Aire

Intercanvi d’investigacions i intuïcions creuades entre Abelardo Gil-Fournier i Job Ramos a propòsit del projecte sobre l’AIRE que tindrà lloc al Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona des de febrer fins maig 2024 i que està co-comissariat per Olga Subirós i Ingrid Guardiola.

Job Ramos: Una furgoneta com a dispositiu que respira

Fa uns mesos vaig deixar aparcada una furgoneta plena de plantes durant tota una nit. L’endemà les havia de portar a un poble de muntanya. Quan al matí vaig entrar a la furgoneta, el receptacle tancat tenia el seu propi microclima. L’interior dels vidres vessava aigua, com si fos una bèstia que respirava. Les plantes treballaven juntes, eren una sola cosa, la humidificació de l’aire era un indici de la seva acció col·lectiva.

Abelardo Gil-Fournier: Corrents i circulacions

Aquest projecte sobre l’aire al Bòlit sorgeix de la investigació que estic realitzant en i al costat de la Fundació Cerezales Antonino i Cinia, que gira a grans trets al voltant de la relació entre medi natural, cos i coneixement. En aquesta volem parlar d’un moment en què la crisi mediambiental ha tornat més evident que mai la impossibilitat d’un coneixement abstracte, ahistòric i universal. Volem parlar de la base material de qualsevol forma de coneixement. I volem relacionar aquesta base material amb el cos. El coneixement com un cos, el cos com un moviment i el moviment com un corrent. La paraula idea que prenem com a punt de partida per abordar aquesta relació és la de planeta. Per una banda, és una idea que visibilitza: equilibris energètics amb la radiació solar, corrents atmosfèrics i oceànics, cadenes tròfiques, límits de recursos vitals i de primeres matèries… Per altra banda, és també una idea que aliena: està vinculada a un subjecte que s’imagina fora del planeta, a una lògica i logístiques de dominació de tot allò que no és Home i una clausura de la imaginació on el possible queda reduït al probable.

Una part important del projecte gira al voltant de l’aire. L’aire, en concret, entès des del moviment, des dels corrents i les circulacions que componen l’experiència del que és atmosfèric tant a l’escala del planeta com a l’escala d’un espai domèstic. En el context de la Fundació Cerezales, estem intentant aterrar aquest espai de circulacions a l’esquema de materialitats que implica un procés expositiu i escoltat del territori. En quina mesura podem fer l’exercici de traslladar a aquestes altres materialitats la idea que la nostra vida té lloc immersa en capes planetàries en circulació contínua que, d’altra banda, estan en cert sentit, aturant-se? Aquestes circulacions són com una mena d’estructura, una infraestructura de suport vital. Si s’aturen, tot s’ensorra. En aquest sentit, en quina mesura la idea de circulació mitjana a la idea d’aire? Quan percebem, sentim o mesurem l’aire, quines altres circulacions hi tenen lloc? Aquest espai de qüestions són també les que abordo al projecte del Bòlit.

Imatge relacionada amb el procès de treball d’Abelardo Gil-Fournier, procedent del llibre dels experiments de Joseph Priestley, digitalitzada per Wellcome Collection en Public Domain: https://wellcomecollection.org/works/umwxygfa

Job Ramos: El aire com a contramotlle

Per començar vull recórrer com va sorgir l’interès sobre allò que estem tractant, i no ho nomeno, perquè aquesta és per a mi la primera qüestió rellevant, en anomenar-ho, estem objectualitzant una cosa que no és objecte. I problematitzar aquesta indefinició, és on roman i persisteix aquest projecte. Gairebé podríem parar aquí. La proposta parteix de la mera percepció, de certs estadis preverbals, d’estar a l’aire lliure, d’alguns jocs d’observació més o menys codificats que dissenyen una mena de mirada esbiaixada, una aproximació a la inversa,  l’aire com a contramotlle líquid de tot el present.

En esmentar a l’aire, m’interessa com a índex de certa vaguetat, jugar a codificar-lo com una resta o una resta respecte a tot allò manifest, l’aire com un tot excepte allò visible, una espacialitat per ser transitada; en comptes d’una definició, una possibilitat. Una possibilitat que tracta sobre les implicacions d’estar en un determinat lloc, i que es concreta al lloc ubic, on passa tot, a l’aire. I aquest tot pertoca no únicament als objectes o als cossos, sinó també a la veu que pensa, al cos que sent i en especial a allò estrany, a tot allò que dubtem de si està o no hi és. Per dir-ho de cop, l’aire és neo-pagà, l’aire és allò estrany, és on roman allò estrany.

