Per què segueix vosté treballant?… Perquè sóc esclau

VÍCTOR JAENADA, 22 de juny

Jo segueixo amb això, principalment, per estar tranquil d’esperit i, després, hi ha un grapat de sub-respostes.

 

ÀNGELS MIRALDA, crítica i comissària, Terrassa, 23 de juny

En els meus primers anys, creixent entre Espanya i els Estats Units – dos estats els sistemes legals dels quals són una burla a la justícia – vaig decidir no seguir més lleis que les lleis de la naturalesa. En el segle XVII, Sir Isaac Newton va escriure les seves teories en The Principia. La més coneguda és la primera, la llei de moviment, a vegades anomenada llei de la inèrcia. Afirma que un objecte en repòs roman en repòs i un objecte en moviment roman en moviment amb la mateixa velocitat i en la mateixa direcció tret que sigui accionat per una força desequilibrada. Per descomptat, aquesta llei s’imagina en el context teòric abstracte del buit físic i en l’absència total de coses tan comunes com la fricció o la gravetat. En realitat, vivim en un món ple de forces conflictives, algunes físiques, altres culturals. Com a individu, estic en moviment, i detenir aquest moviment requeriria una gran quantitat d’acció d’una força desequilibrada. Durant els últims anys, he gastat una gran quantitat d’energia en tècniques de propulsió que m’han fet guanyar velocitat en un grau cada vegada major en contrarestar la fricció natural del món amb majors sortides de força acceleradora. Tot això es va fer simplement treballant.

La definició física de treball és la transferència d’energia, en altres paraules, s’ha d’exercir una força i s’ha de produir algun desplaçament en la direcció d’aquesta força. En aquests termes, es podria dir que a penes treballo, excepte pel que fa a la meva pròpia propulsió física d’un punt a un altre. En resum, continuo treballant perquè simplement no hi ha una altra opció. Encara que n’hi hagués, dubto que fos tan beneficiosa com el meu actual sistema d’autosuficiència basat en el moviment personal d’un lloc a un altre. Socialment, la inèrcia també funciona en la meva capacitat de treball en termes de confiança. Una vegada que comissaries una exposició en un museu, altres museus ja no troben estrany convidar-te a organitzar una exposició. Per tant, la inèrcia és simplement una despesa d’energia de tota la vida per a saltar a través de cèrcols i obstacles i mantenir la velocitat almenys a un nivell constant.

 

ORIOL FONTDEVILA, crític i comissari, 2 de juliol

per entusiasme (vaig picar l’ham)

 

PABLO DEL POZO, artista, 2 de juliol

Crec que si aquesta pregunta me la fes sovint o vingués de mi mateix deixaria de treballar immediatament. A causa del moment en el qual ens trobem, cada dia li veig menys sentit a moltes coses, inclòs el treball artístic que tan sols dóna més mals de cap i un forat més gran a la butxaca. Però, aquí segueixo.

 

BERNAT DAVIU, artista i galerista, 2 de juliol

De fet jo feia temps que no tenia tant temps per treballar en la meva obra. Tots els altres meus compromisos laborals es van parar de cop amb el coronavirus, així que m’he pogut dedicar casi exclusivament a fer el que volia. És per això que, encara que sembli contradictori amb els temps que corren i amb les poques perspectives de futur, continuo treballant perquè per a mi, ara mateix, el que faig té més coherència i sentit que mai.

 

MARCEL RUBIO JULIANA, artista, Barcelona, 6 de juliol

Treballo per fer un lloc comú. Per aconseguir que la gent sigui una mica menys cega, una mica menys ignorant, una mica menys dura, una mica menys brutal. Sempre, en tota obra d’art, hi ha un programa d’humanitat una mica menys brutal.

 

ROC PARÉS, artista, Foixà, 6 de juliol

Tot i que sovint preferiria no fer-ho, segueixo treballant per abastar l’inconegut.

 

ANTONIO ORTEGA, artista, Barcelona, 6 de juliol

Proposar-se no fer res com a contribució al context de l’art pot semblar poc raonable. Més, si aquesta posició, exigeix la demanda d’una certa quantitat d’atenció durant el transcurs d’aquesta contribució que, recordem, es basa a “no fer res”.

No obstant això, quan algú es proposa contribuir no fent res, és necessari considerar algunes de les preguntes que emanen de tal “posició”: (a), estic simplement presentant una IDEA, és a dir, la idea que no he de fer res? O (b), estic presentant una REIVINDICACIÓ, això és, l’afirmació que no vull fer res? Aquestes preguntes, al seu torn, plantegen la pregunta addicional; aquella que planteja que, si la meva contribució es considera una IDEA o una REIVINDICACIÓ, seria lògic que algú volgués saber exactament quines són les maneres d’existència respectives de la IDEA o la RECLAMACIÓ en qüestió Però resulta que aquestes són, en realitat, simplement unes CIRCUMSTÀNCIES.
CIRCUMSTÀNCIES que sorgeixen de (1), ser considerat a contribuir en el context de l’art, (2), l’acceptació de contribuir, i finalment (3), que la condició per a acceptar ser considerat a contribuir en el context sigui, llavors, NO FER RES.

