Liquidity Inc.

En temps d’hiperconnexió, és a través del moviment que calculem la salut del món de l’art — com més circula una obra, més gran és el seu impacte. Viatja, s’instal·la i es desinstal·la, es ven i es compra de nou, i es performa i promulga per una audiència internacional vestida de manera semiformal. Com a tal, també podria ser definida per la seva rendibilitat i eficàcia. En aquest cas,  es comptaria en nombre de visitants, xifres a subhastes, o a número de biennals comissariades. La liquiditat sembla per ser un terme de moda que escau molt bé al món d’art (Hito Steyerl ja ens en va avisar). Les biennals són formats en moviment, els artistes són nòmades, les fires d’art són transcontinentals, les exposicions blockbuster viatgen constantment – l’art és tan fluid com sempre. El finançament impregna la vida social, i goteja a nocions de confiança, govern, o licitud. Com a resultat, el valor de mercat regula el codi d’avaluació universal, i recíprocament, la internacionalització ha esdevingut un indicador de valor. Tanmateix, si aquest trànsit denota riquesa econòmica, la resistència inevitablement implica precarietat?

L’art té una relació complicada amb els diners, que sovint passa per conceptes elusius com valor immaterial, materialitats alternatives, o utopies mentre les institucions artístiques viuen en bucles de (auto-) crítica institucional i complaença. No obstant això, el seu poder simbòlic és innegable. En els últims vint anys, assumptes de justícia social, diversitat i igualtat s’han mogut de les afores de la seva màquina de pensament al nucli. Amb això han adoptat el rol d’agents de canvi social progressiu, i han vingut per ser fòrums públics respectats per trobar i negociar assumptes socials disputats. Mentre escrivia aquesta peça, el Guggenheim i el Museu Metropolità d’Art de Nova York, la Tate i Biblioteca de Londres del Regne Unit i el Louvre a Europa han refusat les importants donacions de la família Sackler, que fabrica i treu benefici del calmant OxyContin, l’ús del qual ha desembullat en la crisi actual dels opioides als EUA. Aquestes organitzacions són paradigmes emblemàtics del flux esmentat d’extracció de riquesa, i tot i així, promulguen el seu caràcter de protectores de la justícia social, però ho fan de tal manera que només reforcen el circuit de valor nominal: a través dels diners (o, en aquest cas, del seu rebuig). Com a resultat, la premsa internacional repeteix aquest gest magnífic, sense preguntant-se per què el Regne Unit i les institucions de la UE  mostren categòricament aquest rebuig quan el calmant ni tan sols es ven als seus països; o per què continuen rebent diners d’empreses petrolíferes, com ho fa la Tate de BP; o el per què del paper de l’artista Nan Goldin al front de les manifestacions en el marc del col·lectiu P.A.I.N. (Prescription Addiction Intervention Now: Intervenció de l’Addicció a la Prescripció Ara) es continua oblidant. Si el simbolisme és només relegat als diners, com podem pensar a través de l’art en maneres alternatives de construir el món, formes noves d’expressió, i noves utopies? Pot una institució, amb el seu poder simbòlic inherent, afectar la creació de valor més enllà del mercat dins el context tecnopolític actual?

