close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 juny 2013
kw_foto.png
La institució està institucionalitzada…

Sonia Fernández Pan

La institució està institucionalitzada. Qui serà l’institucionalitzador que la re-institucionalitzarà? Les bromes, que generalment s’usen com una estratègia per trencar el gel, tenen també la facultat de contenir certes dosis de serietat. En aquest cas, l’adulteració d’un embarbussament funciona com a preliminar per introduir un altre canvi: el de la institució artística com adversari o antagonista -en allò que es coneix com a “crítica institucional”- dins d’un debat impulsat pels artistes i altres agents externs (però endògens) fa ja unes quantes dècades al que s’ha denominat com a “nou institucionalisme”. És a dir, l’absorció per part de la institució de la crítica impulsada contra ella mateixa i la seva subsegüent propulsió d’un discurs autocrític des d’un ‘dins’ que ha acabat per convertir la pròpia institució en la solució dels seus problemes. La suposada erosió de la línia divisòria entre un fora i un dins institucionals va més enllà quan la institució no només ha estat capaç de metabolitzar le(s) crítique(s), sinó que ha estès el seu seva rang d’acció en promoure eficaçment una interiorització de les seves estructures en aquest espai que alguna vegada va suposar un “fora” o “un més enllà”. Ara que la institució som tots, gràcies a l’efectiu eslògan d’Andrea Fraser, potser seria pertinent preguntar com d’inclusiu n’és aquest “tots”; a qui permet l’entrada i si és possible o necessari començar a construir l’oposició d’un “altres”.

Sense ànims d’entrar en un debat ancorat en l’estèril del monòleg coral, serveixi com a exemple d’aquest “nou institucionalisme” el projecte Relaunch, amb el qual Ellen Blumenstein s’estrena en qualitat de comissària cap del Kunst-Werke Institute For Contemporary Art de Berlin. Visualment, Relaunch és una exposició que no és una exposició: és un decàleg d’intencions que s’estén com un enigma per desxifrar al llarg de gairebé tots els espais que conformen el KW. És més, aquesta vegada l’espectador, aquest intermitent aventurer preceptiu, té més territori de jurisdicció estètica amb l’obertura d’espais i racons que anteriorment el KW no descobria al públic. No obstant això, de moment i davant del que podria esperar-se, la dilatació de l’espai no significa major nombre d’obres o d’artistes dins de l’edifici. Gairebé no hi ha obres o projectes artístics a Relaunch. Com si d’una exercici de màrqueting es tractés, el projecte Teasers # 1-20 és una campanya institucional de publicitat intencional que ens parla d’un futur encara per arribar al KW. Un futur en el què aquestes intencions es veuran obligades a abandonar aquesta zona de confort precedent en què habiten els discursos -el llenguatge- abans que els fets s’encarreguin de determinar la coherència vinculant entre paraula i acció.

Fent-se passar per portaveu de la pròpia Ellen Blumenstein (referint-se a ella com “Ellen”), l’artista búlgar Nedko Solakov omple les parets i les sales del KW amb frases senzilles, conscientment puerils, que intercanvien la serietat i condensació de l’habitual discurs institucional per l’aparent informalitat i disseminació de l’eslògan desideratiu. ‘Teasers’ funciona com una estratègia de proximitat amb què el KW -i amb ell, Ellen Blumenstein representat a la institució mitjançant Solakov com a ventríloc- es proposa repensar-se com a centre d’art i, col·lateralment, com a espai (semi)públic.

Admetent la tradició pròpia del centre, Relaunch proposa un present amb ànsies de futur en què la imaginació al poder amaga els riscos del poder d’una imaginació mediatitzada per la institució, encara que sigui autocrítica. Perquè si bé un dels potencials de l’art és la seva alteració de les formes de pensament habituals i la seva capacitat per subministrar noves formes de relació amb el món, sempre hi ha la possibilitat que tot aquest potencial es quedi -com les paraules que formen l’arquitectura dels discursos- sense una demostració efectiva que reemplaci la contingència. O que els canvis que l’art creu assolir dins de la institució no aconsegueixin traspassar les portes d’un espai en el qual ja la solemnitat jeràrquica de qualsevol inauguració sembla posar en dubte la volició real d’un canvi en els esquemes de relació interpersonal que es donen, tant en l’art com en l’esfera pública general.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)