 

FRANCESC RUIZ ABAD, artista, Calonge, 7 de juliol

Perquè és el meu amor i la meva condena: “I’m a slave of art… I love it”

This drawing by Oliver Kossack explains it very precisely.

 

GINO RUBERT, artista, Sant Martí d’Empúries, 6 de juliol

Per mi treballar és bàsicament una manera de combatre l’angoixa, l’estrès, la inseguretat crònica, per a així arribar al llit tranquil, cansat, i amb il·lusió perquè arribi l’endemà.

 

MARLA JACARILLA, artista, Barcelona, 7 de juliol

Aquí van una desena de raons, per ordre d’importància (o no):

–Perquè és la millor manera de fer-me preguntes, encara que no tinguin resposta.
–Perquè el camí més fàcil no acostuma a ser el més interessant.
-Perquè si no, em sobraria massa temps lliure.
–Perquè és la millor manera d’evitar la rutina.
-Perquè encara queda molt a fer en el món de l’art.
–Per a continuar equivocant-me.
–Per a continuar aprenent.
–Per a continuar gaudint.
–Per a continuar sofrint.
–Per a continuar buscant.

 

VICENÇ ALTAIÓ, Escriptor, crític d’art i traficant d’idees, Barcelona, 9 de juliol

Treballo per poder escriure, per poder ser lliure. Fins ara he treballat l’escriptura sense escriptura per poder escriure. Ara plego definitivament per fer d’enllaç a altres activistes de la cultura i surto de l’espiral enfora per situar-me en un temps d’ara intemporal i conclusiu, sense envans. Escriure és un impuls de vida contra la fatalitat de la vida corrent i domesticada, que representa la mort del llenguatge quan aquest és estrictament pràctic, útil, comercial. No gestiono l’escriptura. L’escriptura no és treball a canvi de. Contra el nom de “catàstrofe” amb el qual s’escriu la història, escriure és un acte de llibertat. Qui escriu, no escriu ell, sinó la mutació permanent de la tecnologia humana, que és també el llenguatge quan no és instrumental. La lectura és una forma de captar l’ombra de l’escriptura en l’ull o en la veu. L’escriptura del visual es manifesta en la concentració de l’espai o el temps. Què cal fer: llegir i caminar; investigar; viure amb profunditat i transformar.

 

JOAN MARIA MINGUET BATLLORI, Escriptor d’art i professor jubilat de la UAB, Belltall, 10 de juliol

1.

El primer és prendre consciència que el que fem en l’àmbit cultural és treballar. És a dir venem la nostra força de treball a algú que se n’aprofita, una institució pública o privada.

Que Marx ja va incloure el treball cultural quan, a El capital, va definir la força de treball com “el conjunt de les facultats físiques i mentals que hi ha a la corporeïtat, en la personalitat viva d’un ésser humà i que ell posa en moviment quan produeix valors d’ús de qualsevol índole”.

Que qui s’aprofita de la teva força de treball sigui de vegades un passerell (com tu?), el nervi més baix del sistema capitalista, no anul·la la posició subalterna que el teu treball té en la cadena de producció cultural.

Que t’agradi la teva feina no t’ha de convertir en un esquirol submís amb les condicions de treball que t’imposen. Per no ser, a més d’explotat, imbècil.

2.

En conseqüència, cal decidir, no si treballes o no, això només s’ho poden plantejar els qui viuen en l’opulència, la qual cosa vol dir que ells o els seus parents s’aprofiten o s’han aprofitat de la força del treball d’uns quants integrants de la classe subalterna, sinó que has de decidir el teu grau de compromís, inversament proporcional al grau de concessions que estàs disposat a oferir al sistema.

Que això dependrà, és clar, de si et compromets amb alguna cosa en la teva vida com a subjecte polític, qüestió indestriable del treball que despleguis com a artista, teòric, crític, etc.

Que Antonio Gramsci va escriure: «La conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític». Estar d’acord amb aquesta frase o no estar-hi, posar-la en pràctica amb el teu treball o prescindir del que vol dir, encara que afirmis que combregues amb el seu enunciat en el registre teòric, és substancial i divideix els obrers de la fàbrica de la cultura entre els qui cerquen escletxes en el sistema cultural/polític per a posar-lo en qüestió i els qui treballen per a complaure el poder.

Que complaguis el poder amb la teva obra conscientment et converteix en un miserable. Que ho facis sent-ne conscient, però pensant que has fet un treball tan bo que ningú no se’l pot perdre pel bé de la humanitat, et converteix en un miserable insolidari.

Que buscar bretxes de seguretat en el sistema cultural a través de les quals bombardejar consciències individuals i col·lectives amb l’art i el pensament és feina complexa i llotosa. Sí, i què?

