Alwé, matèria i agència

Ja fa més de quinze anys que em varen invitar a Talca, una ciutat provinciana del sud de Xile, d’activitat agrícola. Una ciutat que no tenia massa res, ni hi coneixia massa a ningú. Un lloc hostil, polsós, on tot se sentia lluny. Jo arribava a aquell territori amb una mentalitat centrada en l’eficiència i la tècnica. Pensava en la fabricació industrial comun lloc de cultius i en la producció seriada comun espai artesanal.

En molt poc temps vaig notar com el territori em qüestionava amb reticència, però amb curiositat m’organitzava caps de setmana i viatjava amb bus pels racons del sud del país. Ràpidament ,em vaig trobar buscant persones que treballessin amb les mans i amb el mateix territori. No em vaig trobar zones ni de gran tradició, ni grans experteses amb els oficis, però em vaig nodrir de persones que tenien una mirada ecològica cap al territori a través de la matèria. Una mirada nova per a mi i que gràcies a les veus desgranades anaven transformant el meu discurs.

Dels llocs que recordo més se’n treien tantmaterials d’extracció com la “piedra toba”, cendra volcànica petrificada de color verd molt suau i fàcil de treballar, o l’argila del sud de Pichilemu d’un jaciment amb un alt contingut de minerals que produïa una terracota amb purpurina; i també materials regeneratius d’origen animal com la crinera de Rario cua de cavall i la llana d’angora de conills de pèl blanc.

Aquests processos extractivistes locals se sustenten d’una infraestructura mínima que té un abastament regional, un procés productiu lluny, de les grans mines productores de coure i liti que s’estenen pel nord del territori xilè per abastir el mercat internacional d’electrònica de ràpid consum i bateries pel mercat creixent de plaques solars.

Un punt clau del meu viatge va ser al Mercado Central de Talca, en una paradeta de petits objectes de la regió, una arqueologia d’un passat que no reconeixia. Quan els mirava, em semblaven elements enigmàtics, però de materials familiars quasi com si tinguessin vida, d’anar visitant aquesta parada en vaig treure que eren objectes mapuches. Aquesta comunitat indígena majoritària del sud de Xile, saben que els objectes tenen Alwé, ànima, el que fa que objectes i persones es trobin al mateix pla, i se’ls hi demana permís per ser utilitzats. Aquesta convicció m’ha quedat a dins. Mai he profunditzat en el concepte, ni m’he apropat al col·lectiu per entendre en profunditat la idea o la veracitat de tal creença. No el vaig voler ni qüestionar ni racionalitzar. Em va travessar el cos.

Aquell Xile que vaig recórrer, representa una economia minoritària i sovint precària, però se’n pot aprendre molt dels col·lectius estretament vinculats al territori. Com per exemple,  la combinació entre materials que coexisteixen en ritmes diferents, que creixen, es desenvolupen i es descomponen en temporalitats diverses, igual que es vinculen a l’ecosistema en diferents fases del seu ésser.

Vaig continuar anant a Xile durant quasi quatre anys. Durant l’últim,vaig començar a fer petits objectes amb els materials, resultant en un intent pragmàtic però fallit de crear una vinculació emocional amb aquell territori.

Està clar que dins la societat de consum on ens trobem, hem creat emocions vinculades als objectes més enllà de la seva funció. Aquestes emocions, vincles i obsessions són molt potents i molt fràgils alhora, ja que tenen una temporalitat molt limitada, però tot i la volatilitat, han calat a la cultura i als rituals quotidians d’una manera desenfrenada.

No han sigut mai els objectes en si que m’han fascinat sinó la matèria, l’Alwé de la matèria. L’observació de la matèria aparentment inerta és el que ha definit la meva pràctica al llarg dels anys. Investigo, acumulo, reflexiono, transformo i genero espais de diàleg a través de la matèria. Trobant espais de conversa on descobrir vincles sensorials i emocionals al mateix temps que es desgranen les polítiques dels processos, sovint violents, que la possibiliten. Un procés de reflexió cap a una transformació material, social i processual, en definitiva, un diàleg amb la matèria.

D’aquest diàleg ens parla la filòsofa Jane Bennett, autora de Vibrant Matter, un llibre que obra la possibilitat d’identificar la vida d’allò que considerem inert. Explora la possibilitat d’una materialitat viva de tot allò que ens envolta, des de la llana d’angora, les peces de crin, els vols de “piedra toba”, la tempesta que inunda els camps, el mar, el vaixell, el coure i el liti.

De Bennett, em quedo amb la necessitat d’entendre la relació dels ecosistemes, i amb la cerca d’una oportunitat ecològica a aquest fenomen emocional amb tot el que ens envolta.

Aquesta dificultat per entendre més enllà, i d’imaginar, ens incapacita per veure el que és  inanimat com allò amb qui/què ens identifiquem, més enllà de quelcom inert. Potser ara més que mai és através de les arts i el disseny on podem trobar eines creatives per reconèixer la vibració de la matèria i així trobar nous models relacionals?