És a través de l’experimentació i el suport als qui la realitzen que les institucions d’art esdevenen valuoses per la societat a la que intenten apel·lar, tot oferint un espai per a la pràctica i la reflexió, fomentant col·laboracions, deixant que d’altres se’n facin càrrec, assajant amb formes noves d’organització per configurar nous espais viscuts. bell hooks afirma: “Parlar no és només una expressió de poder creatiu; és un acte de resistència, un gest polític que posa en entredit les polítiques de dominació que ens farien muts i sense nom. Com a tal, és un acte coratjós, i com a tal representa una amenaça. Contestar és alliberar la pròpia veu.” Jo, personalment, vull pensar que la curadoria es pot entendre, també, com a forma d’expressar resistència: un esforç ètic amb una responsabilitat social cap als que no poden fer sentir les seves veus, una forma de donar espai i  empoderar aquells que conformen el teixit social però que són relegats als seus marges. Tot i que fer una institució per tothom és un anhel transnacional col·lectiu i econòmicament desitjable. Si penso en el compromís amb l’experimentació, els valors radicals, i la creació de mons alternatius, penso que aquestes tendeixen a néixer de converses generoses que sovint van en dosis petites. Generar valor social a través d’aquelles màquines en moviment sembla inassolible, és com si estiguéssim negociant i mercantilitzant la seva autonomia. La reflexió fonamentada i el compromís sincer són un mecanisme preciós i difícil de capitalitzar pels poders simbòlics que depenen de l’escala global del complex tecnoeconònic, ja que tendeixen a passar en formats a petita escala, treballar a través de conceptes de moviment lent i en institucions locals. Són difícils de fer-los realitat, de portar endavant, i encara més complicat de resoldre’ls bé. Aplicar aquestes tàctiques podria semblar una bona idea, però si es fa sense una perspectiva conscient i atenta, a gran escala i amb una gran producció, pot acabar semblant un edulcorant artificial, com el satèl·lit de Kabul de Documenta13, que va fer una mica de gust a l’anunci de Pepsi de la Kendall Jenner. O la sempre creixent llista d’artistes que boicotegen les biennals quan són ja obertes. De la mateixa manera que les estructures transnacionals tendeixen a transformar el pensament radical en píndoles gustoses de consumició diària, l’agència col·lectiva és reduïda a transaccions de diners. D’aquesta manera, convertir poder simbòlic en capital no implica créixer en influència, al contrari, és només una acumulació al buit dels comunicats de premsa internacionals no llegits. En aquest cas, la internacionalització es converteix en una moneda amb inflació.

Potser de vegades busquem gestos magnífics que puguin combatre totes les injustícies del món  d’una manera transnacional. Però potser l’única manera passa per respondre les micro-geografies de poder i control amb accions subtils de cura, abraçant la seva vulnerabilitat inherent, subvertint el discurs de protecció i paternalisme, per transformar-los en poder simbòlic. Potser crear una institució per a tothom no és la resposta, i necessitem pensar en com habilitar mecanismes nous per abastar la multiplicitat de veus i formes de relacions de la realitat congestionada que habitem. Si la internacionalització era la clau de l’èxit neoliberal, potser el camí únic de la resistència és esdevenir encara més arrelats, i des d’allà, recolzar fermament artistes i comissaris per empoderar comunitats a través d’actes d’imaginació col·lectiva. Les pràctiques artístiques que catalitzen el canvi no estan sempre encastades dins els circuits globals de poder, sinó dins d’assajos conscients de llibertats, els quals es converteixen en micro universos d’emancipació i una bella i ineficient productivitat artística. Pensem en la rellevància d’aquests tres institucions: Casco, a Utrecht (NL), està treballant en un programa a llarg termini que explora el comú; Aksioma a Ljubljana (SV) es concentra en la producció artística basada en les noves tecnologies que exploren preocupacions socials, polítiques, estètiques i ètiques per fomentar col·laboracions i els intercanvis; FLORA ars+natura, a Bogotà (CO) s’especialitza en la relació entre art, natura i cos. Se centra en una formació artística sobre la pràctica artística, la crítica i el canvi intercultural. Tot i que són a la perifèria del món de l’art, contribueixen activament  als discursos actuals que reverberen internacionalment. La seva missió accentua el seu objectiu social a través de la programació pública, i el compromís per promoure recerca i producció artística. D’aquesta manera, arriben a ser rellevants a les seves pròpies geografies, mentre s’involucren en la producció de les biografies individuals i les històries col·lectives. Com a tal, aquelles experiències són aclaridores provocacions pel futur.

Potser el poder simbòlic també hauria de considerar-se líquid, i mentre aquests gestos xopen les microagressions amb un empoderament prudent, penetren textures més grans, esdevenint impossibles d’evitar. A través de veus col·lectives, un pot impregnar subtilment les estructures d’opressió transnacional amb resistències fluides i experimentals, amb noves formes de col·lectivitat, noves aparences per a utopies diferents. Potser només necessitem apropiar-nos d’aquesta liquiditat, però aquest cop com a procés, com a maniobra i mitjà per a un fi, i no com a objectiu final.

(Imatge destacada: Hito Steyerl, Liquidity Inc., 2014 (fotograma), Video monocanal HD en entorn arquitectònic, 30 minuts. Imatge cortesia de l’artista i Andrew Kreps Gallery, New York).