Això no és art (potser)

“Outside in” és el títol d’una ressenya sobre la biennal de Venècia publicada al darrer número de Mousse (40). Chris Welley, col·laborador científic del Palau Enciclopèdic, explica convincentment per què el focus d’atenció s’està desplaçant cap a aquest “altre” art, el dels autodidactes al marge del sistema, i rastreja antecedents (la Documenta 13, ideada per Carolyn Christov-Bakargiev, n’és l’exemple més destacat) per a la biennal de Massimiliano Gioni. Fill predilecte de Francesco Bonami i Maurizio Cattelan, ungit amb tots els crismes de la teoria institucional de l’art, en el seu “Palau Enciclopèdic” articula un discurs historicista i antropològic sobre la natura i el potencial de les imatges, que confirma que un canvi de paradigma està ‘a l’aire’. I lluny de caure en fetitxismes, com els de les avantguardes històriques en relació amb l’art primitiu, suposat reducte de la creativitat en estat pur, analitzem amb Welley “què vol dir aquesta creixent passió per aquestes obres singulars, que escapen a qualsevol classificació i es desenganxen de qualsevol tradició, respecte del nostre desig d’art en general”.

En poques paraules: es troba a faltar la urgència de comunicar, una visió del món que alliberi els phantasmae de la imaginació creadora, que està a la base de tot art autodidacta, procedeixi o no de la clínica mental, independentment de la seva qualitat i resultat estètic. Sembla una heretgia conjugar imaginació i art contemporani, en els temps que corren, en què tot el relacionat amb l’art està “professionalitzat” i “institucionalitzat” fins al punt que teòrics com George Dickie rebutgen qualsevol tipus d’”artisticitat”, considerant en canvi el context social de recepció i construcció de significat i valor per a aquest objecte (artworld). L’art que es produeix dins del sistema, bé per alimentar el mercat d’objectes de luxe, bé per omplir els espais institucionals de museus i similars, obeeix a lògiques cada vegada més alienes a l’art. El pluralisme que saludava Danto, l’”anything goes“, està deixant de ser sinònim de llibertat creativa.

A les cartel·les de la biennal de Venècia, que l’escriptor Tiziano Scarpa anomena les vite enciclopediche di Gioni, cap indicació expressava la condició d’ “insider” o d’”outsider”. Un es pregunta, no ja què hauran de veure la nènia taral·lejada pels performers de Tino Sehgal, amb els diagrames sobre pissarra del pare de l’antroposofia, Rudolf Steiner, sinó on és la frontera entre uns i altres, o encara més, per què hauria d’existir una frontera. En ambdós casos els artistes es fan instrument de les imatges, es conceben en funció d’elles com ha sabut veure Scarpa (Artribune, maig 2013). Viatge psíquic cap a l’ignot, mirada cap endins, el visionarisme no és patrimoni dels mediums, ni es tracta de re-valoritzar la noció individualista del geni artístic. Des d’un punt de vista antropològic, tots som conductors d’imatges. Estem posseïts per elles, recorda Gioni, encara que avui les exteriors amenacen amb sufocar i, de passada, a aquesta imaginació creadora, davant la qual la crítica segueix experimentant vergonya, quan no rebuig. A ella li retreu Lucie-Smith haver-se aturat en els aspectes més materials (i materialistes) de l’art del segle XX, ignorant el seu contingut visionari i les seves inequívoques connexions amb corrents espiritualistes, des Kandinsky fins a Beuys . És una constant aquesta incapacitat dels crítics per solucionar l’irracional en l’art, des dels temps de Vasari, que no sabia com conceptuar els grotescos, encara que els hagués fet el mateix Rafael. Roelstraete admet -a la seva ressenya “Outsider Art: after Venice”, Mousse, 40 -que ja no hi ha dubte que la tendència actual a evadir la rígida reglamentació de l’artworld sigui una realitat. Un cop fora, però, ignora què és el que ens espera, i com l’anomenarem, sobretot, com l’anomenarem. El desemparament dels crítics és, de nou, revelador.