La qüestió de l’aire va sorgir de dos llocs que potser no estan connectats o no sé si van junts en aquest moment. El primer neix de la importància d’imaginar i estar en un espai obert en contraposició a estar tancats, a cobert, entre parets i davant de pantalles, d’estar a l’aire lliure. Tenia un anhel d’intempèrie, que va quedar fixat com a motor inicial a la tesi en què estic treballant. Es titula “A la intempèrie. Els intersticis entre la paraula i el lloc”. Hi exploro, a partir d’aquests intersticis, la possibilitat de dur a terme una investigació acadèmica a l’aire lliure, a fora, a partir de la pregunta “què implica el lloc?”. Aquesta pregunta està situada en relació amb un camp d’assaig que ha estat una constant a la meva feina, la divisió intra/extra murs.

En aquest investigar des d’extra murs, va sorgir de forma accidental un joc d’observació que explora l’aire com a contramotlle. Vaig començar a practicar-ho caminant, en lloc d’enfocar-me en les formes donades o manifestes, en el conjunt d’objectes, en allò ordinari, em concentrava en allò no ocupat, a l’espai buit. Aquesta idea-joc de l’aire com a contra motlle, com el negatiu del present, va començar a redefinir una aproximació al lloc. L’aire com a contra motlle es defineix no només a través del conjunt d’objectes sensibles que l’ocupen, sinó també d’allò que es mou i s’hi desplaça.

Aquest joc de percepció no requeria imatges moviment ni escriptures ni de qualsevol altre sistema de fixació, és un joc que es practica en caminar mirant al revés, i que incideix en les diferències entre imaginar des d’un espai tancat o un espai obert. Intento investigar què pot implicar imaginar des de diferents llocs alhora. L’imaginat és una possibilitat inscrita al lloc. El lloc no com una cartografia del que és estàtic, el lloc sempre és temporal, líquid, en trànsit.

A partir d’aquí, tot va anar teixint-se en diferents direccions. En el meu procés de treball, les vaguetats són necessàries per bregar amb la no traducció directa entre semàntiques i formes. Hi ha punts cecs, coses que no sé què són. Aleshores sorgeix la pregunta de si he de visualitzar o, simplement, eludir la temptació de formalitzar la idea de l’aire com contra motlle, ja que hi ha el temor de cosificar-lo, d’acotar-lo i fer-lo finit. Aquest dubte encara persisteix.

Hi ha una sèrie de qüestions que he començat a tractar, com ara la relació entre el so i l’aire, on es confonen i es fusionen. El so comparteix la mateixa ubiqüitat de l’aire, però poques vegades ens hi fixem. També he començat a explorar formes d’aire mitjançant registres visuals, gravant cabells moguts pel vent, plantes que es mouen a si mateixes i interaccions entre aigua i aire.

Job Ramos. Imatge de procès de l’obra

Abelardo Gil-Fournier: atmòsferes i esferes

Com a part de la meva pràctica acostumo a acudir a dispositius científics d’èpoques passades. Un dels que ha aparegut en el context de la investigació a la Fundació Cerezales és l’ús de càpsules segellades de vidre, habitual en el context experimental científic des de la invenció de les bombes de buit. Contenidors transparents com esferes o campanes invertides de vidre permeten fer una mena de tall a l’atmosfera i veure el que passa al seu interior. Aïllar un volum de la resta de l’aire per introduir en aquest variacions i observar què passa. D’aquesta manera, en aquestes atmosferes segellades es van introduir processos que donaven lloc a comportaments diferents dels observats a l’exterior. Dins aquests recipients, per exemple, animals petits com ratolins i ocells deixaven de poder respirar i morien, o la flama de les espelmes es consumia molt més ràpidament.

Un experiment crucial va tenir lloc quan a l’interior d’un d’aquests recipients transparents es va introduir una planta. De sobte, aquell espai hostil es va tornar habitable. Gràcies a la respiració de la planta, els animals tancats a l’interior d’aquestes càpsules van poder sobreviure, i la flama de les espelmes va aguantar molt més temps enceses. La matèria vegetal restaurava allò que l’aïllament creat pel recipient segellat paralitzava. Una idea d’atmosfera apareixia continguda en cert sentit dins aquest volum, aleshores. És la idea d’una atmosfera on s’equilibren diferents respiracions i processos químics, per una banda: un concepte dinàmic, poblat de circulacions i intercanvis. Però també amb aquest dispositiu la idea d’atmosfera que emergia era la d’un volum que es pot generar i observar des de fora, que es pot seccionar i connectar a cadenes logístiques, és a dir, que pot ser, en cert sentit, cosificat.

