Allargar la consciència material

Des de fa alguns anys apunto en diverses direccions a través d’un tema que em sedueix, el de la consciència material. La consciència material és la manera que Richard Sennet utilitza, en el seu mega-citat L’artesà, per a referir-se a la manera en què, des dels orígens de la civilització clàssica, l’artesanat ha aconseguit sobreposar-se al menyspreu i el maltractament per mitjà de la creença en el seu treball i la implicació personal amb els seus materials.

Afegeix Sennet la següent pregunta: És la nostra consciència de les coses independent de les coses mateixes? i sentència: Millor que perdre’s en aquest bosc filosòfic seria centrar-se en el que fa interessant a un objecte. Aquest és el camp de consciència propi de l’artesà; tots els seus esforços per aconseguir un treball de bona qualitat depenen de la seva curiositat pel material que té entre les mans.

Des de la primera vegada que vaig llegir aquestes paraules de Sennet, vaig començar a preguntar-me on se situa la consciència material de l’activitat artística, fins i tot d’aquesta que creu situar-se en un lloc antagònic a l’activitat artesanal. Des de llavors han anat sorgint diferents oportunitats per a treballar en curaduries que m’han permès reflexionar sobre aquesta qüestió, de la necessitat de mostrar certa curiositat pel que tenim entre mans, i que sigui aquesta curiositat la que ens permeti enriquir el resultat d’allò que fem, sigui el que sigui.

A l’octubre de 2018 A*Desk em va convidar a operar com a editor durant un mes al llarg de 2019, proposta que vaig acceptar però que per diferents motius hem anat posposant fins que finalment ha tingut lloc ara, al desembre de 2020. Reviso la meva resposta inicial i, encara que al principi la meva intenció era dedicar el mes a analitzar el pes i la vigència de quatre experiències que van tenir lloc a Galícia i en el seu extens exili al llarg del segle XX, alguna cosa finalment no he respectat, celebro no obstant això que en essència la idea central s’hagi mantingut.

De Galícia s’ha quedat un cas que, encara que desconegut per a moltes, representa una fita sense igual en l’Estat Espanyol. Per això, després de recordar el text Museo Carlos Maside. O relat dóna outra historia que Agar Ledo havia publicat el 2016 en la revista Grial, li vaig llançar la invitació per a traduir i reduir en la mesura del possible la seva extensió. El Museo Carlos Maside, juntament amb els projectes de reactivació de la indústria ceràmica de Sargadelos, la creació del Laboratorio de Formas de Galícia, l’editorial Ediciós do Castro, el Laboratori Xeolóxico de Laxe o l’Instituto Galego de Información van ser algunes de les iniciatives culturals més importants i necessàries que tindrien lloc a Galícia, en un escenari escombrat per la dictadura i per una guerra –no de trinxeres, però sí de gairebé tres dècades de resistència activa en les muntanyes.

Acompanyant aquesta recerca, vaig decidir proposar sengles converses a Gareth Kennedy i Claudia Fernández, dos artistes la línia de treball dels quals transita no sols per un obvi interès pels processos i les comunitats artesanes dels seus respectius països, Irlanda i Mèxic, sinó també per una visió col·lectiva que ha anat prenent forma en alguns dels projectes que han desenvolupat al llarg de les dues últimes dècades. Els de Fernández armats d’una forta implicació social que l’ha posat en contacte amb les desigualtats més flagrants del seu país, i per extensió de la realitat Llatinoamericana; i els de Kennedy basats en una revisió gairebé teatral dels processos artesanals i comunals que han anat diluint-se en un escenari socioeconòmic tan particular com ho ha estat en les últimes dècades l’irlandès.

Com a colofó, l’artista Xavier Arenós va assumir un encàrrec inicialment llançat a la també artista Teresa Lanceta, companya d’Arenós durant anys en l’equip docent de la Escola Massana (Barcelona). L’encàrrec partia d’unes prestatgeries que Alberto Sánchez hauria dissenyat i construït per a mostrar la ceràmica en l’exposició d’art popular que es va incloure en el Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París en 1937. Els motius eren clars, analitzar en aquell acte simbòlic el paper de l’art en relació a l’artesanal i reivindicar una mica més la labor d’Alberto com a figura clau i aglutinant en aquell procés. Si Lanceta, qui per falta de temps va haver de recusar finalment la invitació, no havia tingut fins aquell llavors notícia de les prestatgeries d’Alberto, Arenós ja les tenia sobre la taula des de feia temps i va assumir l’encàrrec que ell mateix s’ha ocupat d’il·lustrar.

Arribats a aquest punt caldria preguntar-se què tenen en comú la creació d’un museu de l’exili artístic en un llogaret gallec; els projectes socials i mediambientals d’una artista mexicana; la perquisició d’un artista irlandès entorn dels conceptes de tradició i ficció en comunitats rurals; o les prestatgeries que un artista va elaborar en 1937 a París, amb la finalitat de ser ocupades per peces d’artesania. Tornant a les paraules de Sennet, totes aquestes experiències, lluny d’un hipotètic interès per perfeccionar alguna tècnica, neixen d’un afany per investigar i mantenir aquesta curiositat pel que es té entre mans. La consciència material pretén cobrar aquí un sentit més ampli, enlairant-se d’aquest terreny al qual Sennet la limita i buscant indagar en múltiples direccions els seus possibles camps d’acció, apel·lant per descomptat a una qüestió afectiva que operi com a motor d’aquesta cerca.

(Imatge destacada: “Luis Seoane e Isaac Díaz Pardo en O Castro, amb les máscaras dissenyades pel primer per a l’obra “Castelao e a súa época” del dramaturg Ricard Salvat. Cortesia Fundación Luis Seoane)