close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 abril 2012
Art sense poder per a la submissió del públic

Oriol Fontdevila

Bòlit presenta un projecte de Job Ramos dividit en dos espais: Per una banda una exposició amb objectes que neguen l’element documental que a vegades volem otorgar a l’art. Per l’altra, Ramos situa l’espectador d’art a l’escenari d’un teatre per tal que després entri a l’espai que hi ha just a sota on experimentar una obra que no sabem si es representa o està enregistrada. Sons i control, desde les referencies a una ràdio amb càrrega política fins al teatre de les relacions del dia a dia.


Entre el nom de l’agència American Comitte for Liberation from Bolchevism i l’emissora que aquesta va impulsar a mitjans de la dècada dels cincuanta, Radio Liberty, hi ha un matís en la terminologia que probablement no és anodí: la persecució del comunisme que Estats Units va escometre tant portes endins com enfora els primers anys de la Guerra Freda, no es va tardar a presentar al món, ja no com un “alliberament de”, sinó que com una promoció de la “llibertat” en uns paràmetres absoluts. En relació amb la pràctica de l’art, és igualment sabut com l’expressionisme abstracte també va servir a la causa de posicionar un país i un sistema polític i econòmic determinats com a exponents d’una llibertat que les teles de pintors com Jackson Pollock o Willem de Kooning rubricaven com a plenament realitzable. Finançada per la CIA, Radio Liberty es va encarregar de difondre propaganda anticomunista però també tota la ideologia d’aquest American way of life pel món occidental i, especialment, filtrar-la i recordar-la persistentment a l’antiga URSS, gràcies a la posició geoestratègica que l’emissora va trobar a la platja de Pals.

Immunitat del Capvespre pren el nom de la franja del dia en què l’emissió cap al bloc soviètic des d’aquest punt de la Costa Brava no era pràcticament interceptable. Job Ramos, abans de res, ubica el seu projecte com un encàrrec que va rebre pel desenvolupament d’un cas d’estudi a propòsit de l’emissora, per tenir lloc primerament en el marc de l’exposició “Camps invisibles”, comissariada per José Luís de Vicente i Honor Hager a l’Arts Santa Mònica a finals de 2011. Tot i així, l’artista ràpidament va incórrer a recercar en les respectives “franges d’immunitat”, els espais de llibertat que al seu torn podia obrir en aquest mateix camp d’acció i que li permetrien portar el projecte cap al seu terreny. El procés de treball, tal i com el planteja, podria recordar a alguns projectes que ha desenvolupat anys enrere, com “El día en que Jim Pomeroy conquistó el Vallés” (2005) o “La Tina diu que el cel està dividit” (2008), en els quals un input inicial li servia com a excusa per engegar processos de deriva i endinsar-se en investigacions erràtiques sobre aspectes que progressivament esdevindrien més i més heterogenis.

Tal i com el mateix Job Ramos explica, “sempre escullo un tema molt ràpid, per oblidar-me’n encara més ràpid”. En el cas del projecte de Radio Liberty això l’hauria portat a recórrer l’indret de Pals a la recerca de dades tangencials, anècdotes d’estiuejants, rumors que circulen entre els veïns, així com a recol·lectar objectes i imatges que li permeten flanquejar una vegada i altra la història de l’emissora, sense arribar a penetrar mai en la seva raó de ser a nivell macropolític. El gest de desobediència que l’artista pràcticament s’autoimposa, es produeix, així, per partida doble: primer de tot en relació al propi procés d’investigació, el desafiament envers la comanda que se li fa i el perjudici persistent a què sotmet les pròpies certeses. En segon lloc, la desobediència que es fruit d’esquivar la història oficial i que el porta a enfocar la cara dèbil de les grans estratègies de dominació: la mateixa possibilitat que s’hagin donat accidents i efectes imprevistos a redós de Radio Liberty, confirma que l’estratègia macropolítica és inevitablement insuficient i incapaç de resoldre’s amb impecabilitat en totes les seves facetes.

En la segona part del projecte ens trobem amb pràcticament l’opció oposada d’aquest plantejament. Podríem dir que hi és complementària, però en certa manera també hem de reconèixer que hi conviu amb dificultat. A la sala d’exposicions de la Cambra de la propietat de Girona, el centre d’art Bòlit ha convidat a Job per reinstal·li alguns dels objectes i imatges a què hem al·ludit, així com ha promogut que l’artista en generi de nous, els quals menarien, en aquest cas, cap a un nou escenari. La sala d’exposicions esdevé aquí l’avantsala d’un segon espai, al qual una informadora ens explica sobre com arribar-hi després de visitar l’exposició. La situació que s’hi produeix és pràcticament la contrària a la què hem descrit fins ara: en el nou espai, les referències directes a Radio Liberty es deixen enrere per desplegar-se un moment de dominació in situ, amb una major càrrega dramàtica i de la qual es fa còmplice al visitant, que s’inclou a la performance per confrontar-se al seu rol en tant que espectador.

