close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 octubre 2013
a_la_ville.jpg
À la ville de… Barcelona

Montse Badia

Els imaginaris urbans ens permeten abordar la realitat social i urbana des de dimensions simbòliques, culturals i no tangibles. L’antropòleg i crític cultural Néstor García Canclini afirmava en el seu llibre Imaginaris urbans que “molts pressupostos que guien l’acció i les omissions dels ciutadans deriven de com percebem els usos de l’espai urbà, els problemes de consum, trànsit i comunicació, i també de com imaginem les explicacions a aquestes qüestions”.

À la ville de… Barcelona és una obra de teatre escrita i dirigida per Joan Ollé (aquests dies en cartell al Teatre Lliure de Barcelona) que presenta, analitza, dissecciona i critica la ciutat de Barcelona, comprenent des de la Barcino de l’època dels romans fins a l’actual ciutat ocupada pels turistes i rígides normatives de l’Ajuntament, que està començant a resultar incòmoda als seus habitants. À la ville de … Barcelona és un retaule (que no una auca) plena d’escenes i salts en el temps, per les quals desfilen personatges, llocs, formes de relacionar-se i de conviure. El recorregut es converteix en una mena de calidoscopi, compost per imatges que més que establir un discurs lineal, evoquen associacions a partir del fragment i el suggeriment. L’imaginari de Barcelona es construeix emotivament a partir de referents molt diversos: fets, històries, esdeveniments, personatges, llocs, cançons o objectes.

Fets com les exposicions de 1988 i 1929; la Setmana Tràgica; la selecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 o el desmantellament dels “xiringuitos” de la Barceloneta, es conjuguen amb la desfilada/aparició de personatges i prototips (el serè, la monyos, el “gafapasta” que va als cinemes Verdi, el deprimit seguidor del Barça dels 80, els alcaldes Maragall i Trías, els habituals del Liceu, el pakistanès que ven llaunes al carrer…); amb objectes que rememoren fets destacats (que van des de l’entrada del concert dels Beatles l’any 1966 fins al primer Chupa-chup que es va menjar Johann Cruyff després de deixar de fumar), llocs (bars i clubs, cinemes desapareguts, la Boqueria) i referències literàries (aquí sí que trobem un veritable arsenal: Eduardo Mendoza, Jaime Gil de Biedma, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Maragall, George Orwell, Jean Genet, Joan Salvat-Papasseit, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Rafael Duyos, José Agustín Goytisolo, Josep Pedrals, Josep Maria de Sagarra i Jacint Verdaguer).

Encara que l’obra no deixa de ser de consum intern, s’evidencia l’ambigüitat d’una mirada que conjuga amor-odi a parts iguals. Hi ha moments emotius, però també crítica despietada: com un sorteig de loteria en què van cantant els números (per exemple: els informes encarregats per les administracions públiques que no serveixen per a res) i els premis (“una pastaradaaaaaaaa”); o una recreació de l’Angelus de Millet (en aquest cas Millet és Fèlix Millet) amb el seu inventari de despeses i d’assistents a les noces de les seves filles deixant clara la vinculació amb “les millors famílies” de la ciutat. També hi ha àcides, molt àcides superposicions d’escenes: la fletxa que encén el pebeter dels Jocs Olímpics es transforma en la bala que executa a Companys o el crit col·lectiu i entusiasta al conèixer-se la seu dels jocs del 92 es confon amb l’enrenou produït per l’entrada de les tropes franquistes al 39.

Per això ens enfadem quan aquesta inclusió de Barcelona es fa malament, i especialment quan es fa malament en art contemporani. Per exemple, cada vegada que el MACBA exposa la seva col·lecció i intenta introduir amb calçador referències al context (rastrejant l’herència de la modernitat en la construcció de l’Exposició Universal del 29, mostrant els espais anodins i poc recognoscibles de Barcelona registrats per Jean-Marc Bustamante o “la ciutat de la gent” retratada per Craigie Horsfield) sense per això relacionar-se de veritat amb aquest context ni oferint una mirada, ja sigui afí o crítica sobre ell, o ambdues coses alhora, perquè és precisament en aquesta tensió (que À la ville de… Barcelona resol tan bé) on rau la veritable voluntat d’intentar entendre el món que ens envolta o la ciutat en què vivim.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

21 octubre 2013

À la ville de… Barcelona

29 febrer 2020

Icònic

26 febrer 2018

ARCO’18

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)