Allò públic, allò comú i la diferència

Sota el títol de “Going public, telling it as it is?” la xarxa europea de productors d’art públic ENPAP va presentar a Bilbao el seu primer programa públic. Un títol narratiu, amb una sèrie d’implicacions que desvetllen les línies de treball, els dubtes i els reptes als quals s’enfronten les productores d’art públic en una Europa que veu reduir els comuns a marxes forçades.

En un moment en què les institucions veuen els seus serveis amenaçats per la privatització, en què la cultura i l’art passen pels seus pitjors moments de suport institucional, en què la definició d’allò públic és cada vegada més complexa i dubtosa, l´energia d’ENPAP es rep amb candeletes. Tanmateix, dir que l´ENPAP fa el seu acte de presentació pública en el moment polític i social més pertinent seria menysprear la feina que durant dos anys han dut a terme. Probablement en aquell temps les treballadores de Mossutställningar (Estocolm, Suècia), Baltic Art Centre (Visby, Suècia), consonni (Bilbao), Situations (Bristol, Regne Unit), Vector (Iasi, Romania) i SKOR (Amsterdam, Holanda), integrants de la xarxa, ja preveien el que s’apropava, en part perquè s’entreveia la victòria del neocapitalisme, i en part per la seva profunda experiència en projectes públics i contextuals, una característica que sens dubte els fa més sensibles a la percepció d´allò comú.



Des de llavors aquestes sis organitzacions que se senten identificades (i orgulloses) per la seva dedicació a allò públic han unit forces per buscar solucions comunes a problemes particulars, en un procés d’autoanàlisi, discussions compartides, investigació i intercanvi. Tot això a porta tancada encara que amb puntuals complicitats, a través de case studies en cadascun dels contextos, probablement amb llocs de trobada i de dissonància.



El desig de fer-nos arribar les seves conclusions (i les seves qüestions sense resoldre) s’ha materialitzat en una sèrie d’accions portades a terme a Bilbao sota el títol “Going public, telling it as it is?”. Una introducció suggerent i perfectament ben triada, que en primer lloc ens mostra la necessitat de publicar un procés de treball, tot i avançant-nos, mitjançant aquest senzill símbol d’interrogació, que probablement ens trobem davant de més preguntes que respostes. Aquesta necessitat de posar les cartes sobre la taula es deriva, òbviament, del caràcter públic de les organitzacions participants, però probablement no erraríem molt el tret si interpretem un doble significat de la paraula “public”, entenent-la així mateix com una reivindicació de la pertinència de presentar i compartir la reflexió, com si d’una responsabilitat comuna cap als processos de coneixement es tractés.



La pregunta “telling it as it is?”, amb el seu apropiat to interrogatiu, ens endinsa de ple en les qüestions de base que van aparèixer al llarg dels tres dies d’intervencions públiques (per Martha Rossler, Itziar Barrio, Phil Collins, Alex Reynolds i María Ruido de dia, Jeleton, OJO, Insitut Fatima i Begoña & la Jawara de nit), de conferències preformatives (amb Asier Mendizábal, Falke Pisano & Francesco Pedraglio, Olof Olsson, Goldin + Senneby, Patricia Esquivias i Asli Cavusoglu) i de taules de treball entre diferents institucions i expertes convidades en aquest context. En diverses ocasions es va fregar la pregunta de què o qui representa en realitat ho públic, com quan la performance de Cavusoglu juntament amb la The Hand of God Curch va deixar en evidència l’exclusiva presència de persones blanques, probablement amb concepcions polítiques més aviat atees i de deix esquerrà, i dedicades professionalment al món de l’art en un simposi sobre allò públic i allò comú. Olof Olsson va ironitzar molt seriosament sobre el significat d’Europa, un tema de complexitat creixent per a les integrants de la xarxa. L’idioma també va resultar font de confusió i aclariment simultàniament, ja que a les conferències preformatives tots els participants van optar per l’anglès, tot i que es comptava amb traducció i alguns d’ells eren castellanoparlants, deixant clar que la presència internacional guanyava el simbòlic combat sobre allò local.



Durant l’última sessió de treball a porta tancada es va obrir la qüestió de la nova fase a projectar: l´ENPAP va compartir les seves idees i els seus dubtes amb col·legues i els hi va oferir participar en una continuació del projecte amb més integrants, línies més precisades i accions comunes. Un dia va resultar massa breu per posar sobre la taula totes les qüestions que havien sorgit durant les jornades anteriors, i va deixar a la vista fins i tot les possibles diferències d’enfocament entre organitzacions: mentre una taula de treball apuntava la necessitat de buscar solucions a problemes comuns, altra recalcava encertadament la necessitat d’establir una sèrie de definicions bàsiques sobre allò públic, allò comú i el context, entre altres, per poder admetre els punts de trobada i de divergència entre les diverses organitzacions i partir des de l´òbvia diferència.



I aquí arribem a la part clau, ja que resulta clar que dins de la pròpia ENPAP existeixen moltes diferències. Com comparar una agència com SKOR, gran en mida, pressupost i institucionalitat, amb una organització com consonni, que ha de lluitar per cada projecte i cada euro de subvenció? Quins són els punts d’unió entre el context d’Estocolm, Suècia i el de Iasi, Romania? I anant al fons de la qüestió, es comprèn de la mateixa manera allò públic a Bristol i a Bilbao? I és que en el fons, de què parlem quan parlem d´allò públic? D’un espai a la ciutat? De la terrassa d’un museu? D’unes certes institucions? D’uns valors compartits?



ENPAP contribueix a donar un gran pas davant amb totes aquestes qüestions: les posa sobre la taula, les reconeix com un valor i no com una limitació i es llença a analitzar-les, sense pretensions de resolucions definitives, però amb la ferma intenció de trobar llocs comuns des dels quals acostar-se a allò contextual i propi de cada situació. Si els passos en aquest sentit es concretessin en la seva pròxima ampliació, la seva aportació serà sens dubte encara més valuosa.