close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 juny 2020
Irene Solà i les forces telúriques

Alexandra Laudo

I do believe in God. Some days. Because if you

don’t believe in God, you can not believe in the

devil either. Neither in so many other interesting

things to believe in.

 

He anat posant normes a les notes. (…) I ara es

veuen tan ordenades que no ho sé…

 

Irene Solà, Notes on a novel (that i am not

going to write) or

the swimming pool, or the

hair, the herb and the bread or the

tomato plant.

 

Els humans vivim, majoritàriament, damunt la superfície terrestre. Puntualment ens capbussem sota l’aigua, entrem a pàrquings, agafem metros, visitem algun soterrani o circulem per túnels, però acostumem a sortir-ne ràpid, cercant l’oxigen i la llum. Tendim a oblidar el món subterrani -tal com a la llarga oblidem tot el que no veiem-, o bé el titllem d’obscur, no només perquè és fosc –en un sentit literal–, sinó perquè ens resulta desconegut, i perquè potser d’una forma instintiva el reconeixem com un lloc que pertany als morts.

Entre tot el que hi ha sota terra i que tendim a oblidar, estan les forces tel·lúriques. Energies provinents de capes freàtiques, vetes minerals, zones magnètiques, moviments tectònics i aire ionitzat que, tot i no ser visibles, incideixen en la superfície terrestre i en la vida que hi transcorre al damunt.

No tothom ignora en el mateix grau aquestes forces. Hi ha professionals i aficionats que s’hi han interessat molt, i també hi ha els islandesos, que no només no les ignoren, sinó que les reconeixen i les reivindiquen com un tret característic i essencial de la seva terra i del que ells són. A banda dels islandesos, està també la literatura, que tant en les seves manifestacions orals tradicionals com també en molts dels seus gèneres escrits ha abraçat aquestes forces, personificant-les com a éssers màgics, interpretant-les des del subconscient o descrivint-les com a forces sobrenaturals, entre altres coses.

I dins la literatura destaquen autors com Irene Solà, que ha sabut construir, amb un talent desbordant, relats en què es conjuguen d’una manera poètica i punyent les forces subterrànies amb la vida a la superfície, les influències màgiques amb l’esdevenir ordinari, l’energia dels vius amb la dels morts, i la dels personatges animals amb la dels animals no-humans. Tot això es fa palès en els seus tres llibres publicats: el poemari bilingüe Bèstia/Beast (Galerada, 2012), la novel·la Els dics(L’Altra Editorial, 2018) i, de manera més manifesta, en el seu títol més premiat i conegut, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019). Però també es fa marcadament present en el seu projecte metaliterari Notes on a novel (that i am not going to write) or the swimming pool, or the hair, the herb and the bread or the tomato plant, el qual, tot i estar en línia i ser de lliure accés[1], és força menys conegut que els seus altres títols, potser pel fet d’haver-se desenvolupat en l’àmbit de les arts visuals contemporànies[2], en general més minoritari que el de la literatura.

Notes on a novel conté tots els trets que caracteritzen l’estil i els interessos literaris de Solà, però té la particularitat que, a més, és un relat (o més aviat, un metarelat) situat a Islàndia, una illa on, en una manifestació espectacular de les forces tel·lúriques, el subsòl es fa present a la superfície de la terra, sigui d’una manera constant o esporàdica, harmònica o accidental, en forma de guèisers, piscines naturals calentes, explosions de sulfur i erupcions volcàniques.

Podríem afirmar, doncs, que Notes on a novel és un text tel·lúric al quadrat. O fins i tot, cúbic, amb un tel·lurisme en tercer grau, perquè en la seva naturalesa metaliterària fa explícites les intencions de la seva autora, les relacions –ficcionalitzades– entre les seves vivències personals i la manera de narrar-les, l’estructura del relat en tant que constructe; tot el que, en definitiva, normalment recorre una novel·la de manera subterrània, sense que arribi a manifestar-se a la superfície del text.

Notes on a novel, tal com el seu títol suggereix, no és de fet una novel·la, sinó un projecte literari conformat pel conjunt múltiple i variat de les notes que haurien de servir a l’autora per escriure-la. I tot i que ja en el mateix títol Solà ens anuncia que no l’escriurà pas –Notes on a novel (that I am not going to write)–, irònicament, al llarg d’aquest exercici metareferencial, aquesta novel·la suposadament no escrita va construint-se, a partir de fragments i d’omissions, sí, però d’una manera tan sòlida i rica que, en arribar al final (el capítol titulat metareferencialment “El gran final”), el lector té ben bé la sensació d’haver-la llegit i d’haver-ne format part. Solà la defineix com “un projecte sobre escriptura en la contemporaneïtat digital, perquè totes les notes per aquesta novel·la s’escriuran online en un Google Drive públic”. I també, com “una meta-novel·la feta de tots els fragments, diàlegs, material descartat, notes, llistes d’idees, etc. que no han estat trenades”, un plantejament que també remet al subsòl i al que és tel·lúric, on es concentra tot el que enterrem, tot el que no germina però que nodreix altres coses que creixen, totes les forces i energies latents que no arriben a emergir, i també aquelles que ho fan d’una manera accidentada, o massa abstracte, o massa inconscient per a què puguem fer-les nostres, per exemple a través d’una novel·la. Es tracta també d’un relat intertextual i hipertextual, perquè entre aquestes notes s’hi inclouen fotografies, enllaços a altres relats, cançons i vídeos musicals d’Internet, captures de pantalla amb e-mails, fragments de guies turístiques, de relats d’altres autors i poemes, en una referència i un reconeixement a totes aquelles energies i forces que inspiren qualsevol acte creatiu, i que hi conviuen i en formen part sense que habitualment siguin referenciades d’una manera explícita.

