close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

29 novembre 2013
Jung_LibroRojo.jpg
Això no és art (potser)

Malena Manrique


“Outside in” és el títol d’una ressenya sobre la biennal de Venècia publicada al darrer número de Mousse (40). Chris Welley, col·laborador científic del Palau Enciclopèdic, explica convincentment per què el focus d’atenció s’està desplaçant cap a aquest “altre” art, el dels autodidactes al marge del sistema, i rastreja antecedents (la Documenta 13, ideada per Carolyn Christov-Bakargiev, n’és l’exemple més destacat) per a la biennal de Massimiliano Gioni. Fill predilecte de Francesco Bonami i Maurizio Cattelan, ungit amb tots els crismes de la teoria institucional de l’art, en el seu “Palau Enciclopèdic” articula un discurs historicista i antropològic sobre la natura i el potencial de les imatges, que confirma que un canvi de paradigma està ‘a l’aire’. I lluny de caure en fetitxismes, com els de les avantguardes històriques en relació amb l’art primitiu, suposat reducte de la creativitat en estat pur, analitzem amb Welley “què vol dir aquesta creixent passió per aquestes obres singulars, que escapen a qualsevol classificació i es desenganxen de qualsevol tradició, respecte del nostre desig d’art en general”.

En poques paraules: es troba a faltar la urgència de comunicar, una visió del món que alliberi els phantasmae de la imaginació creadora, que està a la base de tot art autodidacta, procedeixi o no de la clínica mental, independentment de la seva qualitat i resultat estètic. Sembla una heretgia conjugar imaginació i art contemporani, en els temps que corren, en què tot el relacionat amb l’art està “professionalitzat” i “institucionalitzat” fins al punt que teòrics com George Dickie rebutgen qualsevol tipus d’”artisticitat”, considerant en canvi el context social de recepció i construcció de significat i valor per a aquest objecte (artworld). L’art que es produeix dins del sistema, bé per alimentar el mercat d’objectes de luxe, bé per omplir els espais institucionals de museus i similars, obeeix a lògiques cada vegada més alienes a l’art. El pluralisme que saludava Danto, l’”anything goes“, està deixant de ser sinònim de llibertat creativa.

A les cartel·les de la biennal de Venècia, que l’escriptor Tiziano Scarpa anomena les vite enciclopediche di Gioni, cap indicació expressava la condició d’ “insider” o d’”outsider”. Un es pregunta, no ja què hauran de veure la nènia taral·lejada pels performers de Tino Sehgal, amb els diagrames sobre pissarra del pare de l’antroposofia, Rudolf Steiner, sinó on és la frontera entre uns i altres, o encara més, per què hauria d’existir una frontera. En ambdós casos els artistes es fan instrument de les imatges, es conceben en funció d’elles com ha sabut veure Scarpa (Artribune, maig 2013). Viatge psíquic cap a l’ignot, mirada cap endins, el visionarisme no és patrimoni dels mediums, ni es tracta de re-valoritzar la noció individualista del geni artístic. Des d’un punt de vista antropològic, tots som conductors d’imatges. Estem posseïts per elles, recorda Gioni, encara que avui les exteriors amenacen amb sufocar i, de passada, a aquesta imaginació creadora, davant la qual la crítica segueix experimentant vergonya, quan no rebuig. A ella li retreu Lucie-Smith haver-se aturat en els aspectes més materials (i materialistes) de l’art del segle XX, ignorant el seu contingut visionari i les seves inequívoques connexions amb corrents espiritualistes, des Kandinsky fins a Beuys . És una constant aquesta incapacitat dels crítics per solucionar l’irracional en l’art, des dels temps de Vasari, que no sabia com conceptuar els grotescos, encara que els hagués fet el mateix Rafael. Roelstraete admet -a la seva ressenya “Outsider Art: after Venice”, Mousse, 40 -que ja no hi ha dubte que la tendència actual a evadir la rígida reglamentació de l’artworld sigui una realitat. Un cop fora, però, ignora què és el que ens espera, i com l’anomenarem, sobretot, com l’anomenarem. El desemparament dels crítics és, de nou, revelador.

La Malena Manrique es va doctorar en història de l'art a la Universitat de Saragossa, després dels seus estudis de teoria i literatura artístiques sobre el Segle d'Or. El seu desig de fugir de la cotilla de la crítica textual la va llançar als braços de Goya, però aviat es va adonar de que parlar amb els difunts podria convertir-se en un monòleg: abans que mèdium va preferir ser mediadora. Des de 2002 viu a Itàlia. És cofundadora i curadora de la Fundació del Garabato.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)