close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 juny 2015
A*DESK_Abboundara anunciando su retirada. Imagen cedida por Abboundara
Àliens i Biennals

Irina Mutt

Escric aquest text a partir de dos moments condicionants: el de visitar la Biennale en els dies d’inauguració – sense prejudicis, sense haver llegit res, recent aterrada – i el d’aquest text; passat un mes i havent llegit bastanta crítica sobre Venècia, tant de nacional com d’internacional. Des de la redacció d’A*Desk em van proposar escriure sobre l’“off Biennale”, quelcom perifèric i subjectiu, així que això no parlarà dels continguts dels pavellons, més aviat de crítica; temps; àliens i emocions. Aquest text també invertirà la direcció del temps, de manera que abans de l’experiència visitant Venècia, començarà per la posterior, la crítica publicada.

Així, en (molt) resumit, el que s’ha dit en general sobre la Biennal de Venècia 2015: a tothom li va agradar Alemanya, Estats Units i Bèlgica, però després el premi se’l va endur Armènia; i Okwui Enwezor ho va fer malament. Als pocs dies d’haver inaugurat, a la premsa apareixia cert consens, hi havia molta coincidència i poc risc a l’hora de parlar del millor i del pitjor dels Giardini, del Pavelló Central, de l’Arsenale i de la resta de pavellons nacionals escampats per Venècia. ¿Com s’ho fan algunes persones per signar textos en què sembla que s’ha vist i analitzat al detall tant en tan poc temps? Imagino que a part de veure art, la gent que va visitar Venècia la setmana de la inauguració, també va fer vida social i va acudir a les festes aquestes que es fan al món de l’art perquè amb l’alcohol sembli més fàcil fer amics. Suposo que també van parar en algun moment per menjar i descansar.

De vegades m’imagino alguns crítics amb làser als ulls, escanejant un pavelló en un minut i sent capaços d’omplir després dos folis de veredicte. El resultat de tanta velocitat és que després surten textos molt semblants i acabes llegint la mateixa Biennale tota l’estona en diferents idiomes i versions. Una Biennale que per cert, jo no vaig veure; o més aviat una de diferent de la que vaig veure. Perquè per començar, no la vaig veure sencera (això sona lleig i comprometedor de dir si has de fer una crítica, confessar que no t’ho vas mirar tot) i l’atenció es va desviar cap a d’altres costats. El procés de menjar-te una biennal pot ser lent i dens, comptant per exemple que a la qual t’aturis a mirar tres o quatre vídeos que t’agradin, ja ocupes una bona estona. La Biennale que vaig veure va ser fragmentària, amb diferents ritmes i amb derives per la ciutat, converses en terrasses i esglésies barroques barrejant-se amb art contemporani.

A més a més, ser-hi els primers dies afegeix aquest element irreal i endogàmic del sector, quan la presència de tota la piràmide social de l’art internacional es concentra durant una setmana en una ciutat. Fantasiejar per un segon amb què a Venècia aquests dies ens cau un meteorit gegant o s’enfonsa al mar tota la ciutat de cop. Els dies d’inauguració són de molt soroll i poca claredat. Per trobar un lloc tranquil cal prendre una mica de distància i allunyar-se del rumor general. Passar del que s’ha dit i tornar al punt d’origen.

Okwui Enwezor, el comissari general de la Biennale 2015, va utilitzar l’Angelus Novus de Paul Klee descrit per Walter Benjamin com a metàfora i leitmotiv d’aquesta edició. Proposo la imatge d’un àlien – remix extravagant de l’Angelus Novus – per acompanyar aquest relat. Un àlien que canvia el Kapital de Karl Marx pel Cyborg Manifest de Donna Haraway. Total, Donna Haraway ja utilitza la teoria marxista i el materialisme històric com a base teòrica afegint feminisme, així que la cosa millora si Das Kapital es torna queer. A més, Donna Haraway recorre a la imatge del cyborg com Walter Benjamin o Okwui Enwezor a la de l’Àngel de Paul Klee per parlar de les condicions de la història des de la contemporaneïtat. Així que té el seu sentit posar un àlien en tot aquest assumpte. D’acord, és una mica estrany però funciona.

Als àliens no els agrada la crítica vuitcentista i la crítica vuitcentista no creu en els àliens, així que en principi, tot bé. La figura de l’àlien és l’off Biennale i es desplaça per la matèria fosca del sistema, sentint-se fora de lloc en el context art però com a casa davant segons quines obres. Un àlien és emocional, queer, feminista i anti-racista. Tot i que es desvia constantment, sempre mostra posicions clares. De vegades els àliens poden semblar una mica pesats a alguns, insistint sempre en preguntar el mateix: ¿qui té quins privilegis i a costa de què? Aquesta pregunta sobre el valor de les coses fa que els àliens donin la mateixa importància a les paraules que als cossos, perquè saben que hi ha uns cossos que compten i uns altres que no. Finalment, els àliens no tenen gènere o sexe definit ni pàtria. La seva única bandera és la de l’arc de Sant Martí, i tot i que avancen sense ales entre la merda i les ruïnes d’aquest món, els àliens deixen darrere seu un rastre brillant de purpurina i plomes, perquè els agrada el rotllo drag i els és una mica igual si als altres els sembla vulgar.

Em van fer bategar de la Biennale les obres o pavellons on aquest àlien s’hagués sentit com a casa. Al cap i a la fi, un àlien és l’altre, i com deia Monique Wittig: “què és allò altre / diferent si no allò dominat?” Doncs això, em van agradar les situacions i obres on allò diferent era agenciat, allò vulnerable exposat sense por, i la resistència es mostrava com una forma lúdica de qüestionar i desmuntar la norma dominant. Em conformo amb fragments i buits, amb no haver-ho vist tot i haver oblidat alguns noms. Així queda més espai i temps per al que val la pena.

Visitar una biennal consisteix bàsicament en això; rebre molta informació que cadascuna editarà a la seva manera. I cadascú, que acompanyi el seu relat amb el símbol que més li convingui; àngels, àliens, diners, la verge Maria o Karl Marx.

Segueix citant a Annie Sprinkle.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)