Perdre’s al bosc

Sempre som nosaltres els qui ens perdem en els llocs. Ara fa una colla d’anys, vaig perdre l’orientació, molt capficat com estava pels bolets que anava collint, i de mica en mica el bosc va atrapar-me en la seva frondositat i en el pes del misteri, insubornable, d’una subtilesa implacable. Un bosc és la màxima expressió del tel·lurisme. El tel·lurisme, aquest mot cada cop més desconnectat del nostre món, que és un món altre que tampoc coneixem ni podem abastar.

*

El dia que em vaig perdre al bosc el recordo com un dia d’hivern, però és evident que no ho era, no feia un fred intens, però ja anava força abrigat. El cap vespre despuntava i queia la llum, el mòbil, allà, no tenia cap sentit, sense cobertura. Tampoc no hauria estat fàcil indicar un punt exacte en aquella situació certament de pànic incipient. A no ser que la lògica s’hagués tornat extrema i m’haguessin de geolocalitzar.

Quan surto de Falgars, a mitja tarda i començo a trescar muntanya amunt, endinsant-me sense por, molt obcecat per les troballes que faig, resseguint amb la mirada el terra i les corrioles de mucoses, rovellons, rossinyols de pi -maleïts bolets!-, sense aixecar el cap, capficat. No puc imaginar que aquella tarda de plaer s’anirà decantant cap a un mal son. Diuen, els experts en muntanya, que s’ha de caminar i de tant en tant fixar uns referents, una mena de punts de contacte visual en masos, cims llunyans, pedres o qualsevol forma que puguem memoritzar… el que sigui, que en un moment donat et permeti reconèixer i desfer el camí o com a mínim tenir una consciència espacial del paisatge que camines, per orientar-te, per saber on et trobes, d’on vens i per on t’has mogut. Construir aquesta imatge mental del recorregut no entrava en els meus plans i la muntanya, aparentment dòcil, es va rebel·lar contra la meva altivesa. Quan vaig voler tornar enrere no tenia opcions. Havia perdut l’esma, com dèiem abans, donava voltes i passava pel mateix lloc un cop i un altre. Llavors sí, anava fixant punts de referència però ja era massa tard i no resolia el problema principal, trobar una ruta i tornar al punt d’inici. En un moment de lucidesa o en l’absurditat que encoratja els estúpids, vaig prendre una decisió dràstica, el millor que podia fer era anar muntanya amunt.

*

Sense més dilacions, segueixo caminant fins a albirar unes pistes forestals, tallafocs que s’enfilen religiosament com a cicatrius, travesso zones molt denses i ressegueixo grans roques arrodonides gegantines d’aquestes tel·lúriques, d’un tel·lurisme fantasmagòric però protector pel cas. El camí es complica a l’últim tram, a voltes, no ser com avançar. Tampoc vaig ben calçat, segueixo, bambes amunt, sempre amunt, però amb el convenciment dels perduts, arribaré al Santuari?… Després he sabut que vaig fer la volta a la muntanya per l’altre costat, on no hi ha cap camí oficial, tota una temeritat per un jove de ciutat com jo. L’esgarrinxat. Arribo rebentat al capdamunt del Mont, dues hores després m’apareix el Santuari de la Mare de Déu, ja hi sóc, quin descans. Normalment, aquesta excursió de Falgars al Monestir es fa en menys d’una hora anant pel camí indicat i és molt concorreguda pels amants de les caminades fàcils. A la muntanya per això si fa de tot, parapent, escalada… no sé, coses d’aquestes que no he fet ni faré mai. És quasi fosc, la temperatura deu haver baixat uns tres graus, veig a un home al pàrquing al costat de l’únic cotxe en tot el complex. Tot el camí de pujada pensant que no m’hi trobaré ni Déu i que hauré de desfer el camí per la carretera convencional. Ironies del destí, em trobo a un excursionista solitari, està carregant alguna cosa al capó del cotxe, m’hi atanso, li comento que m’he perdut i al·lucina. Deu pensar… que hi fot un boletaire aquí dalt a aquestes hores?

–Si no es perd mai ningú per aquí –diu. –D’on ets? –pregunta.

–De Lladó. –Responc avergonyit. –Podràs baixar-me fins al trencant de Falgars?

–I tant, no et deixaré aquí dalt. –Respon sorneguer.

Torno amb ell, desfilem carretera avall, estic exhaust, fem el camí en silenci, li regalo part dels bolets quan atura el cotxe, no recordo el seu nom, potser ni tan sols ens hem presentat.

*

Estar vinculat o pertànyer a la terra pot voler dir moltes coses, per sort, la meva dislèxia sempre fa distincions amb les paraules, els fets i els significats. En la meva trajectòria com a artista sempre m’he vinculat als llocs, però d’una forma molt acotada i no genèrica. No pertanyo enlloc i res em pertany. Això ho he intentat explicar molts cops sense aconseguir que m’entengui ningú. Mai m’he sentit d’un lloc específic i mai he reivindicat la pertinença a un territori pel fet de treballar-hi o viure-hi, m’explico? Som d’on som i això no ens fa d’un lloc, ens marca i prou. Tots els artistes són artistes locals i alhora artistes globals. Ens perdem en els boscos a tocar de casa, aquesta és la qüestió i és una lliçó en tota regla i certament una sort. Perdre’s i trobar el camí a trompicons és una manera de definir com treballo, el que sóc i el que m’agrada de l’ofici que faig. Perdre’s al bosc és una experiència que explica, al meu veure, el fet tel·lúric des de l’actualitat, la força dels llocs, la potencialitat davant la petitesa i l’estupidesa, davant del significat inassequible de la natura i les seves lleis. No és cap broma perdre l’esma, molts boletaires experts han mort al bosc, en alguns casos inclús, no s’han trobat mai els seus cossos. Ara no entrarem en detalls.

*

Sempre m’ha generat molta perplexitat el mot ‘tel·lúric’, potser per la mateixa dificultat d’assolir una definició que li escaigui, o per ser més exactes, una definició que jo pugui entendre i explicar-la fàcilment. És d’aquestes paraules d’una complexitat en el sentit, que s’emmotlla a les persones, i aquesta és la seva força. Cada cop tinc menys eines per explicar-la i potser per això haig de recórrer a tota aquesta corrua de textos que ens proposa en David Armengol, que de ben segur té la seva pròpia idea del tel·lurisme, com tots nosaltres. Una idea aproximada i exclusiva que costa d’encapsular. Trobar el camí de tornada, és com trobar la solució a una obra, a qualsevol problema o a aquest text, per posar un exemple. Ara mateix torno a estar molt perdut, aniré pujant i potser trobaré algunes de les respostes.

 Lladó, 1 de juny del 2020