12 anys d’esclavitud com a naturalisme

Hi va haver un temps en el cinema en què l’estetització del sofriment en càmera suscitava un llarg i acalorat debat sobre la moral. Part d’aquesta discussió se centrava en el famós “travelling de Kapò”, en concret al famós article “De l’abjecció” de Jacques Rivette publicat a Cahiers du cinema l’any 1961. La frase de Godard “fins i tot un travelling és una qüestió de moral” va aconseguir notorietat a l’interior d’aquest debat. La tercera pel·lícula d’Steve McQueen, 12 anys d’esclavitud, convida a recuperar aquesta problemàtica. Després de Hunger i Shame l’expectació era màxima. El repte semblava difícil: relatar la vida de Solomon Northup, que com home negre i lliure, va ser segrestat i enviat com esclau a una plantació de cotó durant 12 anys, fins que va aconseguir alliberar-se i explicar-ho tot en un llibre.

La valoració de 12 anys d’esclavitud està sent positiva, tot i que per a alguns crítics l’explícit de la violència de bona gana reclamaria un major ús de l’el·lipsi narrativa. Per a d’altres, és aquest mateix realisme de la humiliació el que sobresurt. Un primer pla d’una esquena marcada com una fotografia hiperrealista de body art. Els temes de l’artista i cineasta britànic continuen sent l’exploració del cos (la carn) i la ment.

Però McQueen ha canviat d’estatus i d’escala. La impressió és que aquest ascens en l’escalafó de la indústria modifica totalment les expectatives que alguns ens havíem fet (el “vehicle” Michael Fassbender és ja quelcom massa potent al mercat) . No obstant això, McQueen no podria signar una producció que fluixegés ni volent-ho. En resum: 12 anys d’esclavitud és una gran pel·lícula, fins i tot encara que s’insereixi plàcidament dins dels estereotips d’un trillat “Realisme de Hollywood”.

En lloc de qüestionar el mitjà que li permet enunciar, McQueen fa ús d’ell per colpejar. El principal problema estaria en què la seva estètica està més a prop del naturalisme que del realisme. La distinció entre ambdues és aquí pertinent: la primera busca recrear fidelment, prestant atenció a la cura del detall, commovent i emocionant, una narració plena de plasticitat. El realisme, però, aspiraria a que aquesta mateixa plasticitat tingués un sentit més tàctic o més estratègic al servei d’una dialèctica de la història.

La principal objecció per a 12 anys d’esclavitud és que pateix d’això últim. En el seu lloc presenta una història lineal que transmet vívidament la suor dels cossos a través la ficció. Possiblement aquesta sigui la pel·lícula amb més implicació subjectiva, personal i biogràfica per al seu autor des del punt de vista del contingut, però en la qüestió formal, sento que és un pas enrere.

L’èmfasi en allò terrible de la història de Solomon Northup no aconsegueix fer-nos oblidar altres possibilitats a l’hora d’abordar un assumpte tan espinós com l’esclavitud, sobretot venint d’algú amb accés a no pocs discursos i mètodes artístics. No es tractaria en cap cas de teoritzar la producció, però sí potser introduir una cadena de transmissió que fos des dels afectes l’intel·lecte, estimulant el pensament crític. 12 anys d’esclavitud commou a la sala però s’oblida un cop passa el temps. No la veig sent utilitzada com a “arma política” per cap col·lectiu oprimit sinó guanyant als Oscars i “blanquejant” consciències.

Hi ha molts plans on el director es deixa portar pel gènere escollit, des d’un paisatge amb vaixells realitzat per ordinador, a la suor i les llàgrimes d’un vibrant Chiwetel Ejiofor (Solomon Northup) caient de manera oportuna i precisa. Naturalisme. Això preveu d’una utilització més política (ergo més històrica) del film. Hi ha grans exemples d’això en la història del cinema (casos de realisme assolit a través del documental o la ficció, o la barreja de tots dos). Un magnífic exemple n’era el director criticat per Rivette, l’italià Gillo Pontecorvo, que després de Kapò (1960) va realitzar La Batalla d’Alger (1966) i Queimada (1969), precursores del gènere del cinema polític i de l’anomenat Tercer Cinema (Third Cinema).