close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 juny 2015
Tots els futurs del món, o la dificultat d’albirar alguna cosa

Juan Canela

Sens dubte, el títol és imponent, impressiona. Podria fins i tot arribar a ser massa pretensiós. La 56ena biennal de Venècia, comissariada pel nigerià Okwui Enwezor, es diu Tots els futurs del món . La pròpia frase aclapara; un comença a imaginar els futurs, molts futurs, tots els futurs; el meu futur, el teu, el del veí, el dels teus amics, el del meu país, el teu continent, el dels altres, el dels de dalt, els de baix, el dels humans, el dels animals i les plantes, el planeta, ¡tots els futurs del món! I tot alhora. Només aquestes cinc paraules basten per ennuvolar el pensament. I deixar al visitant fora de joc, incapaç d’establir una base sòlida o coherent per començar la visita.

Si hi ha un adjectiu que defineixi la biennal d’Enwezor és precisament el d’”aclaparadora”. A través d’un muntatge intens, que en ocasions no deixa espai per digerir entre obra i obra, l’espectador se sotmet a una allau de discursos, idees, dispositius, obres, performances, xerrades, trobades o tallers que propicien una sensació d’impotència davant l’inabordable de la situació. La intenció del comissari sembla ser, sent molt conscient de la història del la biennal mateixa i de les relacions que es van establir durant el temps amb diferents fites històriques, que el seu projecte reflecteixi, reflexioni, indagui i dialogui amb l’actual estat de la qüestió ( The State of Things); amb les problemàtiques, urgències i dificultats que assolen el món en el nostre temps.

No és empresa petita, per descomptat. L’Angelus Novus de Paul Klee, o més aviat la lectura que Walter Benjamin va fer d’aquesta pintura, funciona com a antecedent, com una essència que s’estén per totes les intencions del projecte. Benjamin llegia l’Àngelus en clau apocalíptica, a l’Europa prèvia a la Segona Guerra Mundial, un altre període de brutal crisi. Enwezor ho rescata per portar-ho al moment actual, en el qual de nou, afrontem ruptures sistèmiques que recorden catàstrofes anteriors a cada racó del globus.

A diferència de la clàssica exposició de tesi, amb un tema clar sobre el que orbiten obres que il·lustren el discurs, aquesta biennal escomet, de manera conscient, un projecte que s’assenta en diferents línies discursives o filtres (Filters), com el mateix comissari els anomena. Aquests es barregen i se superposen creant un amalgama de significats complexos difícils de copsar a primer cop d’ull (com difícil és copsar la complexitat del món).

Un d’aquests filtres en joc té a veure amb la noció del desordre (Garden of disorder). Desordre en la geopolítica global, en el medi ambient o en l’economia. Present al llarg de tot el recorregut, i barrejat i agitat amb d’altres filtres, potser és a l’Arsenale on aquesta idea es fa més explícita. A través d’aquest muntatge embullat, sense un ordre clar i suggerit, el visitant va descobrint una estructura que es repeteix al llarg de les sales, dividides en diferents passadissos i espais laterals i centrals, pels quals cal discórrer per tornar a passar i anar avançant atent de no perdre’s res. L’entrada és imponent, amb una gran sala en la què una sèrie de neons de Bruce Nauman, (produïts entre 1972 i 1980) a les parets dialoguen amb una pertorbadora nova instal·lació de l’algerià Abdel Abdessemed, que planta ganivets de diferents tipus i mides al terra. En traspassar aquella sala, el recorregut comença a fer-se més i més dens, i només la instal·lació de Flickering Lights de Philippe Parreno, que s’expandeix per tot l’espai, ens va marcant alguna pista i ens anima a seguir endavant, descobrint en el tortuós recorregut la magnífica sèrie de dibuixos d’Abu Bakarr Mansaray, una delirant visió de la memòria de Sierra Leone, la guerra, la indústria armamentística o la dictadura tecnològica; la instal·lació Balad of the lady who lives behind the trees, de la palestina Jumana Emil Abboud, que reuneix notes, dibuixos i pintures amb un exquisit ritme espacial; o l’hermètica instal·lació New Reproduction del croat David Maljkovic.

Al Pavelló Central dels Giardini el ritme no és tan caòtic, encara que l’espai es modifica amb un mur a l’entrada que trastoca la manera de començar l’exposició. Grans noms de la història de l’art com Robert Smithson, Hans Hacke o Marcel Broodthaers es relacionen amb peces de Runo Lugomarsino, Elena Damiani o Munira Al Solh. Menció especial mereix el tram de tres habitacions amb les pintures de Kerry James Marshall, la magnífica sèrie de calaveres de Marlene Dumas i la pel·lícula de Rosa Barba. I la última sala de Jeremy Deller sobre els contractes de treball de 0 hores al Regne Unit.