En una entrevista, referint-se a Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà afirmava que li interessava imaginar-se un territori cobert de capes, “com si tot el que hi ha passat deixés un rastre [3]”, i això és també del tot aplicable a Notes on a novel, un projecte que pren com a punt de partida dos viatges que l’autora va fer a Islàndia. Al text, les experiències del primer viatge conformen les del segon, i alhora, el segon viatge és una recerca dels rastres deixats en el primer, com si la primera incursió a l’illa fos el substrat de la segona i al mateix temps aquest segon viatge nodrís el primer i li donés sentit. A vegades, els dos viatges se solapen i trenquen la cronologia dels anys que els separen, igual que un volcà fa emergir les energies tectòniques de temps remots (“I quan vam travessar el nord amb O, anys després, o anys abans, o en un espai temporal diferent, o en una línia temporal paral·lela, i el sol no es ponia mai”). No hi ha, doncs, una evolució cronològica rígida. La narració s’interromp constantment amb anotacions i al·lusions al present en què s’està desenvolupant l’exercici d’escriptura. Hi ha, a més, paràgrafs que es repeteixen i referències que ressonen les unes en les altres, provocant ecos i moviments circulars, com són circulars els dos viatges que l’autora fa al voltant d’Islàndia, a través d’una carretera que permet donar tota la volta a l’illa. Experiències i personatges del viatge primer emergeixen i es reactiven en el segon, a vegades d’una forma quasi màgica, talment com forces subterrànies que afloressin a la superfície.

Sí que hi ha, en canvi, un sentit de verticalitat, de relació entre el que està a sobre i el que és a sota, que ens remet de nou a les capes i als substrats, i que ens retorna a les forces tel·lúriques, a la seva manera de relacionar el dalt i el baix, el dins i el fora. A Notes on a novel aquest moviment vertical, d’ascens i descens, es manifesta en un conjunt d’objectes, imatges i fenòmens suggerents, com ara tobogans foscos plens d’estrelles, piscines naturals d’aigua freda i aigua calenta, volcans, muntanyes altes, i també estels fugaços que cauen a la terra des del cel; elements expulsats del subsòl i de l’espai exterior, i enmig d’aquests, la superfície de la terra, a una illa als confins del nostre continent.

A banda d’aquestes estructures “tel·lúrico literàries”, a Notes on a novel hi abunden, també, forces tel·lúriques explícites: aigües sulfurades, falles tectòniques, moviments volcànics…. I també forces màgiques: fantasmes, follets, malediccions…, que bé podrien ser una traducció narrativa de les primeres, i que en un dels elements que articulen el projecte literari –el mapa que l’autora omple d’anotacions i envia a O, a qui estima–, hi apareixen referenciats a zones geogràfiques concretes (“Zona d’Islàndia on no pots anar* perquè està plena de huldufólk (gent amagada), fantasmes, jarðvergar (gnoms), álfar (elfs), ljósálfar (fades), dvergar (nans), jlúflingar (amants), tívar (esperits de la muntanya) i englar (ángels)”).

Irene Solà parla també de Notes on a novel com “un projecte sobre llavors que no creixen, o sobre plantar un pomer i que surti una tomaquera”, com “una novel·la que no ha estat escrita i tot el que hagués pogut ser”, i la seva descripció denota una forma modesta de situar-se a la superfície terrestre, una manera de reconèixer les forces del subsòl i el fet que aquestes dialoguen i fins i tot discrepen amb les voluntats humanes. És interessant pensar que a un dels llocs que Solà referencia a Notes on a novel, la planura islandesa de Þingvellir, es fundà el primer parlament del món. Situada a la conjunció de dues grans plaques continentals, entre els oceans Àrtic i Atlàntic, aquesta planura és un dels llocs on les energies tel·lúriques es manifesten amb més intensitat. Els primers debats que els humans van fer, doncs, devien estar marcats per aquesta mateixa modèstia de Solà, per una consciència del subsòl, de les fissures, de la condició inestable de les superfícies. I de tot el que hagués pogut ser.

 

 

 

[1] http://notesonanovel.com/

[2]  Notes on a novel va ser un dels projectes guanyadors de la modalitat d’Entorns digitals del programa de beques de producció artística Barcelona Producció 2017-2018, promoguts pel centre d’art La Capella.

[3] Geli, C. (2019). Irene Solà: “L’art m’ha donat irreverència, un punt de bogeria literària”, El País. Recuperat en https://cat.elpais.com/cat/2019/06/29/actualidad/1561807842_772554.html

 

Fotografia © Ernest Gual

A Alexandra Laudo li agrada veure exposicions i pensar-hi, li agrada teoritzar i fer preguntes, li agrada organitzar coses amb gent, li agrada llegir i escriure, i també li agrada esmorzar en un cafè diferent cada matí. En la crítica i el comissariat independent ha trobat la manera de poder fer totes aquestes coses i que de vegades li paguin per això. Encara que paradoxalment sempre treballa en solitari, sol signar els seus projectes acompanyant el seu nom de la rúbrica "Heroïnes de la Cultura". És la seva forma, potser, de reivindicar el col·lectiu i les declinacions no hegemòniques.
Foto: © Ernest Gual

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)