close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

06 gener 2014
caida-libre.jpg
Alternatives al present

En el social. Què serà el millor del 2014? Una possible resposta eludiria qualsevol optimisme utòpic sobre tot allò bo que ha de venir. Ha estat tant el dolent en aquest 2013 que amb la simple voluntat del compliment del desig no n’hi hauria prou per canviar res. Hi ha una intersecció entre la ciència de la prospectiva i l’escriptura de guions per a pel·lícules. El moment de tall entre les dues és l’”escenari”, la descripció d’una possible situació del futur pròxim. En el seu assaig de 1998 “Should the Future Help the Past?” L’artista Liam Gillick començava així: “Què és un escenari? Una constant seqüència mutant de possibilitats. Afegeix un tros de diferència i els resultats se surten de control, canvia la ubicació d’acció i tot és diferent”. És la lògica del What if?, la dinàmica del què passaria si?

La ciència de la prospectiva no és, però, tan popular com ho són les pel·lícules de Hollywood. Els governs, per la seva banda, intenten mitigar els efectes del futur. Se’ns parla del futur constantment, sobre la crisi econòmica i se’ns diu: 2014 serà millor. Hem de fer un acte de fe? D’altra banda, Mites del futur proper és un llibre de J.G. Ballard i un gran títol per als temps actuals on el que preval és el present, l’anomenat “presentisme” i amb això la completa dificultat per imaginar el dia de demà. A aquest present en temps de bonança l’anomenaven “viure al dia”. Davant d’aquest “presentisme”, resulta de vital importància el treball de gent com Ballard, autors de ciència – ficció softcore ambientada no en un galàctic futur sinó en un de proper, proper i estrany a la vegada. Un altre artefacte a considerar aquí és Minority Report, la pel·lícula de Steven Spielberg de 2002 basada en un conte de Philip K. Dick: ments plenes de percepcions extrasensorials capaces de tenir pressentiments, precognicions i visions de futur. Artistes de l’anticipació. Anticipació. Bella i misteriosa paraula.

Per l’artístic. Sense Documenta a Kassel i sense la Biennal de Venècia tot apunta cap a la Biennal de Sao Paulo al Brasil. Aquí, però, ens costa identificar el millor de l’any més enllà del medi expositiu. Recordo fa una dècada quan contínuament es parlava d’ “alternatives a l’exposició” o d’”exposicions sense exposició”. Ara som incapaços de llistar o recordar una conferència, una performance, un concert o una trobada d’artista. Ens quedem amb les llistes i les oblidem immediatament. El que necessitem són alternatives al present, i potser també alternatives a l’exposició.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)