close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 febrer 2014
historia_de_la_meva_mort.jpg
Albert Serra el formalista

Peio Aguirre


Per una qüestió d’extensió em limitaré aquí a la pel·lícula d’Albert Serra, Història de la meva mort, i no a la seva gairebé sempre controvertida figura pública. Les advertències que el mateix Serra ha llançat sobre el seu film es confirmen totes. La seva singularitat queda fora de tot dubte. En un col·loqui recent a Sant Sebastià, posterior al visionat, va utilitzar en una ocasió el terme “formalista”, encara que no de manera molt intencional. Albert Serra és un formalista d’alta volada. Explicaré què s’entén per això.

El problema del formalisme en art i literatura (o en cinema) travessa tota l’estètica del segle XX . El seu sentit, segons s’utilitzi, passa de ser el simple adjectiu descriptiu d’una tendència estètica històrica (diguem-ne formalitzant, i que surt d’una anàlisi del llenguatge com a matèria primera), a ser directament una acusació pejorativa (la recerca buida de la forma a costa del contingut i consegüent retòrica). La complexitat del formalisme, especialment el seu significat a partir de la polarització d’estètiques i posicions ideològiques durant la Guerra Freda, va portar els termes “formalista” i “formalisme” a no pocs malentesos i carrerons sense sortida. Simplificant molt, podríem dir que hi ha un formalisme “bo” i un altre “dolent”. El cinema de Serra pertany al primer.

Roland Barthes va comentar una vegada (a Mitologies) que “si la crítica històrica no s’hagués sentit tan terroritzada pel fantasma del ‘formalisme’, potser hauria estat menys estèril; hauria comprès que l’estudi específic de les formes no contradiu en absolut els principis necessaris de la totalitat i de la història”. Afegia Barthes que quan un sistema és més específicament definit en les seves formes, més dòcil es mostra a la crítica històrica. I acabava la seva reflexió amb un dels seus subtils doblecs: “Parodiant una dita coneguda, diré que una mica de formalisme s’allunya de la història; molt, s’hi apropa”. Aquesta última frase semblaria apropiada per a aquesta manera de fer cinema, on l’èmfasi dipositat en els aspectes formals genera un naturalisme que lluny de semblar forçat sembla transmetre una imatge del passat sensible i creïble o, si volem utilitzar una paraula maleïda, “veritable”.

Però passa que allò interessant d’Història de la meva mort (i la resta del seu cinema) està en que aquesta imatge del passat és completament mítica, irreal, ficcional. La trobada entre Casanova i Dràcula és tan absurda com surrealista. Però el que les imatges, les paraules i el so transmeten no pot en cap cas ser passat per alt. El compromís de Serra està amb i en la ficció. Aquest és el seu territori. Aquest, i també el treball amb els no actors, el rodatge, el cinema com a invenció de realitat. Tot formalista com cal comença imposant unes regles molt estrictes que no abandona mai. Ser fidel a si mateix, però de vegades flexible també. Un altre tret: operar dialècticament entre la totalitat i les parts. Prestar atenció al detall i partir del detall rebutjant les consideracions morals que el contingut sempre imposa: la trama, la idea original, el guió i noséquantes altres regles de la indústria de fer pel·lícules.

Possiblement no hi haurà ara mateix al món altre cineasta que parli més de com el seu cinema està fet, que parli de la tècnica, dels aspectes formals que Serra. Sembla més un artista que un cineasta. Però igual que tots els Forerunners de l’art, la tècnica per se sol importa com a mitjà per aconseguir uns efectes o objectius. En tot artista veritable la transgressió per la transgressió no existeix. Les regles es trenquen per a alguna cosa. El mètode de treball i sobretot la complicada tècnica de muntatge de Serra el situen com un formalista que passa per frívol, encara que ell sap molt bé el que es fa.

En el curs d’una entrevista a la revista Cinema Scope, Serra parlava en el seu to habitual que la seva última pel·lícula és “unfuckable” per la crítica. Volia dir que o l’agafes per complet o la deixes de la mateixa manera. Argumentava el mètode emprat on la realitat de la pel·lícula existeix únicament en i per a la pantalla, com una realitat autònoma que no pot confrontar sinó en la fantasia de l’espectador, i no en aquestes clàssiques disquisicions de la crítica de cinema convencional entre el concepte i els resultats, ja se sap, concepte, guió, interpretació, argument, trama, etc. Albert Serra al·ludeix a una noció de totalitat que és, aquest sí, un altre tret formalista. En aquesta totalitat caben infinits moments de delit, ironia, harmonia i també enorme bellesa. O el abraces, o el rebutges. Jo ja he decidit.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)