10.000 imatges prêt à porter (Abelló i el temps)

On fixes la mirada quan transites pel carrer és una qüestió aparentment poc transcendental però que entranya cert interès. Hi ha qui posa l’atenció en els altres, en com vesteixen i com es comporten. Alguns és distreuen mirant amunt, guaitant el cel, l’arquitectura, les escenes darrera les finestres o els rètols lluminosos i les gràfiques disperses. N’hi ha que no miren enlloc, i caminen amb pas ferm militar i l’esguard clavat als 90 graus, ni pestanyegen. Alguns, entre els quals m’hi he trobat sovint, es distreuen mirant el terra, repassat les ombres que dibuixa la llum pels racons o fascinats per les textures de les parets. Últimament també abunden els que no aixequen els ulls de la pantalla.

Des de principis del S.XX han estat molts artistes els que han quedat atrapats per escenes pintoresques en cartelleres i tanques publicitàries abandonades, mitgeres solitàries i murs envellits on hi transita sincer el pas dels dies per impregnar-hi els signes dels temps. És a partir d’aquesta mateixa fascinació que Jordi Abelló presenta “Com pinta el temps. A la recerca del millor pintor”. Fotografies capturades amb mòbil i una càmera Leica que homenatgen el temps com un agent creatiu autònom i amb identitat pròpia. Per Jordi Abelló aquestes imatges revelen que la realitat és un gran museu de pintura. L’exposició es pot seguir a través del compte d’Instagram, on s’han penjat la majoria de paisatges i es poden localitzar a través de les etiquetes #compintaeltemps i #howdoesthetimepaint o bé a l’espai de microblogging Tumblr, més centrat en retrats humans.

L’autor va començar la col·lecció el desembre de 2011 i la seva labor de recopilació d’imatges des d’aleshores ha estat infatigable. Diferents llocs de Tarragona, Lisboa i Oslo, són els espais on ha pogut documentar com pinta el temps. Ell argumenta que “curiosament no pinta igual a tot arreu, sinó que genera gran quantitat d’imatges adaptades al seu entorn. He arribat a pensar que el temps pinta el que veu en la realitat més immediata”. Per a l’artista català “El temps pinta i representa el que té al voltant. Crea rostres humans i paisatges. També pintures de caràcter abstracte. No té un estil definit, però és capaç d’imitar infinitat d’estils, fins i tot de grans artistes de la història de l’art… D’aquesta manera ja han aparegut Leonardo da Vinci, Van Gogh, Monet, Giacometti, Picasso, Miró, Tàpies, Zoran Music, Richter, Barceló, Juan Muñoz entre d’altres reconeguts artistes, tots ells pintats pel temps.”

Darrera el gest agosarat d’assenyalar innocentment el temps com el millor pintor del món, trobem una conducta gens arrogant, ni presumptuosa: compartir aquest patrimoni visual acumulat mitjançant les xarxes socials, sense drets d’autor ni ànim comercial. Pot ser que el millor pintor de la història no hagi venut mai cap quadre? Que no tingui galerista ni obra en cap museu? Molts artistes havien emprat el temps com eina, dispositiu o interfície per al seu treball, però que jo recordi ningú s’havia atrevit a donar-li la virtut de l’autoria.

Vull entendre que la intenció última de Jordi Abelló és incitar-nos a mirar la realitat un altre cop i d’una altra manera i alhora repensar que és la pintura i l’art. Ho fa amb les eines del moment i la mentalitat actual: emprant les xarxes socials com espai natural de circulació de les imatges i implementant la idea de procés obert i col·laboratiu com a dispositiu on habita amb naturalitat l’obra. El palimpsest està servit, podeu revisar-lo a la xarxa o en el dia a dia tot passejant pel carrer.