Split and Explode. La pantalla és un camp de mines

Un text pot teixir fraccions de discursos contradictoris i presentar-les com un raonament coherent.

Escriure sobre la fragmentació de la pantalla a (aquesta) pantalla fragmentada és la connexió més directa possible amb la idea de llegir (aquest) text. El que hi ha entre la pròpia escriptura del text i la seva lectura en aquest lloc web és precisament una pantalla dividida (els parèntesis abans assenyalats fan el paper de finestres connectades). I el que aquí es proposa és un text fragmentat, ja sigui contradictori o coherent, per a una atenció dividida, la de vostè, fragmentada igualment davant la lectura d'(aquest / aquell) text.

++++

Tota pantalla és fragmentació. La pantalla s’inscriu una condició fragmentària en allò que presenta. La fragmentació de la pantalla no és més que una incidència en el sistema d’enunciació de la imatge en moviment, de la seva circumstància o de la seva sintaxi. Aquesta característica formal i/o discursiva és la que dota la pantalla de la seva pretesa unicitat, és el que crea un món-pantalla i per tant, un món del fora. Així, la pantalla crea un univers en flux que manté viva la idea de representació.

TV Collection (1979’s). Jaime Davidovich

++++

La pantalla transporta la llavor de la fragmentació, una llavor que es reprodueix en cada canvi de pla perquè es trenca en la nostra ment la finestra immediatament anterior. Arrosseguem ja moltes finestres trencades, fetes trossos per la incessant activitat i el desenvolupament descarrilat del llenguatge audiovisual. Llavors i finestres que es multipliquen de manera endèmica a l’espera d’un col·lapse de la genètica audiovisual contemporània.

++++

La “Pantalla global”^[1] Lipovetsky, G. y Serroy, J. (2009). La Pantalla Global. Cultura mediática y cine en la era hipermoderna. Anagrama: Barcelona. és l’epítom d’aquesta circumstància. “Tot és pantalla” perquè quan traiem el cap al món només veiem fragments. El llenguatge audiovisual s’ha imposat com la nostra visió de món. Fins i tot s’ha fet amo de la realització en viu i en directe dels nostres somnis nocturns. Realitat i ficció es van plegar en un mateix temps que ja no és lineal. La pantalla roman al marge de les nostres inquietuds, s’inhibeix davant el trastorn de les coordenades espai-temporals en les que hem fonamentat la nostra cultura. La pantalla roman vanitosa i inflexible admetent tot, inmisericorde davant l’esquerda de la imatge del món.

Càmeras de vigilància

++++

Pregunteu a un aficionat als videojocs pel concepte de split screen. No serà el mateix que el d’un professional que manté videoconferències en el seu àmbit de treball. La divisió de la pantalla és un recurs que s’ha fragmentat a si mateix: com a funció comunicativa, com a categoria, com a situació, escenari o marc d’expressió. A la pantalla dividida de Fortnite (Epic Games, 2017) s’han arribat a trobar cadàvers d’oficinistes en avançat estat de fragmentació.

++++

El que entenem per pantalla dividida pertany a el metabolisme propi del dispositiu audiovisual en el seu trànsit cap a l’absorció general de la representació del ‘món. L’insaciable apetit del seu teixit de píxels, cada vegada més compacte, és capaç d’assimilar tot tipus d’informacions. Va començar trencant els temps i els espais d’acció fins arribar a fer possible la convivència de la telecomèdia i les notícies tràgiques d’última hora. Va assimilar el zàping per compondre un tauler inaudit de gèneres i estils elevant la velocitat i el so de tots ells i arribant a suplantar la música de fons o a les veus del carrer. L’ansietat d’aquesta superfície electrònica i cristal·lina és la nostra, la seva capacitat de mantenir emmarcada l’agitació i el sotrac s’ha convertit en la nostra manera de sobreviure. Qui no s’ha mirat en una pantalla com si es tractés d’un mirall?

Videodrome (1983), David Cronenberg

++++

La pantalla és un camp de mines. Eliminem pop ups en fps —first-person shooter, videojoc de disparar en primera persona— saltem d’un tema a un altre deixant un rastre erràtic dominat per pulsions, emocions i urgències. I mentre la pantalla es multiplica cap a dintre ens engoleix amb ella com en el film Videodrome (David Cronenberg, 1983), portant-nos a una densitat visual en la qual és impossible orientar-se. La nostra guerra i el nostre repòs succeeixen allà dins. Al despertar, caminem sobre un immens camp de pantalles trencades (¿split screen?), és l’escenari que deixa la batalla^[2]La referència visual per aquest paisatge la trobo en la instal·lació de Hans Haacke Germania, per al pavelló alemany a la Biennal de Venècia de 1993, en què feia referència explícita a les … Continue reading.