Un altre dels filtres té a veure amb l’assaig de temporalitats extenses i diferents velocitats (Liveness: On epic curation). Seguint aquesta lògica, per tot arreu de l’exposició trobem diferents performances, accions, sessions de lectura, i un programa d’actes que es desplega espacial i temporalment com un continu i incessant esdeveniment en viu. Algunes propostes estan disseminades pel recorregut expositiu, com The Sinthome Score, el projecte de l’espanyola Dora García, transcripció del 23è seminari de Jacques Lacan; o la subtil instal·lació performativa Indoor flights, de l’argentí Ernesto Ballesteros, una mena de taller en el qual l’artista es troba construint delicats i ultralleugers avions que sobrevolen l’espai.

Però sens dubte, aquest intent de treball des d’allò temporal té el seu epicentre a l’ARENA, una aposta per generar un lloc de trobada per a diferents esdeveniments en viu, on el públic pugui seure, reunir-se i assistir a les diferents propostes. Localitzat a la rotonda del pavelló central, genera una sensació estranya de ruptura del recorregut, alhora que possibilita una lectura diferent i una temporalitat alternativa a la que estem habituats enmig d’una exposició (i més encara d’una biennal). Les propostes van des d’accions o presentacions per part d’alguns dels artistes participants, invitacions específiques, o la sèrie de lectures dels tres volums d’El Capital de Marx.

Aquest és precisament el tercer dels filtres (Capital: A Live Reading). Dirigida per Isaac Julien, la lectura indaga en la naturalesa del llibre des de la ficció i la realitat, proposant una exploració del seu aura, efectes, afectes i espectres. Si portar a Marx a Venècia pot semblar un gest una mica vacu o frívol, no és del tot intranscendent tornar a posar (sí, un cop més) El Capital al centre de la discussió, i per què no, possibilitar noves aproximacions des de formats molt diversos en un escenari performatiu, de diàleg i coral.

A més de les presentacions especials d’artistes consagrats com Nauman, Smithson, Hacke, Dumas, el -de nou inabastable- atles filmogràfic de Harun Farocki, o els treballs d’Adrian Piper (lleó d’or d’aquesta edició), aquesta biennal acull una sèrie de projectes especials que desborden l’espai expositiu i que generen, de nou, altres tipus de ritme i lectura. Supercommunity, la col·laboració amb e-flux journal, per exemple, desenvolupa un projecte editorial a partir d’una sèrie d’assajos diaris de participants a la biennal i d’altres convidats, que es publiquen en línia i es distribueixen gratuïtament. Alguns d’ells són llegits i comentats a l’ARENA. Es donen també col·laboracions com un taller de tres dies a l’agost amb Creative Time Summit; les sessions amb Gulf Labor Coalition dedicades a les condicions laborals al Golf Pèrsic i Àsia del Sud; la presentació del treball, en procés al llarg de la biennal, de The Invisible Borders Trans-African Project; o la del col·lectiu sirià anònim Abounddara, que treballa sobre la noció de “cinema d’emergència”. A més, s’editarà una publicació final que compilarà un arxiu, documentació i reflexions sobre tot el procés diari dels esdeveniments a la biennal.

Fosca i complicada de digerir, la biennal ofereix un paisatge complex i borrós pel que fa a aquells futurs, si és que se n’intueix algun. Enwezor busca escapar del display tradicional per proposar materials, referents i actes simbòlics i estètics que puguin generar un escenari de comunicació diferent. Si bé l’intent és conseqüent amb el discurs, i fins i tot necessari en un lloc com Venècia, de vegades fa l’efecte de quedar-se a mig camí. D’altra banda, i ateses les característiques del projecte, caldria fer un seguiment proper durant tota la biennal per ser capaç d’assimilar les inquietuds del comissari, i apreciar-lo en tota la seva amplitud i complexitat.

Juan Canela és comissari independent. Després de moltes voltes, fa uns anys que viu a Barcelona. Entén el comissariat com un espai de treball que es bifurca en diversos formats - exposicions, accions, trobades, llibres, xerrades, ràdio, passejos, ball, - en el qual allò performatiu té un paper rellevant. Entén l’escriptura com una vessant més de la seva pràctica curatorial.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)