A El Palomar hi ha dues colomes

Però el secret és que hi ha milers de colomes en aquest espai performatiu. Volant en llibertat sobre Barcelona. Des d’aquesta privilegiada talaia saben rellegir la trama urbana i la cultura de la genealogia queer, inundant de rosa fluor la troposfera. Una història de subversió refinada i culta, un dandisme de suau pluja cap amunt.

¿El Palomar és un niu queer, un espai per sobrevolar les pors o la talaia per imaginar un futur?

És tot això i més. Encara que millor parlem de no-futur. Els futurs (en plural) romanen sempre oberts. És important sobrevolar les pors per obrir futurs, veure’ls des de dalt. Des d’un principi vam nomenar El Palomar no com un espai underground, si no “overground”. És una talaia entre tantes. Assumim el valor i el pes del fracàs que suposa explicar una història que de per si ja és fracassada. Parlar d’un futur, unívoc, oficial, és parlar en termes històrics a manera patriarcal. L’únic futur que les institucions ens deparen no representa aquest fracàs, ni contempla les pors que veiem des d’aquí en la complexitat que mereixen. Preferim sobrevolar tot això, és preferible tenir una visió global de l’assumpte per saber on ubicar-se. Si en alguna cosa hem estat treballant en aquests últims tres anys és precisament en això. En treballar la composició d’on i com ubicar-nos. Un niu és un espai de protecció i cures, un taller on posar oli a l’engranatge que ens manté en moviment.

La vostra deriva personal i artística és d’alta intensitat política. Una demolició de tota dualitat de sexe i gènere. On us emplaceu en el context de la crítica queer?

Gràcies per entendre la nostra pràctica personal-estètica-política en la seva alta intensitat, diríem que és el resultat de construir ponts de connexió espiritual i afectiva que conflueixen en el projecte d’El Palomar i que desborden qualsevol experiència estètica individual. Ens esforcem sempre en donar visibilitat a d’altres trajectòries que també conflueixen en aquesta ideologia crítica -i precària. La nostra trajectòria i visió és trans-generacional. Molts i moltes haurien de cedir l’espai a experiències dissidents que són art i part, per a la seva autorepresentació, abans d’omplir-se boca parlant de teoria queer i voler il·lustrar un discurs que acaba sent acadèmic. En això anem més enllà de la ruptura de la dualitat sexual o genèrica: sobretot proposem altres maneres de fer. Defensem la inquietud queer com una cosa aplicable a qualsevol experiència o paràmetre. Les societats, els grups, les ciències, la moda, la cultura, les disciplines socials i fins i tot les relacions amoroses es fan queer.

Quina importància té en el vostre manifest personal l’amistat i la família?

Ens construïm des d’una base afectiva i és una cosa que defensem públicament des del principi. Defensem el dret a constituir-nos com a família des de les nostres vinculacions personals i no creiem que calgui justificar-se davant de ningú.

¿Barcelona és una ciutat on “volen colomes” en llibertat?

La Marca Barcelona es nodreix de polítiques toves que se’ns venen com alternatives i de disseny però que són sempre fetes per i destinades a les majories. Parlem més aviat de Ciutat Morta, de Barcelona mata, del Espai de l ‘ immigrant, del que va ser el PEI, del Palomar… Mobilitzacions organitzades com aquestes són les que -precàriament- atorguen vida real a aquesta ciutat, i que batallen en la seva supervivència. En contraposició a quelcom tan líquid com totes aquestes unions afectives i crítiques, l’ajuntament inverteix en símbols estàtics i en certa manera funeraris que es plantegen com a escultura pública. Gairebé no hi ha monuments que ens refereixin: la glorieta dedicada a Sonia Rescalvo Zafra, un espai massa neutre i desafectat, o la placa en homenatge a les víctimes LGT represaliades, que suposa una altra des-contextualització històrica, massa genèrica per erigir-se com pura propaganda política, amb prou feines visible i amagada. Mentrestant, els coloms sempre són contemplats per l’ajuntament com una amenaça corrosiva contra el patrimoni cultural i arquitectònic.

Quan els EUA va aprovar la llei del matrimoni homosexual una dona trans va alçar la veu entre el público denunciant la situació dels immigrants LGTBQ en aquest país. El més inaudit no va ser el rebuig d’Obama a les seves demandes sinó l’esbroncada general per part dels col·lectius homosexuals presents. Doncs el mateix aquí; tot es construeix des d’un hedonisme per l’hedonisme, sense tolerància ni contemplació pel corrosiu que suposa un hedonisme crític. S’està confonent la idea del queer, i s’està comercialitzant un significat totalment erroni i ubicat en un privilegi típic i europeïtzat que respon a un homosexual amb poder adquisitiu, blanc, de classe mitjana, que mai renuncia a l’estatus de poder concedit per les misèries que les institucions polítiques han ordenat en pro d’una integració sistemàtica i que s’ha construït com a falsa bandera. Falta molt perquè Barcelona s’assumeixi a si mateixa en tota la multiculturalitat que pretén. ¿Com volen que assumim el concepte legal de ciutadania que les lleis encara fan servir enfront de les experiències de risc i vulnerabilitat que patim i pateixen molts i moltes de les nostres amigues? Sabem que sota el suposat triomf de la llibertat (ara més que mai amenaçada) hi figuren les formes més refinades, però no per això menys acres i atroces, d’homofòbia, transfòbia, sexisme i racisme.