Allò que no hi és: Cildo Meireles al Reina Sofia

Sempre és complicat parlar de l’obra d’algú, no importa la disciplina. El fet de col·locar-se davant del pensament d’una persona és un risc sensible i intel·lectual que tots experimentem. Però quan, a més, es tracta d’un artista ja inclòs en el discurs de la història de l’art, no pots impedir que la por de quedar-te sense paraules s’apoderi una mica de tu. No obstant això, si acollim l’esdeveniment com una celebració, les frases i les accions vénen i van, es transformen en alguna cosa que no està, es queden en l’interregne del «lluny», paraula clau en l’obra que ara em m’impressiona, la de l’artista brasiler Cildo Meireles; doncs la mostra que presenta el Palacio Velázquez fins al 29 de setembre celebra, precisament, el Premi Velázquez que li va ser concedit l’any 2008.

Comissariada per João Fernandes, aquesta festa artística exposa més de cent treballs (instal·lacions; dibuixos; escultures i peces sonores), entre les que s’han reproduït diverses de les seves instal·lacions més rellevants, algunes de les quals mai s’han mostrat amb anterioritat, com és el cas d’’AmeriKKKa’ (1991-2013). A més d’aquesta obra, conformen l’eix de l’exposició ‘Abajur’ (1997-2010), presentada a la Biennal de Sao Paulo de 2010 i ara vista per primera vegada a Europa, ‘Olvido’ (1987-1989), i ‘Marulho ‘(1991-1997). També són inèdites les obres ‘Pares Impares’ (2012-2013) o ‘Esfera Invisible’ (2012-2013). Per contextualitzar-les, la mostra acull projectes històrics de Cildo Meireles com ‘Arte Física’ (1969) i ‘Inserções em Circuitos Ideológicos’ (1970); ‘Cantos: Espacios Virtuales o Volúmenes Virtuales’ (1967-1981). Obres inèdites i històriques, totes elles assentades sobre una actitud crítica amb la pràctica de la dominació mitjançant els fluxos ideològics i econòmics.

La possibilitat de fer alguna cosa que després puguis deixar als altres és una constant en la vida de qualsevol de nosaltres, però això, que pot semblar una mica obvi, adquireix en el treball de Meireles un rerefons ontològic materialitzat en una preocupació extrema perquè el públic no erudit sigui capaç d’entendre el que està veient. El poder de la seducció dels seus entorns lacònics es posa al servei d’una postura crítica amb la Història de la humanitat, eina servil dels poders colonials nord-sud. Un art que en principi ha estat classificat com a polític i que el mateix Meireles ha justificat per no tenir l’oportunitat de ser poètic. Una cosa discutible ja que el que distingeix aquest creador és la seva gran capacitat de síntesi, a la qual arriba mitjançant un ús loquaç de la metàfora, i què és la metàfora sinó poètica? Diu Carmen Bobes en el seu llibre ‘La metàfora’, que “no és el mateix partir de la idea que la metàfora és un tret d’estil, voluntari i amb finalitat d’ornament, que partir de la idea que és l’única forma d’expressió possible per a un contingut, que d’altra manera resultaria inefable”. Cildo Meireles entén i explora aquest segon plantejament fins a fer de les seves obres «presències» sensorials que impliquen a la vista, a l’olfacte, al tacte, al gust i a l’oïda de l’espectador, per tal d’arribar a la seva memòria. Doncs com el mateix creador ha expressat, la memòria és el millor lloc per a l’art. Amb això, Meireles no només ens està explicant una història, sinó que provoca en nosaltres una conducta narrativa que aconsegueix connectar èticament amb el que ens envolta.