La virulència amb què es resol aquesta acció és possiblement la que hauríem esperat observar en relació amb l’emissora ianqui. Però, inversament, mentre que l’itinerari per Ràdio Liberty es soluciona per mitjà d’una mirada erràtica vers les seves perifèries, en el moment en què el projecte es proposa enfocar de cara les relacions de dominació, ho fa per mitjà de resituar-les una vegada més en el pla d’allò local i concret, la quotidianitat i el contacte interpersonal. El gir de mostrar l’eficàcia del poder en relació amb allò que és mínim, crec que és una pirueta considerablement intel·ligent per part de l’artista, comportant també el desplaçament d’una concepció de poder que és obsoleta cap a un concepte que és pròpiament postmodern i à la Foucault. Enlloc de diferenciar-se entre unes estructures o agents com a més fonamentals pel que fa a l’anhel de dominació, amb “Immunitat del Capvespre” s’acaba per posar en evidència que les relacions de poder són consubstancials a cadascun dels nexes que conformen l’entramat social.

Tot i així, en aquest gir del projecte, en la situació de performance final, crec que hi falta contundència. Per contrastar-ho amb un projecte anterior del mateix artista, “Un altre paradís sense clavegueram” (2008), allí tots els elements que circumdaven la qüestió, si bé a voltes feien concessions a l’absurd, estaven molt més orientats envers a generar un dilema moral al visitant al respecte del trasllat d’un arbre viu a l’interior d’una sala d’exposicions –que concretament es tractava del malaurat Espai 01 d’Olot-. En el cas de “Immunitat del capvespre”, però, la major aleatorietat i vagareig amb què es dirimeix la investigació a l’entorn de Radio Liberty, si bé té l’atractiu de permetre’n rellegir la història en clau de micropolítica, acaba per dificultar, si més no, el camí de tornada que llavors es proposa amb el següent acte, amb la possibilitat que aquest informi d’alguna manera o altra sobre, posem pel cas, la Guerra Freda. És a dir, l’excés d’allò que és anecdòtic i circumstancial penso que dificulta finalment que la quotidianitat es pugui rellegir també en clau de macropolítica.

En aquest sentit, penso que hi podria ajudar si, en relació a la relectura que es proposa de les situacions de dominació, s’entrés a reflexionar també sobre el seu presumpte contrari, la qüestió de la llibertat. Tal i com hem suggerit d’entrada, de Radio Liberty es poden considerar com a mínim de dos aspectes per a la seva deconstrucció; en tant que estratègia de dominació a escala trasnacional, per una banda, però, també, en tant que mascarada fonamentada en un determinat significat de llibertat, per l’altra. Els expressionistes abstractes també varen acabar per veure’s immiscits en l’articulació d’aquest doble joc i, posats a resseguir els fils de la història, ens podem preguntar igualment fins a quin punt és deutor del corresponent significat de “llibertat artística” que aleshores es va generar, aquesta eclosió que es dóna avui en dia pels processos aleatoris, per tot allò que és accidental, erroni i fins i tot fallit. Si bé no dubtaria en afirmar que aquest “art aleatori” parteix en bona part d’una posició de sospita dels artistes envers els processos comunicatius en tant que estratègies de dominació, igual de fal·laç em sembla quan aquesta reflexió els porta a retirar-se cap a processos que perpetuen l’estat d’assaig-i-error i l’adopció d’una aparença de “desempoderament”.

Al costat del concepte de dominació que es posa en circulació amb “Immunitat del capvespre”, crec que queda per actualitzar, per tant, el concepte de llibertat, entesa aquesta, ja no com un conjunt de decisions individuals i autònomes, sinó que com una condició que igualment és requerida d’estructures, construccions socials i, per tant, de la negociació entre diferents parts. Així mateix ho reconeix Job Ramos quan explica la seva actitud en relació amb l’encàrrec del projecte. Si bé, llavors, també podem considerar que algun aspecte del projecte queda per afinar entre l’estat d’aleatorietat en què es situen els objectes en la primera part del treball i la voluntat deliberada per sotmetre al públic a una experiència de dominació que es produeix amb la segona. A la llum de Radio Liberty i la seva circumstància crec que, precisament, no ens queda altre remei que entendre i practicar els processos de deriva i de vagareig, sinó és com a decisions conscients i amb una intencionalitat estratègica en el marc de l’articulació d’uns enunciats artístics i processos de comunicació més complexos. Altrament, si no actualitzem també els significats que hem heretat en relació a la llibertat artística, estaríem incorrent en el perill de bastir noves màscares per a la despolitització.

Oriol Fontdevila creu que és interessant la dimensió política i social de les pràctiques artístiques i els fenòmens culturals; que la qüestió de la innovació cultural hauria de tractar-se en correspondència amb la de progrés social; que el treball transdiciplinar és una oportunitat, no sols per sumar coneixements, sinó per generar entorns des on problematitzar-los; i que des de la crítica d’art i el comissariat es poden fer aportacions al respecte.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)