Estem condemnats al paisatge*

Les irregularitats del moviment de les ones a l’oceà és

atribuïble en part al fet que dos o més patrons de moviment

d’ones prevalguin en un mateix temps i lloc, superposant-se

entre si.

El primer esborrany d’aquest text començava així, parlant sobre les distàncies. La que hi ha entre dos punts i la que fa que els barris acabin no pertanyent als seus habitants. Poc després es va parar tot i va arribar el quilòmetre zero com a radi d’acció. Ara tot és molt diferent.

Si permeto usar la meva ubicació i tracem en el mapa un radi d’un quilòmetre de distància des d’aquesta IP portàtil, trobarem el que he vingut a definir com a regions tel·lúriques sonores o punts atractors. Tots les tenim. Hi ha més. Les he nomenat així, però també podria haver-les anomenat CASA. Formen part de la nostra biografia. Durant aquest temps tancats la nostra percepció del paisatge pot haver canviat radicalment. Estem condemnats al paisatge, i aquest paisatge s’ha convertit en una foto fixa. En l’article que no escriuré era un personatge de ficció el que vivia aquests llocs. Finalment he decidit jo ser el personatge aproximatiu, que camina, es deixa atreure i troba.

Les regions tel·lúriques de les quals parlaré són dues. La primera i la segona. Vaig arribar a la segona a través de la primera i a la primera a través d’un cartell. No ha estat fins que m’he posat a escriure que he recordat com em vaig assabentar de l’existència en el barri d’Ultra-Local Rècords. La distància entre aquests dos punts és de 1600 metres. Per a arribar del punt A al punt B, pràcticament només haurem de traçar una línia recta. Entre elles hi ha altres punts d’interès, que en el seu moment van ser regió tel·lúrica o van poder arribar a ser-ho. Els marcarem en el mapa. Escala 1:1. Malgrat tot no és fàcil arribar a reconèixer-les. A mitjana altura es poden veure, però per a molts passaran totalment desapercebudes. Emeten freqüències sonores pròpies.

Una vegada van definir Ultra-Local Rècords com un hot-spot, un punt calent. Des de llavors uso aquesta definició moderna com a broma interna, però m’adono ara que és una definició encertada. En geologia, els llocs coneguts com hot-spots són àrees d’activitat volcànica alta en relació als seus entorns. Substituïm activitat volcànica per activitat musical i ja ho tenim. En els seus set anys i mig d’existència han tingut lloc en aquesta botiga de discos més de 400 concerts i s’han venut uns 13260 discos, aproximadament. Els números són això de menys. Proximitat, calidesa, amor i sinceritat, hi ha una actitud en el que fan Carme i Raül que sobrepassa les parets del petit local convertint-lo tot en una espècie d’ona expansiva, un corrent. Els dibuixos dels cartells, les seves bosses pintades a mà, el seu Microclima (festival local que se celebra durant els dies del Primavera Sound), les seves recomanacions (tothom en aquesta ciutat sap lletrejar correctament Khruangbin), la parròquia, el seu programa de ràdio improvisada, aquest esperit de fes-te’l tu mateix… Una conjunció de coses que conforma un hàbitat únic del qual molts s’han sentit part, convertint-se en punt de trobada en el qual s’han format grups i segells o begut i viscut la vida. Si entres ja no pots sortir. I jo visc a 950 metres.

Allí va ser on vaig conèixer a Llapispanc, àlies de Joan Marc Batlle, un altre habitant del barri atret per la botiga- Chamorro m’havia parlat del personatge i de com una nit va passejar una ampolla de cervesa buida. Va venir al programa de ràdio que fem des de la botiga, el Hip-Hip Ultra, va sonoritzar uns envasos de iogurt, els va passar per la taula, ens va hipnotitzar. Ens va convidar a fer un programa des del seu taller a L’Escocesa. Finalment acabaria convertint-se en una altra regió tel·lúrica. Per a descobrir-ho, continua llegint.

Punt d’interès número 1, en estricte ordre d’aparició en el mapa. Passatge Caminal. La meva relació amb Ultra-Local està íntimament lligada a la de Hijauh USB?. Estava a molt pocs metres, al fons d’un carreró. Era fàcil entrar però difícilment es podia sortir. Es va convertir durant uns anys en una regió tel·lúrica. Allí vam viure l’underground musical de la ciutat com a poques vegades es pot viure. Per a alguns no era més que un lloc de concerts, per a uns altres era intensitat, casa i suor.

Punt d’interès número 2. Fa anys, a més de 1400 metres sobre el nivell del mar, vaig mantenir una breu conversa amb Quim Packard, que en aquells dies gestionava l’espai Fire Place, també dins d’aquest quilòmetre zero d’acció. Després d’aquesta breu xerrada vaig treballar en una conferència polipoètica que tindria a Thoreau i a la seva cabanya com a protagonistes. A grans trets consistiria a llegir fragments del seu diari i la seva obra, reconstruir la cabanya, donar voltes corrent al seu voltant, recrear els sons a la riba de l’estany Walden Pond, tocar un banjo… Es va quedar en esborrany. Temps després, Hangar, dins del mateix quilòmetre zero d’acció, va convocar la residència d’Escriptura Silvestre en la cabanya de Pep Vidal. S’obrien altres possibilitats, ja tenia cabanya, documentaria tot el que allí ocorregués, gravaria els sons, mantindria converses i escriuria in situ el text de la lectura final. Una temptativa. No vaig arribar a presentar mai el projecte a la convocatòria.

Llapispanc ocupa des de fa 15 anys un taller en L’Escocesa. En el seu web parlen d’ell com un antiquari en essència. M’agrada només en part aquesta definició, perquè hi ha alguna cosa que ho fa inabastable. El seu taller, el número 4, és acumulació i caos. És aquí on situo el campament basi de la segona regió tel·lúrica. Qui no sàpiga del seu treball pot ser que només aconsegueixi veure ruïnes d’un passat pròxim. Una ruïna neta. Una acumulació desordenada d’objectes oposats usats sense ús. Objectes de valor, sigui a través de la vivència que atresoren, o a través de la imatge que li desperten. La seva obra és un work in progress continuo. A l’atracció de l’espai caldria sumar-li els seus vídeos, les seves accions performatives, les seves improvisacions sonores i intervencions musicals; i també els seus textos, poètics i experimentals, ja sigui en correus electrònics, en el seu blog o en el seu diari inèdit del kiwi. Tot junt conforma una xarxa expansiva, un corrent. Si entres ja no pots sortir.

Una de les seves accions habituals són les ActvttsRdctvttSbtRRn_, que tenen lloc cada vegada que juga el Barça la Champions League. En aquestes trobades sempre passen coses, acudeixi públic o no. Durant l’últim any hem gravat l’àudio d’aquestes accions. Tot partia de la intenció de realitzar una versió d’una cançó de Macromassa. L’última, a la qual només acudim ell i jo, ens vam anar a gravar el so de la mar. El mateix dia i en el mateix lloc que, vint-i-quatre anys abans, l’havia gravat Juan Crek. Al final, sense nosaltres saber-ho, s’acabaria convertint en un homenatge a Víctor Nubla, una regió tel·lúrica per a molts altres.

Si com deia el vers de Sergio Algora, estem condemnats al paisatge, jo em quedo aquí, en aquest, dins del quilòmetre zero, amb les orelles atentes.