3.

Jo continuo treballant, en primer lloc, perquè encara hi ha qui m’encarrega o m’accepta projectes o coses, a pesar que cada vegada em basquegin més els consensos del món de l’art i de la literatura, o perquè al sistema l’hi importa una mè quina sigui la meva actitud política. Jo continuo treballant, en segon lloc, per poder (sobre)viure, tot pensant que tinc la sort que la meva lluita per l’igualitarisme la puc desplegar en el terreny de les idees i no cal que vengui la meva força de treball en una factoria metal·lúrgica, química, automobilística… com tantes persones han fet, fan i, malauradament, faran.

 

ARIADNA GUITERAS, artista, Barcelona, 10 de juliol

M’arriba aquesta pregunta en un moment en el qual no estic treballant de manera activa. Fa tres mesos que estic de baixa de maternitat i abans d’estar-ho em vaig proposar parar i aprofitar cada segon dels primers mesos del meu fille. No sabia si podria fer-ho, és fàcil dir-ho, però els fantasmes apunten quan no participes del ouroboros que suposa treballar com a artista. De moment ho estic aconseguint i em perdo (gairebé) sense culpa entre plecs de carn, llet, plors i molt, molt d’amor.

 

JOSE CAEROLS, artista, Santiago de Chile, 10 de juliol

Partiré per desmembrar com sàdic aquesta pregunta, imposant-li una pregunta prèvia a aquesta mateixa que seria: Que entenc per treball?

La meva relació amb el que s’entén per treball no deixa de ser nuvolosa, amorfa i indefinida per dir-ho així, d’una banda el concepte de treball ho entenc des de la idea marxista que el defineix com a “procés entre la persona i la naturalesa, procés en què aquesta mitjana, regula i controla el seu metabolisme amb la naturalesa. Enfrontant-se la persona a la matèria natural mateixa com un poder natural”. Aquesta descripció que comparteixo en el pla conceptual, es contraposa a la visió hipercapitalista imposada pel Mercat i el sistema que actual que el defensa amb arpes, permetent-li realitzar la simplista definició de quin treball és el que fas per a obtenir un fi en relació a aquest sistema.
Llavors que entenc per treball?, o més aviat considero les meves activitats un treball?…..
Per les meves activitats em refereixo a la constant anàlisi i pensament crític que desenvolupo mitjançant projectes que em porten a la realització de peces físiques denominades socialment en el context contemporani com a arts visuals, però també em refereixo al meu treball en la “constru” (com li diem a Xile ) o obra, en la reforma de pisos, en el treball de cambrer o en la docència universitària. Aquesta amplitud d’activitats que he realitzat com a individu clarament es posicionen de diferent forma en la societat, segons aquesta, és clar.
Perquè continuo treballant?, d’aquí a dos dies farà gairebé 4 mesos de quarantenes fallides i responc perquè continuar treballant? i en quina forma?…..
Primer abordaré la segona pregunta, jo he desenvolupat dues formes de “treball” en el meu tancament, La primera es desenvolupa com un mètode de supervivència directe a la meva situació actual, la reinvenció de les meves activitats des de la meva actual situació (tancament) és matèria obligatòria per a la meva supervivència en un sistema hípercapitalitzat on la precarització de la vida afecta tot els seus nivells, acostant-me molt al concepte de Walter Benjamin quan afirma que “L’autor és un productor”. La segona forma de treball, la que m’ocupa gairebé tot el temps, no té una fixació amb la súper vivència, si no amb la vivència; M’explico, les meves pràctiques tant conceptuals, d’investigació i productives lligades a l’art contemporani, són una projecció de factors socials i emocionals que per una relació sentimental i política amb la vida no m’és possible obviar-los. La vida i l’existència en ella és una obvenció que lluny d’acabar-se creix, com un individu que es reconeix de personalitat addictiva aquesta és la més gran, ja que no consisteix en una fi clara sinó en una pràctica diluïda entre reflexions, pensaments, referents, sensacions i esdeveniments.
Llavors la pregunta “per què vostè continua treballant?”, tindria des del meu punt de vista l’òbvia resposta , per a sobreviure tant física com espiritualment, aclarint que això no és una opció.

 

 

EDUARDO RUIZ, artista, Sant Boi de Llobregat, 12 de juliol

Per a no veure com em cau el sostre damunt.
Si volem que l’art es consideri just i continuï donant fruits en el temps, hem de deixar de diferenciar entre aquest i altres treballs.
Creure’ns-ho de veritat.
Ningú ha posat tanta perseverança com nosaltres.
Tractant d’apuntalar una estructura esquerdada, sostenint el pes dels problemes que ens esdevenen.

 

Això, això és un treball! I jo sóc una fàbrica.
Hem de començar a fer feina!

 

 

(Imatge destacada: Dibuix d’Oliver Kossack proposat per Francesc Ruiz Abad en la seva resposta)