del soroll com a senyal, no té sentit sense el gest escènic de repressió. És a dir, el 4’33” no és el mateix que deixar oberta la finestra de la sala d’estar o donar a l’oient un estetoscopi. La peça ha de representar-se com la negació del so anticipat. Per analogia, en enginyeria, la mera condició d’una possibilitat de comunicació és la utilització i repressió del so de forma simultània, és a dir, l’ona portadora.

Si es llegeix amb deteniment, la peça de Dot no és una simple ètica o política de la diferència alliberadora; és una peça que afronta el paper paradoxal i estructural de la negació. El seu assaig conclou: «Guardar silenci és un dret. Jo, personalment, dia a dia em sento menys capacitada per omplir els silencis d’altres amb les meves pròpies paraules perquè el soroll que contenen m’ensordeix». El silenci existeix com la força d’allò negatiu en el soroll. En una època on es planteja erigir murs fronterers per donar suport al capital transnacional, la qüestió que hem de formular no és si n’hi ha de soroll al clamorós silenci a la frontera. És clar que n’hi ha. La pregunta més aviat és: a qui pertany realment el soroll? (És a dir, qui el considera «soroll»?). Evidentment, no és el soroll d’allò suposadament sorollós. Al final, la pregunta no és simplement una qüestió d’alliberar el soroll del silenci, sinó més aviat d’alliberar, almenys a nivell conceptual, el silenci del soroll. Perquè no podem sentir el soroll sense el seu silenci determinant.

Notes

[1] Gloria Anzaldúa, Borderlands/La Frontera (Sant Francesc: Aunt Lute Books, 2012)