++++

La recerca d’una visió integral, completa, envoltant, és una constant en les arts visuals. Leon Battista Alberti va induir als pintors del seu temps a considerar el marc de la pintura com una finestra oberta. Però les finestres es van multiplicar, els tríptics, políptics i retaules barrocs desbordaven la mirada, “els ulls sempre han volgut més” i l’art ha buscat la forma de satisfer-los. Des de Napoleón (1927) d’Abel Gance fins Jackie Brown (1997) de Tarantino, l’ús d’una pantalla dividida, expandida o fragmentada ha vingut aportant possibilitats narratives o simultaneïtats espai-temporals que permeten el relat eixamplar-se en la ment. Però la pantalla dividida també ens va permetre trencar els eixos d’acció de la diegesi per abordar les funcions perceptives i sociopolítiques de l’aparell cinematogràfic. “La divisió del sensible”^[3]Rancière, J.(2002), La división de lo sensible. Estética y política. Consorcio Salamanca., la dimensió política de l’estètica, té lloc a la pantalla audiovisual d’una manera literal.

++++

El monitor, escindit de la televisió i acoblat a l’ordinador ha anat cobrant protagonisme amb el temps^[4]Per a més informació sobre aquest tema consultar “La colonització de les pantalles. Sobre l’exposició Pantalla Global “, de Jorge Luis Marzo. publicat … Continue reading. La informació va deixar de ser llenguatge per esdevenir imatge i el món es va fer pantalla vigilant i pantalla de vigilància. El seu triomf com a gestora de l’entorn, tant tècnic com social, va fer possible l’imaginari psico-tècnic i biopolític que avui hem interioritzat sota el nom de “Pantalla Global”. D’aquesta manera es va aplanar el camí al poder que s’exerceix des de la indústria de la imatge normalitzant la nostra servitud, encara que segueixen existint pantalles dissidents que acaben acte-dividint-se a l’interior de la pantalla dominant.

Avui, en els nostres ordinadors coexisteixen i es superposen múltiples finestres posant en perill la perspectiva en la qual s’ha basat la nostra percepció visual del món (i també de les arts). La nostra finestra, oberta ja a la virtualitat, proposa una nova lògica de la visualitat, una nova arquitectura no només de l’espai, sinó del temps.

Video is tv? (1989), Antoni Muntadas

++++

Veiem la projecció Vídeo is televisió? (05’34”, 1989) de Muntadas. El primer que ens crida l’atenció és l’aparent error expositiu que mostra projectada una peça de vídeo monocanal ideada per veure’s en una televisió, però immediatament ho entenem com una llicència curatorial. Reparem en les imatges de Poltergeist o de Videodrome i en els conceptes que van apareixent: fragment, context … Pensem què hauria passat si la projecció es donés sobre una pantalla plana o sobre una televisió com les que apareixen en el propi vídeo. La qüestió es complica encara més quan la banda sonora de Glenn Branca s’accelera mentre es multipliquen les pantalles de televisió cap al final de la peça, un recurs de muntatge realitzat abans que existís l’efecte “mosaic” d’edició digital. D’un sol cop veiem en la projecció el resum de la dissolució de la imatge en el “flux de la vida”^[5]Kracauer, S (1996), Teoría del cine. La redención de la realidad física. Paidós: Barcelona., del seu liqüefacció conceptual en el formal o del seu deformació en el conceptual.

Asyl 31/75 (1975), Kurt Kren

++++

A Asyl 31/75 (08 ‘, 1975) Kurt Kren mostra en una sola pantalla les transformacions d’un mateix paisatge durant vint-i-un dies no consecutius repartits durant un any. Un experiment fotogràfic d’exposicions múltiples i imatges segmentades en què temps i espai es solapen i coexisteixen gràcies, entre altres tècniques, a l’aplicació en la lent d’un adhesiu amb forats que per moments crea la màgica il·lusió d’un trencaclosques que ha de ser muntat en la pròpia pantalla. Amb cada nou pla la pantalla va completant fins descobrir-nos un paisatge en el qual conviuen les estacions de l’any i les seves diferents qualitats de llum, la neu, el sol, la tardor i en el qual la forma cinematogràfica es rendeix a la contemplació del temps. En aquesta peça, el procés és el contrari: la pantalla es construeix a partir dels fragments. La pantalla torna a ser una, encara que la imatge hagi hagut de travessar una infinitat de peripècies.

++++

Suposem que cada un d’aquests fragments s’obre en una finestra emergent i que, en un necessari exercici d’imaginació, podem veure el seu revers. Advertim uns fils vermells que semblen connectar idees d’un fragment amb un altre, que les embasten amb les cites i les notes a peu. Però veiem que el major nombre d’aquests fils queda penjant, suspesos a l’espera d’un enllaç amb altres idees i amb altres cites. Sens dubte, la responsabilitat de connectar aquests fils amb altres finestres o pantalles queda sota la seva responsabilitat.

(Imatge destacada: Video is tv? (1989), Antoni Muntadas).