Job Ramos: Reverberacions

Com construir una atmosfera. Aquestes són imatges d’un projecte antic anomenat ‘Un altre paradís sense clavegueram’ que jugava amb la construcció d’una atmosfera, un bosc, llum, un espai dins de l’espai expositiu, va ser el 2007, fa uns 15 anys. Se situa en relació, com a formes d’habitar i jugar a la intempèrie, amb la pel·lícula coproduïda amb el Bòlit (A la intempèrie, 2021) que podia haver estat filmada en aquest bosc inventat.

Sobre el que estem treballant ara tinc algunes altres imatges mentals mínimes: el contramotlle, l’intangible de l’aire, les possibles manifestacions, i la possibilitat de jugar amb l’espai de Sant Nicolau com un aire a reproduir. Aquesta última consisteix a habitar un doble present, una estranya reverberació que m’interessa explorar per manifestar la presència de l’aire en relació amb els visitants de l’exposició. Reproduir aquest aire a escala té a veure amb el cos del visitant i adonar-se del que hi estàs fent.

M’interessen els espais de negociació. No hi ha una separació clara entre allò real i allò fictici. Sempre estem al mig, en un espai de barreja. Aquest espai continu de negociació entre allò suposadament tocat i allò no tocat, allò artificial i allò no artificial, és on m’agrada estar.

Abelardo Gil-Fournier: Imatges de l’aire

Tota aquesta dinàmica de mediació sol acabar cosificant aire. En el meu cas busco esquivar aquestes dinàmiques intentant evitar pensar l’aire com un substantiu i pensar-ho més aviat des dels verbs que estan en funcionament quan aquest substantiu és esmentat. En el context de l’aire, quins verbs poden ésser? De vegades els verbs són més tècnics; alguns els hem comentat: actes de mesurar, encapsular, aïllar. Però també hi pot haver verbs més corporals, en particular per a algú que utilitza més el cos com a eina. Per exemple, un corrent, ajustar-se, moure’s, ballar. I hi ha verbs més aviat híbrids a cavall entre l’experiència del cos i el dispositiu tècnic. Com inflar-se d’una espelma, per exemple: el seu desplegament és en cert sentit celebratori, com el batec d’un cor. Però és un verb, aquest de la vela, que conté també una dimensió extractiva de lectura, registre i anàlisi de patrons: repetir navegacions, establir rutes, articular xarxes i logístiques…

Al fil d’això una imatge interessant és la del punt vèlic, el point vélique de Bachelard. Raul Alaejos me’n va parlar. El punt vèlic és una definició nàutica que descriu l’estat d’una embarcació quan l’impuls del vent a través de les veles és igual a l’arrossegament en sentit oposat a causa del corrent de la superfície del mar. En aquest punt, l’embarcació ni avança ni retrocedeix. Si l’estiguéssim gravant amb una càmera no es mouria del centre, no caldria moure la càmera. Per a Bachelard aquesta era la imatge d’un instant, de l’instant com una composició de forces en equilibri. Com l’interior dels recipients esfèrics quan hi ha plantes i animals i s’assoleix un equilibri a l’acoblament de les respiracions.

Avui, però, és difícil no deixar de veure en aquest punt vèlic el desig d’una continuïtat, el d’un moviment perpetu, quan al nostre voltant els equilibris a què estàvem acostumats a poc a poc van alterant-se. Em refereixo a aquests corrents de què parlava al principi, al pas de les estacions, als equilibris atmosfèrics… Avui veiem com tots aquests punts vèlics, tot aquest background en moviment, està en cert sentit en perill. Com si el vent anés a parar de bufar en aquest gif animat imaginat per Bachelard i el vaixell anés a quedar a la deriva, o com si l’aire dins de les ecoesferes no servís per evitar que el seu interior marxi. Hi ha una mica d’interiorització de l’escala planetària en tot això. Esquemes que parlen d’escales i escales que es projecten de tornada a un espai d’interpretació del que és quotidià.

Job Ramos: Problematitzar

Per seguir i acabar, hi ha una qüestió no escòpica, hàptica. Crec que quan pensem, solem pensar cap endavant. Fins i tot necessitem matisar quan volem evitar un pensament que es tanca, aleshores parlem de pensament lateral o similars. Tractar l’aire per a la meva opera com a anti-tema que invoca més els estars que una reflexió que avança. Crec que en comptes d’avançar m’interessa quedar-me; en lloc d’anar endavant, advoco per un problematitzar per estar-hi, romandre. Per exemple al lloc on he filmat les dues últimes pel·lícules, a l’Astacifactoria de les Fonts o als paratges de la Moixina, aquest lloc em permet, de moment, romandre. Potser no estic sent clar, tant se val, han de ser intuïcions creuades.