close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

01 febrer 2014
BARCO_HUNDIENDOSE-2.png
Així naufraga l’art tècnicament punter. El trist cas del Polizone

Ernesto Castro


Hi ha vaixells que només valen per estar a terra. Com el “Vasa”, el vaixell de guerra que va manar fabricar entre 1621 i 1625 Gustau II Adolf de Suècia, qui pretenia afegir a la seva flota el major vaixell mai fet, armat amb 64 canons i una dotació de 30 mariners i 300 soldats, sent el seu trist destí escorar-se i enfonsar-se durant el seu baptisme a escassos metres del port d’Estocolm. Els enginyers van calcular adequadament les magnituds per un pont de canons; Gustau va haver de demanar doble ració per enviar aquesta mala bèstia en orris.

Polizone, la instal·lació interactiva amb què culmina la iniciativa Huésped, proposada per INTACT Project i allotjada al Medialab-Prado, l’objectiu de la qual consisteix a utilitzar la tecnologia per simular una travessia marítima, podria ser el Vasa d’aquest inici de segle. Els creadors van advertir a la concurrència que hi assistissin preparats per contribuir activament en una experiència meta-creativa que involucrava la participació semi-presencial de Matralab (Montréal, Quebec) i d’Arteleku (Donostia, Euskal Herria). Segons Roberta Bosco i Stefano Caldana, teníem davant nostre «una aposta molt atrevida i potser l’obra basada en tècniques de telepresència més complexa que mai s’hagi realitzat» .

Però el propòsit de la interacció comença a fracassar un cop el públic, després d’esperar quinze minuts de retard com ovelles en un corral, és incapaç d’entendre les repetitives indicacions de l’organització, que insisteixen “si us plau situïn-se darrere del projector”, en cap cas davant. Podria portar aquí a col·lació l’anomenada Llei de Zinc de les Masses, segons la qual dos cranis pensen junts millor que només un, però a partir de vint la cosa es fa com ningú, com ningú pensa en absolut; adquirim un encefalograma pla comú.

Seria cruel, però, titllar de ximple a un públic que m’inclou a mi, en companyia de multitud d’anglesos i alemanys, símbols vivents de la distinció internacional i de no entendre res de res també. Pitjor per a ells: vam poder escoltar per Skype als contertulians euskalduns i quebequesos queixar-se en perfecte castellà de «Los fallos de último momento», suposant llavors que el programa requeria saltar-se les diferències idiomàtiques; això és, explicar contes de vaixells en l’idioma de Miguel de Cervantes, qui segur els odiava a mort perquè va perdre un braç a bord d’un.

I així va ser. L’orquestra esquinçava la banda sonora d’alguna pel·lícula de terror, instruments de corda gronxant notes agudíssimes, la percussió que oscil·la entre el sobtat i el monòton, mentre una veu desgrana una narració carregada de lirisme i la segona persona del verb. Res d’Unai Velasco o Miqui Otero, els En este lugar (Papel de fumar, 2012) i La cápsula del tiempo (Blackie Books, 2013) dels quals considero respectius referents, autèntics tòtems de la poesia i del tuteig. Lluny d’aquests, Polizone gasta un estil Carne Cruda, el programa de Ràdio 3 que tantes vegades ha decidit tirar-se a la piscina del simbolisme de ‘cantimpalo’.

Els vídeos que pretenien reproduir els llums de l’onatge, tot sigui dit a favor de Polizone, estaven fins al punt aconseguits que recordaven els versos de Juan Ramón Jiménez sobre l’alta mar com un llençol blanc que els morts empenyen des de baix.

Però aquesta vegada sense el com: un llençol blanc arrugat va ser tot l’aprop que els artífexs de Polizone van estar d’aconseguir el seu objectiu mimètic. Suposo que el gruix del finançament va estar destinat a construir el far, un focus de llum que -segons sembla – controlava un personatge en streaming des vés a saber on. O si no, que expliquin què estava fent aquest tipus acostant-se a una càmera web amb el pegat del dolent de Waterworld (Kevin Reynolds, 1995) a l’ull.

La gent estava confusa. A l’orquestra li faltava la guitarra i van apadessar l’assumpte amb una batukada. Com senten: en mala hora acceptem els palets xinesos que els uixers del Medialab amablement van repartir entre el públic. En principi només valien per fer que remàvem, però ara que tocava seguir el ritme colpejant uns passamans d’acer, fins als cap de família, que anaven amb nens i havien de reforçar l’entusiasme, van quedar gelats quan la seva prole entre cinc i nou anys va dir però papa, on és el vaixell?

Ernesto Castro (1990) és un truà, és un senyor. Comet faltes com si no hi hagués un demà. Les ortotipogràfiques són les seves preferides. Però també conjuga aquestes amb d’altres. Encara falta als bons costums, per exemple. En època portava un bigoti hitlerià. És verídic, forma part del passat. Ara estudia, molt i sempre. Per caritat, no el molestin. Té un bloc: http://castracastro.blogspot.com.es/

Publicacions

01 febrer 2014

Així naufraga l’art tècnicament punter. El trist cas del Polizone

06 octubre 2014

Una modesta exposició

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)