El meu últim projecte va sorgir de la trobada amb la Lídia Guitart, a través del col·lectiu nyamnyam, mentre presentaven la peça A Cuatro Patas al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) juntament amb Pedro Pineda. Un projecte que han anat iterant i que en aquesta última edició varen posar de manifest l’ús de la fusta local. La Lídia forma part de Singular Wood, una petita associació de propietaris de boscos del Montnegre, una zona boscosa de Catalunya.

Catalunya, a diferència d’altres territoris, és una regió on els boscos són joves, ocupen molta superfície i són molt fràgils als incendis. Aquesta fragilitat és deguda a la desaparició de la vinculació econòmica amb aquests boscos de pins, roures, i alzines. Uns boscos que ja no són salvatges sinó fruit de la relació humà-natura. Gràcies a pensadors com Bruno Latour, estem acceptant que la naturalesa que ens envolta s’acosta més a un espai produït per l’home que a la naturalesa salvatge propia d’una època pre agrícola. Els boscos de Catalunya depenen de la relació amb l’home, ja que no s’autoregulen.

La retirada d’arbres caiguts o talats per afavorir a espècies de creixement lent van normalment a biomassa. Singular Wood intenta reivindicar el valor d’aquesta fusta més enllà de la biomassa. Així que per recolzar el projecte vaig comprar un pi pinyer del Montnegre que em va costar al voltant de 500€.

Després d’un període d’investigació amb l’escorça, la resina, les fulles i les branques, vaig començar a treballar amb la fusta del tronc. Estava plena de forats dels corcs i altres animals i fongs grocs, blaus i roses que un cop morts havien envaït la fusta. Em vaig trobar una fusta no homogènia, no-normativa, dissident a l’estètica de la fusta industrial i amb irregularitats a causa del creixement dins del bosc.

La meva predisposició i metodologia a través del diàleg amb el material va fer qüestionar-me la idea de qualitat i va fer aflorar la necessitat de crear noves definicions. Aquesta nova definició necessita crear una nova relació amb la matèria, el territori i els processos que la possibiliten, tant naturals com sintètics. La idea de qualitat necessita influències indígenes i eco-feministes on les relacions humà-no humà siguin més fluides i permetin matisos i noves aproximacions. Considerar la fusta matèria viva no sembla massa radical, especialment aquesta que està en constant transformació per la relació amb els fongs que la tenyeixen de rosa i blau, i probablement altres elements que acceleren la seva degradació, però generar noves formes de relació amb els objectes fets amb aquesta fusta, ja sembla més complicat.

Ara em trobo a Huelva escrivint aquest text dins del Diosa Maat, el veler d’Ecologistes en Acció. Estem atracats al port industrial de Huelva i veig entrar els vaixells metaners a una de les entrades de gas metà més important d’Europa. Tambéveiem els vaixells graners i precisament avui han carregat coure provinent de Xile. Huelva és un territori que en podríem dir “territori sacrificat” equiparable a la part nord de Xile, però també a molts d’altres del sud global on l’infraestructura industrial és part dels ecosistemes.

Aquí hi hem arribat resseguint el litoral de la península, passant per la zona del Mar Menor, un territori molt castigat ecològicament a causa de les filtracions abundants de fertilitzants i nutrients dels cultius intensius de la zona. La lluita de base ha aconseguit per primera vegada a Europa^[1]També vull fer referència al projecte “Deixar-te córrer” d’Anna Dot dins del marc “Cap a les deus”, Bòlit 2021 com a projecte artístic sobre noves estructures … Continue reading que es reconegui la personalitat jurídica del Mar Menor. Apartir d’ara, d’aquest mar se’n poden defensar els drets.

Aquests és un gran avenç per començar a obrir camí per entendre la importància d’allò que no és humà i crear noves estructures jurídiques per defensar-ho. És possible entendre l’agència del que en el pensament modern hem considerat inert? És possible que entenguem la capacitat del material per l’estabilitat de l’ecosistema? És possible que entenguem que, més enllà de la nostra vida, la matèria es relaciona, es vincula i representa ecosistemes i territoris? Som capaces de sortir d’una mirada dualista i trobar nous sistemes de relació amb la matèria, entenent la vibració immaterial i relacional?

La matèria evoluciona constantment a un ritme molt més lent que el nostre. La matèria està viva i genera relacions amb la resta de l’ecosistema. Siguin tòxiques o simbiòtiques^[2]Symbiosis in Cell Evolution: Microbial Evolution in the Archaean and Proterozoic, Eons Margulis, Lynn. És possible imaginar radicalment una altra forma d’infraestructura que defineixi noves relacions socials, polítiques i jurídiques? Podem reconèixer-ns en la matèria?